Vaig a veure el Joan Pintor. Em diu que fa dos dies va caure a terra, i que no es podia aixecar. Que es va estar més d'una hora intentant-ho, abans d'aconseguir-ho, i que va acabar adolorit i molt esgotat. Per sort, no es va fer mal, no es va trencar res.
Li dic que com és que no va fer servir el medalló d'emergència de la teleassistència, i em diu que no hi va pensar. Li pregunto si el duia posat, i em diu que sí, que no se'l treu mai, ni quan surt al carrer. Li recordo el que ja sap, que el porta penjat precisament per si li passa alguna cosa així. I em diu que sí, que ja ho sap, i em repeteix que quan va caure no hi va pensar.
Després parlem d'altres coses, fins que al cap d'una estona jo torno a treure el tema de la caiguda i de la teleassistència. Ell repeteix el mateix, que no hi va pensar, però aquesta vegada amb menys seguretat que la vegada anterior. I llavors es queda callat una estona, i després, amb veu baixa, diu que sí que hi va pensar, però que "no volia molestar".
Com que és una resposta absurda, de mica en mica, estirant el fil, al final em diu que tenia por. Por de què? Doncs por, diu, que si l'anaven a auxiliar, llavors li diguessin que no podia seguir vivint sol, i que se l'enduguessin a una residència.
A partir d'aquí ja no em cal estirar cap fil, ell segueix parlant, sense parar. Diu que a una residència no hi vol anar, de cap manera. Que què hi faria, assegut a una filera de butaques, tot el dia sense fer res, envoltat de vells, tots extraviats i mirant la tele. Que no, que no ho vol de cap manera, que a casa com a mínim hi té les seves coses. I afegeix que, de fet, ell ja s'hauria d'haver mort. Que ja és molt gran, que aquí ja no hi fa res, que està cansat, i tip dels mals, i també de la solitud.
Això que ja s'hauria d'haver mort no és nou, aquests últims mesos ho va dient de tant en tant, cada vegada més sovint. Perquè s'adona de la realitat, s'adona que es va tornant cada vegada més fràgil, més dependent.
Jo haig de rumiar bé què li dic. No li puc dir: "No et preocupis, tot anirà bé". No li ho puc dir perquè no m'ho crec, perquè penso que serà al revés, que tot anirà cada vegada pitjor. Que la seva vida, que ja és complicada, cada vegada ho serà més, a causa dels seus mals, de la seva dependència creixent, de la seva gran solitud... Sí, tot anirà cada vegada pitjor, perquè és inevitable que sigui així.
Penso, sento, que tal com estan les coses, el millor que li podria passar és el que diu ell. Que es morís. Sense degradar-se més, sense patir més. I així s'estalviaria tot el dolent que li anirà venint, cada vegada més dolent com més temps vagi passant. Perquè el panorama que té al davant és gris, fosc, cada vegada més negre.
Pobre Joan Pintor... Hauria de ser més fàcil, això de morir-se...
