Vaig dir que dels abusos i violacions comesos dins l'entorn familiar se n'ha de parlar. Per dos motius. El primer, per tal de protegir els menors actualment en perill. I el segon, pel valor reparador que parlar-ne pot tenir per a les persones ara adultes que, quan eren menors, a més de patir els abusos es van sentir abandonades.
El dia que ens vam veure amb el Genís ho vam comentar. D'altra banda, jo tenia una segona motivació per remarcar llavors la necessitat de parlar d'aquest tema. Perquè resulta que al Genís li agrada molt escriure, i en sap; literàriament reuneix aquests dos requisits, la passió i l'habilitat. De manera que, com a ell la història li toca molt de prop (el seu pare va violar la seva germana), i alhora és un bon escriptor, sens dubte està en una posició privilegiada per fer-ne un bon relat, i alhora útil socialment.
Com que d'entrada el vaig veure poc predisposat a fer-ho, tot i que reconeixia i compartia el que li deia, li vaig dir que, si volgués, ho podria fer de manera anònima. Amb un pseudònim, i explicant la història com si fos el que ara de vegades se'n diu "una novel.la sense ficció". Però explicant aquests fets, compartint-los, per tal de contribuir a la visibilització i a l'erradicació d'aquesta "pandèmia" dels abusos sexuals dins de l'entorn familiar.
Pel que fa a a aquest tema, és indiscutible que són necessàries les dues visibilitzacions. D'una banda, la intrafamiliar, és a dir, superar el sistema de pors i vergonyes que l'únic que fa és protegir i perpetuar secrets familiars que, precisament a causa de la seva toxicitat i del seu poder destructiu, han de deixar de ser secrets.
D'una altra banda, també cal el testimoni extern: acabar amb aquesta volguda, o si més no tolerada, ignorància i relativització col.lectiva. Amb el mateix objectiu: no ocultar més els fets, ventilar l'espai públic, foragitar-ne les ocultacions i intentar evitar nous abusos.
Al final, el Genís em va dir que no escriuria res, que no sabria com posar-s'hi, que és una història que el supera. Que encarà que canviés els noms, encara que ell fes servir un pseudònim, encara que evités dades que permetessin als lectors rastrejar la família, ell no podria o no sabria ocultar-ho a la seva família, i que tothom el censuraria. Tothom.
Però no sé si realment no escriurà res. Perquè no és precisament una persona covarda, ni algú a qui l'opinió de la seva família l'afecti de manera absoluta, malgrat el que em va dir. En aquests casos, de vegades el que cal és temps, deixar que madurin les coses, pair-les, ja es veurà...
--
PD: Mentre escric això, els diaris dediquen portades al cas dels abusos soferts per Alejandro Palomas quan anava a col.legi. Des de fa un temps, de manera periòdica, apareixen notícies de nous casos d'aquests, d'abusos comesos per capellans. Se n'ha de parlar, per descomptat. Però alhora és una mica estranya, tanta atenció a aquests casos, si alhora tenim en compte la falta d'atenció cap als casos d'abusos dins de l'àmbit familiar. Perquè, si és greu que et violi un professor, suposo que encara és més greu que et violi, per exemple, el teu pare. ¿O no? A veure, segons diuen, per cada cinc casos d'abusos per part de professors o capellans, se'n produeixen 95 en l'àmbit familiar (per part de pares, germans, cosins, tios...). Insisteixo: si es volgués ser equànime, després de visibilitzar un cas com el de l'Alejandro Palomas (i torno a dir que em sembla molt bé que es parli d'aquests casos), sembla que alhora, durant molts més dies, s'haurien de dedicar moltes pàgines a parlar dels abusos dins de la família. Proporcionalment, hauria de ser tema de portada cada dia, si tenim en compte el 95% que he esmentat abans.
