Un dia el Genís (posem que es deia així), es va assabentar que el seu pare havia violat, quan era una nena, una filla seva, una germana del Genís. El Genís se'n va assabentar al cap de molts anys, quan el pare va intentar abusar d'una neta, filla de la filla violada. Fins aleshores, la germana del Genís no ho havia explicat mai a ningú, el que li havia passat a ella.
Llavors el Genís va anar investigant i lligant caps, i una de les sorpreses més desagradables va ser assabentar-se que la mare ho sabia. Ho sabia, i no va dir mai res. El Genís creu que segurament va callar a causa de la por immensa que li tenia al marit.
D'altra banda, la violació de la filla, i l'intent d'abusar de la neta, no eren fets aïllats. Resulta que el pare havia sigut un pederasta tota la vida. Per exemple, també havia intentat abusar dels amics del Genís.
Quan era petit, el Genís no entenia per què els seus amics deixaven d'anar a casa seva; al final, cap amic hi anava. Però ningú no deia res, tot era un bosc de secrets, en el qual el pare s'amagava, i que li permetia seguir actuant com un depredador amb tota impunitat.
A més de ser pederasta, el pare del Genís era un pare i un marit molt violent, i tant la dona com els fills vivien terroritzats. Al Genís l'havia apallissat unes quantes vegades, de forma brutal.
Quan el Genís es va assabentar, alhora, de l'antiga violació de la germana i del recent intent d'abús de la neboda, va parlar amb un psiquiatre conegut. Li va demanar consell, li va preguntar què havia de fer, si havia de denunciar el pare.
El psiquiatre el primer que li va dir va ser que la immensa majoria d'abusos sexuals es cometen en l'entorn familiar, no fora. Li va dir també que en dues de cada cinc famílies hi havia casos d'abusos sexuals; que els abusadors eren els pares, germans, tiets, cosins. I que l'actitud familiar en general era la mateixa: el silenci, l'ocultació, i fins i tot el rebuig o l'atac cap a qui potser gosa desmarcar-se i vol airejar els abusos. També li va dir que passava en tots els nivells socials, que si de cas la diferència era com es gestionava; en les classes més elevades, amb més hipocresia.
En concret, sobre què hauria de fer el Genís, no li va contestar. De fet, el pare era un home ja molt gran, i va morir poc després. Sense que el Genís, ni la seva germana, haguessin fet res, més enllà d'assegurar-se, ella, que el seu pare no tornés a veure la neta.
Un dia el Genís m'explica tot això. Em diu que no sap si llavors va actuar bé, no fent res. Li dic que crec que, el que ha passat, ja ha passat, no es pot modificar, més val no capficar-s'hi. Però que d'aquestes coses se n'ha de parlar. D'entrada, en el mateix entorn familiar: s'ha d'acabar amb el secretisme. I també se n'ha de parlar més enllà de la família, públicament. Perquè en cas contrari, si no se'n parla, el que s'afavoreix és la sensació d'impunitat dels abusadors i violadors familiars, la cronificació i perpetuació dels abusos, i l'acumulació de víctimes. Que la prova és aquest cas concret: un pare viola la seva filla, i com que no passa res, anys després intenta abusar de la neta (a banda de tots els altres abusos, intentats o consumats, per part d'aquesta mateixa persona).
Li dic que parlar-ne considero que s'ha de fer per dos motius. El primer, òbviament, per tal de protegir els menors indefensos "avui". I el segon, perquè cal tenir en compte el valor reparador de cara a les persones ara adultes que, quan eren menors i se sentien indefenses, van patir abusos. Perquè per a aquestes persones, el silenci "perpetuat", aquesta variant de la indiferència, segurament és una mena de nou greuge o agressió.
