"Black Friday. 29% en alcoholes de alta graduación, vinos, cervezas, cava." (1)
Durant la festa comarcal del vi i del cava (o durant el dia de Nadal, tant se val), mentre els assistents brindaven per un pròsper futur (per al sector vitivinícola), una formació d'helicòpters del Departament Antinarcòtics va aparèixer per l'horitzó i es va dedicar a anar fumigant amb napalm, de manera sistemàtica, totes les vinyes de macabeu, xarel.lo i parellada.
Preguntat posteriorment pels fets, el responsable de l'operació va dir que el compromís amb la lluita contra les drogues havia de ser radical i absolut, i que òbviament no es podia consentir que es seguís produint, a partir del raïm, en els laboratoris de processament, aquells munts de begudes alcohòliques, amb el risc que això suposava per a la salut.
Els pagesos afectats, en total desacord amb la política del Departament Antinarcòtics, han demanat a la Conselleria d'Agricultura, Ramaderia i Pesca que defensi els seus interessos, ja que el conreu de la vinya i la fermentació del most és el seu mitjà tradicional de subsistència. En concret, d'entrada han demanat la declaració de Zona Catastròfica, per tal que els siguin concedides les ajudes necessàries, i així poder replantar les vinyes com més aviat millor.
Sembla que les demandes dels pagesos i viticultors seran ateses. I és que hi ha un consens gairebé general pel que fa a la necessitat de garantir que els metres lineals dels supermercats, amb els seus prestatges destinats a begudes alcohòliques, no quedin desproveïts. Ja que en cas contrari, en cas d'eventual insuficiència alcohòlica en els punts d'aprovisionament, es podrien produir importants conflictes socials, aldarulls i disturbis.
La informació s'ha difós a través del canal de televisió "Cada dia una copa, com a mínim". Un canal de televisió independent, amb el qual col.laboren, de manera desinteressada, prestigiosos metges i investigadors del Penedès, el Priorat i la Rioja.
D'altra banda, ha arribat la confirmació que en altres territoris, la brigada d'helicòpters del Departament Antinarcòtics ha fumigat també amb napalm els camps d'ordi i altres cereals, ja que era un fet conegut que bona part de les collites no es dedicaven només a fer farina de pa i altres productes de rebosteria, sinó també a l'elaboració de cerveses.
---
(1) Anunci d'una gran cadena de supermercats els dies previs a l'anomenat "Black Friday".
25 de des. 2019
23 de des. 2019
22 de des. 2019
20 de des. 2019
Una caixa amb sostenidors
Aquesta vegada el que em trobo pel carrer és una caixa gran, oberta, plena de sostenidors. I sembla que tots són nous. Potser n'hi ha una vintena, o més, molts, de diferents colors, alguns amb sanefes, la majoria d'estructura rígida, i grans, adequats per a contenir "uns bons pits", de generoses dimensions.
Pits o tetes, o també, segons les contrades, mamelles, mamellam, popes, metes, pitrera, davants... Hi ha diferents possibilitats denominadores. A banda de quan es fan servir altres paraules, sobretot per referir-se als pits voluminosos, en sentit metafòric (i potser no sempre amb el desitjable respecte): melons, síndries...
Que hi hagi tants noms, uns sinònims, altres metafòrics, suposo que és la conseqüència de la importància "social" que té aquesta part de l'anatomia femenina. Tan interessant i atractiva, sobretot per als mascles homínids, i alhora tan temuda, a causa "del seu poder concupiscent", per la minoria homínida obsessionada "amb les debilitats de la carn"...
Torno a la realitat. El cas és que la caixa es queda al carrer. Si hi hagués a la vora un punt de recollida de roba, segurament la hi duria, però no n'hi ha cap. Tanmateix, ves a saber, potser encara algú altre els acabarà arreplegant (i al final potser encara tindran alguna utilitat "per a alguns pits"). O potser no tindran sort, i quan passi el camió de la brossa acabaran a dins del camió, barrejats amb les escombraries, i d'allí cap a un abocador.
És trist, pensar en aquesta possibilitat, que uns sostenidors tan bonics i útils (i estimuladors de fantasies), acabin d'una manera tan trista, colgats d'escombraries...
Pits o tetes, o també, segons les contrades, mamelles, mamellam, popes, metes, pitrera, davants... Hi ha diferents possibilitats denominadores. A banda de quan es fan servir altres paraules, sobretot per referir-se als pits voluminosos, en sentit metafòric (i potser no sempre amb el desitjable respecte): melons, síndries...
Que hi hagi tants noms, uns sinònims, altres metafòrics, suposo que és la conseqüència de la importància "social" que té aquesta part de l'anatomia femenina. Tan interessant i atractiva, sobretot per als mascles homínids, i alhora tan temuda, a causa "del seu poder concupiscent", per la minoria homínida obsessionada "amb les debilitats de la carn"...
Torno a la realitat. El cas és que la caixa es queda al carrer. Si hi hagués a la vora un punt de recollida de roba, segurament la hi duria, però no n'hi ha cap. Tanmateix, ves a saber, potser encara algú altre els acabarà arreplegant (i al final potser encara tindran alguna utilitat "per a alguns pits"). O potser no tindran sort, i quan passi el camió de la brossa acabaran a dins del camió, barrejats amb les escombraries, i d'allí cap a un abocador.
És trist, pensar en aquesta possibilitat, que uns sostenidors tan bonics i útils (i estimuladors de fantasies), acabin d'una manera tan trista, colgats d'escombraries...
18 de des. 2019
L'assecador de la Ivet
(sobre salut mental)
L'assecador de la Ivet
http://horitzontal.blogspot.com/2019/12/lassecador-de-la-ivet.html
Sibèria, depressions i ansietats
https://horitzontal.blogspot.com/2019/12/siberia-depressions-i-ansietats.html
Immobilitzats per fora, deshabitats per dins
https://horitzontal.blogspot.com/2019/12/immobilitzats-per-fora-deshabitats-per.html
L'assecador de la Ivet
http://horitzontal.blogspot.com/2019/12/lassecador-de-la-ivet.html
Sibèria, depressions i ansietats
https://horitzontal.blogspot.com/2019/12/siberia-depressions-i-ansietats.html
Immobilitzats per fora, deshabitats per dins
https://horitzontal.blogspot.com/2019/12/immobilitzats-per-fora-deshabitats-per.html
16 de des. 2019
El Revolt de les Monges - 7
El mateix dia que faig de restaurador al Revolt de les Monges, després agafo el camí del fondal de la Budellera en direcció a l'església de Santa Maria de Vallvidrera. A mig camí d'aquest camí ombrívol i bonic, de cop trobo una gran pedra "grafitejada" amb un gran llaç groc.
Un llaç groc posteriorment retocat amb els corresponents afegits vermells; si els uns són vandàlics, els altres no ho volen ser menys. Tot plegat un bon símbol.
Caldrà tenir paciència, i esperar el temps que faci falta fins que la humitat i els líquens vagin fent desaparèixer la pintada. Que no és l'única; te'n trobes de tant en tant, damunt dels troncs dels arbres, de pedres, aquí i allà...
Com els gossos amb el seu pipí, els activistes van "marcant" el territori per on passen. Amb l'inconvenient que els pipins la pluja els renta, i les pintades no.
Un llaç groc posteriorment retocat amb els corresponents afegits vermells; si els uns són vandàlics, els altres no ho volen ser menys. Tot plegat un bon símbol.
Caldrà tenir paciència, i esperar el temps que faci falta fins que la humitat i els líquens vagin fent desaparèixer la pintada. Que no és l'única; te'n trobes de tant en tant, damunt dels troncs dels arbres, de pedres, aquí i allà...
Com els gossos amb el seu pipí, els activistes van "marcant" el territori per on passen. Amb l'inconvenient que els pipins la pluja els renta, i les pintades no.
15 de des. 2019
El Revolt de les Monges - 6
Fa tres mesos vaig anar al Revolt de les Monges equipat amb una ampolla d'aigua, una bossa de ciment-cola, una safata de plàstic i una rasqueta. I el més important, el motiu d'anar-hi: un tros de pedra del petit monument que hi ha allí en memòria de les cinc monges assassinades el 1936.
Aquell petit tros l'havia recollit uns mesos abans. Hi havia passat un dia i havia vist que el monument estava escapçat, i que a terra hi havia el tros que faltava, entre la fullaraca. Vaig pensar que si l'arreplegava, un altre dia el podria enganxar, i que en canvi, si el deixava, acabaria extraviat, i probablement el petit monument quedaria escapçat de manera indefinida.
Després per una cosa o l'altra, van anar passant les setmanes, i els mesos. Al final hi vaig anar l'11 de setembre, a la tarda; em va semblar que aquest dia i hora hi trobaria poca gent, i que així podria fer l'operació de restauració sense que ningú em destorbés.
Vaig arribar al revolt, vaig pastar una mica de ciment-cola, i vaig recol.locar el tros trencat al seu lloc (el tros trencat, "o que algú havia trencat", perquè normalment les coses no es trenquen soles...).
Com que la peça encaixava molt bé en el seu lloc, va ser una feina fàcil, i només va quedar visible "la cicatriu", a causa del color una mica diferent del ciment-cola. D'altra banda, aquesta cicatriu trobo que ja hi està bé, perquè enriqueix la història accidentada d'aquest petit monument (i el seu simbolisme).
La primera vegada que vaig parlar del Revolt de les Monges ja vaig explicar que una de les monges que van assassinar-hi era una parenta llunyana (val a dir que bastant llunyana). Però tot i la llunyania, "me la vaig fer una mica meva", en part a causa de les circumstàncies de la seva mort (malauradament no excepcionals durant aquells primers mesos de la Guerra Civil). I en part pel tipus de lligam familiar, que tot i llunyà, avui també m'acosta a una relació actual, propera, per a mi entranyable.
Aquell petit tros l'havia recollit uns mesos abans. Hi havia passat un dia i havia vist que el monument estava escapçat, i que a terra hi havia el tros que faltava, entre la fullaraca. Vaig pensar que si l'arreplegava, un altre dia el podria enganxar, i que en canvi, si el deixava, acabaria extraviat, i probablement el petit monument quedaria escapçat de manera indefinida.
Després per una cosa o l'altra, van anar passant les setmanes, i els mesos. Al final hi vaig anar l'11 de setembre, a la tarda; em va semblar que aquest dia i hora hi trobaria poca gent, i que així podria fer l'operació de restauració sense que ningú em destorbés.
Vaig arribar al revolt, vaig pastar una mica de ciment-cola, i vaig recol.locar el tros trencat al seu lloc (el tros trencat, "o que algú havia trencat", perquè normalment les coses no es trenquen soles...).
Com que la peça encaixava molt bé en el seu lloc, va ser una feina fàcil, i només va quedar visible "la cicatriu", a causa del color una mica diferent del ciment-cola. D'altra banda, aquesta cicatriu trobo que ja hi està bé, perquè enriqueix la història accidentada d'aquest petit monument (i el seu simbolisme).
La primera vegada que vaig parlar del Revolt de les Monges ja vaig explicar que una de les monges que van assassinar-hi era una parenta llunyana (val a dir que bastant llunyana). Però tot i la llunyania, "me la vaig fer una mica meva", en part a causa de les circumstàncies de la seva mort (malauradament no excepcionals durant aquells primers mesos de la Guerra Civil). I en part pel tipus de lligam familiar, que tot i llunyà, avui també m'acosta a una relació actual, propera, per a mi entranyable.
12 de des. 2019
Dolor i sofriment
(salut mental)
Dolor i sofriment
https://horitzontal.blogspot.com/2019/12/dolor-i-sofriment.html
El dolor, el sofriment i la Natàlia
https://horitzontal.blogspot.com/2019/12/el-dolor-el-sofriment-i-la-natalia.html
Dolor i sofriment
https://horitzontal.blogspot.com/2019/12/dolor-i-sofriment.html
El dolor, el sofriment i la Natàlia
https://horitzontal.blogspot.com/2019/12/el-dolor-el-sofriment-i-la-natalia.html
9 de des. 2019
Bolígraf, tomàquets, mitjons
Em trobo un bolígraf i una llibreta amb uns quants fulls encara en blanc. Agafo el bolígraf i els fulls en blanc, m'assec en un banc, i escric això: "Em trobo un bolígraf i una llibreta..."
Al vespre, quan torno cap a casa, veig un home que furga amb un pal a dins d'uns contenidors. Després, dóna un cop d'ull a una bossa de plàstic que hi ha a terra, a fora, al costat. Però es veu que no li interessa el contingut de la bossa, no n'agafa res. A continuació, amb el seu carret, segueix carrer enllà.
Quan jo arribo a l'alçada dels contenidors, ell ja no hi és. Al passar, dono un cop d'ull a la bossa, i veig que hi ha bastants tomàquets, en bones condicions. També dues bosses de pastanagues petites i ja pelades, i un pit de pollastre ben envasat, amb data de caducitat del mateix dia.
Agafo tota la bossa, i quan arribo a casa rento uns quants tomàquets i totes les pastanagues, trossejo el pollastre (primer l'ensumo, fa olor de "en perfectes condicions"), ho fico tot en una olla amb una mica d'aigua i engego el foc.
Un cop bullit, em puc regalar un esplèndid sopar: gràcies a qui ha deixat la bossa al carrer, i gràcies també al rebuscador, que no l'ha volgut (i com que me'n sobra, el que queda ho guardo a la nevera, per a altres àpats). Per sort, aquests dies la Lívia no hi és, ha marxat de viatge, i per tant no corro el risc que ella arrufi el nas a causa de l'origen de les meves provisions.
La Lívia té una genètica més aviat compradora, i en canvi jo tinc una genètica més aviat arreplegadora. De fet, el mateix dia, entre el boli del matí i els tomàquets del vespre, també em trobo una bossa plena de mitjons, nets, de diferents tipus, colors i dibuixos, la majoria de la meva mida, de manera que tinc una altra bona alegria.
De vegades li ho dic, a la Lívia, que si les seves amistats, més fines que les meves, s'assabentessin de la mena de company que ella té, d'aquestes coses que de vegades faig, es quedarien ben esgarrifades. Sort que no en saben res.
Al vespre, quan torno cap a casa, veig un home que furga amb un pal a dins d'uns contenidors. Després, dóna un cop d'ull a una bossa de plàstic que hi ha a terra, a fora, al costat. Però es veu que no li interessa el contingut de la bossa, no n'agafa res. A continuació, amb el seu carret, segueix carrer enllà.
Quan jo arribo a l'alçada dels contenidors, ell ja no hi és. Al passar, dono un cop d'ull a la bossa, i veig que hi ha bastants tomàquets, en bones condicions. També dues bosses de pastanagues petites i ja pelades, i un pit de pollastre ben envasat, amb data de caducitat del mateix dia.
Agafo tota la bossa, i quan arribo a casa rento uns quants tomàquets i totes les pastanagues, trossejo el pollastre (primer l'ensumo, fa olor de "en perfectes condicions"), ho fico tot en una olla amb una mica d'aigua i engego el foc.
Un cop bullit, em puc regalar un esplèndid sopar: gràcies a qui ha deixat la bossa al carrer, i gràcies també al rebuscador, que no l'ha volgut (i com que me'n sobra, el que queda ho guardo a la nevera, per a altres àpats). Per sort, aquests dies la Lívia no hi és, ha marxat de viatge, i per tant no corro el risc que ella arrufi el nas a causa de l'origen de les meves provisions.
La Lívia té una genètica més aviat compradora, i en canvi jo tinc una genètica més aviat arreplegadora. De fet, el mateix dia, entre el boli del matí i els tomàquets del vespre, també em trobo una bossa plena de mitjons, nets, de diferents tipus, colors i dibuixos, la majoria de la meva mida, de manera que tinc una altra bona alegria.
De vegades li ho dic, a la Lívia, que si les seves amistats, més fines que les meves, s'assabentessin de la mena de company que ella té, d'aquestes coses que de vegades faig, es quedarien ben esgarrifades. Sort que no en saben res.
8 de des. 2019
Farinetes, estampes i solituds
El Bernat a l'hora de dinar em pregunta què em ve de gust, i li dic que si en té i no li sembla malament, em faria il.lusió un plat de "papilles" (de petit sempre n'havia dit així). Sé que a ell aquestes farinetes preparades i una mica dolces, que només cal barrejar amb aigua o llet, i que venen a les farmàcies i també als supermercats, li agraden. Sovint en té a casa. A mi també m'agraden; en aquest sentit, els dos som com nens petits.
El Bernat és original per moltes raons. Per exemple, té la casa plena d'estampes i figuretes de maresdedeus, jesusos i sants. Un munt, per tot arreu, fins i tot al lavabo. En parlem, d'aquesta, de l'altra... Me n'assenyala una i em pregunta què em sembla. A l'estampa hi ha una cara com la del Sant Sudari, però amb els ulls oberts.
El Bernat m'explica l'origen de la imatge. Em diu que, fa temps, una persona estava al davant d'un sagrari amb el Santíssim a dins, i que de cop va tenir una sensació molt especial: va percebre que el sagrari irradiava una gran i misteriosa energia, i que alhora "algú" (estava sol), li deia que en fes una foto.
Com que duia una màquina de fer fotos, va fer la foto. I quan va revelar el rodet es va quedar meravellat, perquè el que sortia en el revelat era, de manera miraculosa, aquella imatge de l'estampa. Em diu el Bernat que a més d'aquell fet sorprenent, després les còpies que s'han anat fent de la imatge també han protagonitzat altres fets inexplicables i miraculosos; algunes persones, al mirar la imatge, han vist que els somreia, altres han vist que els ulls ploraven, i algunes fins i tot han vist les llàgrimes, reals, humides, mullant la cartolina de l'estampa.
Com més tracto i conec el Bernat més m'entendreix, a causa de les històries que de vegades explica. I també (encara més) per la forma com viu, ben peculiar, solitària, trista, condicionada sobretot per la seva dificultat per socialitzar-se amb normalitat.
Després del dinar de farinetes (me'n menjo dos plats), i d'uns bombons i un cafè de postres, sortim els dos junts de casa seva. Al sortir diu: "Tanco el llum". Es refereix a l'habitació on estàvem, que fa alhora de menjador i sala d'estar. I el tanca, "en singular", perquè li queden sis llums més encesos, a la mateixa habitació, i altres llums a altres habitacions (ell trigarà hores a tornar a casa... i no li sobren els diners).
És una més de les seves peculiaritats, deixar llums permanentment encesos, i estufes enceses (de vegades amb les portes obertes), i menjars que s'acumulen i sovint es fan malbé, a dins de la nevera, a la cuina, al menjador... Alhora que per la casa s'acumula la pols, el desordre, una fina pel.lícula de greix a molts llocs, i papers, capses, ampolles, i objectes d'allò més heterogenis... La casa i la vida del Bernat és com una barca a la deriva.
Però no li dic res, perquè l'objectiu de la visita no és fer apostolat de l'ordre i la neteja, sinó només fer-li una estona de companyia. A més, els sermons sobre aquests temes ja sé que serveixen ben poc. Abans n'hi feia algun, fins que veig entendre que només li generaven incomoditat, alhora que tot seguia igual. Com a màxim, alguna vegada, li insinuo, com de passada, alguna cosa: "potser si aconseguissis endreçar una mica..." Però el problema és que el principal desordre el té a dins del cap (no sempre havia sigut així, fa anys, ara ja molts, havia sigut una persona ben funcional i "convencional").
D'altra banda, pel que fa a les bombetes i estufes sempre enceses, m'estimo més pensar que cadascú contribueix com pot, en la mesura de les seves forces, al canvi climàtic. I la veritat és que si al final al poble on viu el Bernat a l'hivern la temperatura puja uns graus, s'hi estarà més bé.
El Bernat és una bona persona. Hauria de passar més sovint a saludar-lo, com aquesta vegada, però em queda lluny, i em costa trobar el dia avinent.
Quan torno cap a casa, el viatge no és del tot còmode. El tren va ple (no m'ho esperava); no hi ha seients lliures, i com que no tinc ganes d'anar tota l'estona dret, acabo seient a terra. A terra, és obvi, no s'hi està tan bé com al seient, però així i tot agafo la carpeta amb els papers i em poso a escriure això (després, a casa, un altre dia ho teclejaré).
Ho escric i encara em sobra temps, perquè el viatge dura més d'una hora. Quan deso la carpeta, llavors m'entretinc mirant la gent, per exemple unes noies que tinc a tocar, els seus genolls i cuixes a l'alçada dels meus ulls, ben assegudes als seus seients, enfeinades mirant els seus mòbils, parlant entre elles, rient... Sí, són d'una altra generació, en molts sentits.
Amb el Bernat també hem parlat de la gent gran, de com és tractada de vegades. Hem parlat, en concret, sobretot, de la seva mare; ha sigut la part més trista de la conversa d'aquesta visita. Però si de cas d'aquest tema trist ja en parlaré un altre dia.
El Bernat és original per moltes raons. Per exemple, té la casa plena d'estampes i figuretes de maresdedeus, jesusos i sants. Un munt, per tot arreu, fins i tot al lavabo. En parlem, d'aquesta, de l'altra... Me n'assenyala una i em pregunta què em sembla. A l'estampa hi ha una cara com la del Sant Sudari, però amb els ulls oberts.
El Bernat m'explica l'origen de la imatge. Em diu que, fa temps, una persona estava al davant d'un sagrari amb el Santíssim a dins, i que de cop va tenir una sensació molt especial: va percebre que el sagrari irradiava una gran i misteriosa energia, i que alhora "algú" (estava sol), li deia que en fes una foto.
Com que duia una màquina de fer fotos, va fer la foto. I quan va revelar el rodet es va quedar meravellat, perquè el que sortia en el revelat era, de manera miraculosa, aquella imatge de l'estampa. Em diu el Bernat que a més d'aquell fet sorprenent, després les còpies que s'han anat fent de la imatge també han protagonitzat altres fets inexplicables i miraculosos; algunes persones, al mirar la imatge, han vist que els somreia, altres han vist que els ulls ploraven, i algunes fins i tot han vist les llàgrimes, reals, humides, mullant la cartolina de l'estampa.
Com més tracto i conec el Bernat més m'entendreix, a causa de les històries que de vegades explica. I també (encara més) per la forma com viu, ben peculiar, solitària, trista, condicionada sobretot per la seva dificultat per socialitzar-se amb normalitat.
Després del dinar de farinetes (me'n menjo dos plats), i d'uns bombons i un cafè de postres, sortim els dos junts de casa seva. Al sortir diu: "Tanco el llum". Es refereix a l'habitació on estàvem, que fa alhora de menjador i sala d'estar. I el tanca, "en singular", perquè li queden sis llums més encesos, a la mateixa habitació, i altres llums a altres habitacions (ell trigarà hores a tornar a casa... i no li sobren els diners).
És una més de les seves peculiaritats, deixar llums permanentment encesos, i estufes enceses (de vegades amb les portes obertes), i menjars que s'acumulen i sovint es fan malbé, a dins de la nevera, a la cuina, al menjador... Alhora que per la casa s'acumula la pols, el desordre, una fina pel.lícula de greix a molts llocs, i papers, capses, ampolles, i objectes d'allò més heterogenis... La casa i la vida del Bernat és com una barca a la deriva.
Però no li dic res, perquè l'objectiu de la visita no és fer apostolat de l'ordre i la neteja, sinó només fer-li una estona de companyia. A més, els sermons sobre aquests temes ja sé que serveixen ben poc. Abans n'hi feia algun, fins que veig entendre que només li generaven incomoditat, alhora que tot seguia igual. Com a màxim, alguna vegada, li insinuo, com de passada, alguna cosa: "potser si aconseguissis endreçar una mica..." Però el problema és que el principal desordre el té a dins del cap (no sempre havia sigut així, fa anys, ara ja molts, havia sigut una persona ben funcional i "convencional").
D'altra banda, pel que fa a les bombetes i estufes sempre enceses, m'estimo més pensar que cadascú contribueix com pot, en la mesura de les seves forces, al canvi climàtic. I la veritat és que si al final al poble on viu el Bernat a l'hivern la temperatura puja uns graus, s'hi estarà més bé.
El Bernat és una bona persona. Hauria de passar més sovint a saludar-lo, com aquesta vegada, però em queda lluny, i em costa trobar el dia avinent.
Quan torno cap a casa, el viatge no és del tot còmode. El tren va ple (no m'ho esperava); no hi ha seients lliures, i com que no tinc ganes d'anar tota l'estona dret, acabo seient a terra. A terra, és obvi, no s'hi està tan bé com al seient, però així i tot agafo la carpeta amb els papers i em poso a escriure això (després, a casa, un altre dia ho teclejaré).
Ho escric i encara em sobra temps, perquè el viatge dura més d'una hora. Quan deso la carpeta, llavors m'entretinc mirant la gent, per exemple unes noies que tinc a tocar, els seus genolls i cuixes a l'alçada dels meus ulls, ben assegudes als seus seients, enfeinades mirant els seus mòbils, parlant entre elles, rient... Sí, són d'una altra generació, en molts sentits.
Amb el Bernat també hem parlat de la gent gran, de com és tractada de vegades. Hem parlat, en concret, sobretot, de la seva mare; ha sigut la part més trista de la conversa d'aquesta visita. Però si de cas d'aquest tema trist ja en parlaré un altre dia.
6 de des. 2019
Allí on vaig dir A, ara potser dic B (en part)
En el seu moment vaig opinar que el judici dels acusats pel cas del guàrdia urbà de Barcelona Juan José Salas, que va quedar tetraplègic el 2006, va ser un judici amb diferents irregularitats. Vaig dir que aquell judici (Audiència Provincial de Barcelona, 2008; Tribunal Suprem, 2009) no va ser un judici just, per més d'un motiu.
Fa uns dies Rodrigo Lanza, un dels acusats i condemnats llavors, va ser declarat culpable de "l'homicidi imprudent" de Víctor Laínez el 2017, a Saragossa. Val a dir que des del moment que em vaig assabentar d'aquesta mort i de qui era l'acusat, vaig sentir un neguit important.
Sobre el judici del 2008 segueixo pensant el mateix, que no va ser un judici just. Però el neguit a causa dels fets de Saragossa ha fet que em plantegés que en aquell judici injust de Barcelona podria ser (no afirmo res, només plantejo un dubte, exposo una possibilitat), que s'hagués condemnat, llavors, potser, un veritable culpable.
Em venia de gust fer aquesta matisació o esmena parcial, afegir aquest "potser". Incloure aquest dubte. De la mateixa manera que també em venia de gust aprofitar aquesta avinentesa per fer una generalització i posar de manifest aquestes possibles paradoxes: que en un judici injust es pot condemnar, eventualment, un veritable culpable. I encara més inquietant: que en un judici just (just en el sentit que reuneix totes les garanties legals vigents), de vegades es pot condemnar un innocent.
Torno al cas del judici sobre els fets del 2006 a Barcelona. Posteriorment, es va culpar de maltractaments i fals testimoni, en un altre judici per un altre cas, dos dels policies que havien intervingut com a testimonis contra els acusats pels fets del 2006. Llavors, l'acusació de fals testimoni contra aquests dos policies va ser utilitzada pels defensors de Rodrigo Lanza i els altres acusats per qüestionar un cop més el judici en el qual havien sigut declarats culpables. Mentre que, per l'altra banda, la dels defensors de la sentència, es va argumentar que un fals testimoni posterior no tenia perquè pressuposar un fals testimoni previ.
En aquest sentit, i segons el mateix tipus d'argumentació, la segona condemna de Rodrigo Lanza no hauria d'haver servit per a avalar la primera, però el cas és que pràcticament tots els mitjans de comunicació han establer aquesta relació: en general han coincidit (dient-ho de forma diferent segons els casos), en què la segona sentència i condemna "és una garantia" de la correcció de la primera.
De fet, tal com ja he dit, el doble protagonisme a mi també m'ha generat inquietud... Però m'he quedat (he preferit quedar-me) amb aquesta inquietud i incertesa, sense pretendre dissoldre-les, perquè crec que sovint són més fiables (menys arriscats, i en definitiva més justos), els dubtes i les inseguretats que segons quines certeses.
Fa uns dies Rodrigo Lanza, un dels acusats i condemnats llavors, va ser declarat culpable de "l'homicidi imprudent" de Víctor Laínez el 2017, a Saragossa. Val a dir que des del moment que em vaig assabentar d'aquesta mort i de qui era l'acusat, vaig sentir un neguit important.
Sobre el judici del 2008 segueixo pensant el mateix, que no va ser un judici just. Però el neguit a causa dels fets de Saragossa ha fet que em plantegés que en aquell judici injust de Barcelona podria ser (no afirmo res, només plantejo un dubte, exposo una possibilitat), que s'hagués condemnat, llavors, potser, un veritable culpable.
Em venia de gust fer aquesta matisació o esmena parcial, afegir aquest "potser". Incloure aquest dubte. De la mateixa manera que també em venia de gust aprofitar aquesta avinentesa per fer una generalització i posar de manifest aquestes possibles paradoxes: que en un judici injust es pot condemnar, eventualment, un veritable culpable. I encara més inquietant: que en un judici just (just en el sentit que reuneix totes les garanties legals vigents), de vegades es pot condemnar un innocent.
Torno al cas del judici sobre els fets del 2006 a Barcelona. Posteriorment, es va culpar de maltractaments i fals testimoni, en un altre judici per un altre cas, dos dels policies que havien intervingut com a testimonis contra els acusats pels fets del 2006. Llavors, l'acusació de fals testimoni contra aquests dos policies va ser utilitzada pels defensors de Rodrigo Lanza i els altres acusats per qüestionar un cop més el judici en el qual havien sigut declarats culpables. Mentre que, per l'altra banda, la dels defensors de la sentència, es va argumentar que un fals testimoni posterior no tenia perquè pressuposar un fals testimoni previ.
En aquest sentit, i segons el mateix tipus d'argumentació, la segona condemna de Rodrigo Lanza no hauria d'haver servit per a avalar la primera, però el cas és que pràcticament tots els mitjans de comunicació han establer aquesta relació: en general han coincidit (dient-ho de forma diferent segons els casos), en què la segona sentència i condemna "és una garantia" de la correcció de la primera.
De fet, tal com ja he dit, el doble protagonisme a mi també m'ha generat inquietud... Però m'he quedat (he preferit quedar-me) amb aquesta inquietud i incertesa, sense pretendre dissoldre-les, perquè crec que sovint són més fiables (menys arriscats, i en definitiva més justos), els dubtes i les inseguretats que segons quines certeses.
3 de des. 2019
El vestuari
Avui vaig vestit amb una samarreta de màniga curta, i al damunt una de màniga llarga, un polar i un jersei (fa fresca, a dins de casa també). De cintura cap avall, els calçotets, uns pantalons de pijama i pel damunt uns d'esport. Als peus, mitjons i sabatilles, i si surto al carrer, vambes en lloc de les sabatilles (i una jaqueta i un gorro).
Totes aquestes peces són arreplegades del carrer, llevat de les vambes, que les he comprat. Alguna temporada m'he vist obligat a comprar-me mitjons o calçotets (o me'ls ha comprat la meva companya), però ara fa temps que no em cal, per sort també en vaig trobant. I de vegades faig servir alguna peça que m'ha passat la meva companya, o que m'ha arribat des d'alguna altra banda.
El que sempre és una excepció, tal com he dit, són les vambes. No en trobo mai que em vagin prou bé, que em permetin caminar amb comoditat (amb la meva esquena i els meus genolls delicats, haig d'anar amb compte). De manera que me les compro; són sempre bambes barates, al voltant de vint euros, i em duren anys (i tot l'any vaig amb les mateixes bambes, estiu i hivern, sempre, fins que es desmaneguen).
De la llista de roba que he fet, el més fàcil de trobar són samarretes de màniga curta. Si les arreplegués totes, podria obrir una botiga de samarretes. De models variats, de cotó o sintètiques, amb propaganda o no, amb diferents textos i dibuixos i, algunes, poques (les que més m'agraden), de cotó, de color llis, sense cap estampat.
Si les samarretes és el més fàcil de trobar, el més difícil són pantalons que em vagin bé: si pot ser d'esport, que siguin de la meva mida, i que m'hi senti còmode (els que porto avui, trobats fa uns dies, amb totes aquestes característiques, van ser un gran motiu d'alegria).
En general, el que hi ha més al carrer és roba de dona i de criatura. D'aquestes robes (i sabates), sobretot de dona, n'hi ha grans quantitats, sovint bosses immenses. I de vegades també hi dono un cop d'ull, per si és el cas que en puc aprofitar alguna cosa. Per exemple, tenen aquest origen el polar que porto avui, de color rosa, i els mitjons també roses amb uns nuvolets blancs, i el mocador de coll gris amb petites floretes blanques.
Totes aquestes peces són arreplegades del carrer, llevat de les vambes, que les he comprat. Alguna temporada m'he vist obligat a comprar-me mitjons o calçotets (o me'ls ha comprat la meva companya), però ara fa temps que no em cal, per sort també en vaig trobant. I de vegades faig servir alguna peça que m'ha passat la meva companya, o que m'ha arribat des d'alguna altra banda.
El que sempre és una excepció, tal com he dit, són les vambes. No en trobo mai que em vagin prou bé, que em permetin caminar amb comoditat (amb la meva esquena i els meus genolls delicats, haig d'anar amb compte). De manera que me les compro; són sempre bambes barates, al voltant de vint euros, i em duren anys (i tot l'any vaig amb les mateixes bambes, estiu i hivern, sempre, fins que es desmaneguen).
De la llista de roba que he fet, el més fàcil de trobar són samarretes de màniga curta. Si les arreplegués totes, podria obrir una botiga de samarretes. De models variats, de cotó o sintètiques, amb propaganda o no, amb diferents textos i dibuixos i, algunes, poques (les que més m'agraden), de cotó, de color llis, sense cap estampat.
Si les samarretes és el més fàcil de trobar, el més difícil són pantalons que em vagin bé: si pot ser d'esport, que siguin de la meva mida, i que m'hi senti còmode (els que porto avui, trobats fa uns dies, amb totes aquestes característiques, van ser un gran motiu d'alegria).
En general, el que hi ha més al carrer és roba de dona i de criatura. D'aquestes robes (i sabates), sobretot de dona, n'hi ha grans quantitats, sovint bosses immenses. I de vegades també hi dono un cop d'ull, per si és el cas que en puc aprofitar alguna cosa. Per exemple, tenen aquest origen el polar que porto avui, de color rosa, i els mitjons també roses amb uns nuvolets blancs, i el mocador de coll gris amb petites floretes blanques.
2 de des. 2019
30 de nov. 2019
29 de nov. 2019
Quan s'arna la farina
Quan s'arna la farina
l'oli es fa ranci
la llet es fa agre
el vi vinagre
el pa es floreix
i la poma es podreix
(i a sobre tens goteres al damunt del llit),
ser optimista costa més.
l'oli es fa ranci
la llet es fa agre
el vi vinagre
el pa es floreix
i la poma es podreix
(i a sobre tens goteres al damunt del llit),
ser optimista costa més.
28 de nov. 2019
Sartre amb croassants
El mateix dia que em trobo pel carrer "Las palabras", de Jean Paul Sartre (Editorial Losada, 1964, l'any també de la primera edició francesa), abans, penjada al costat d'un contenidor, veig una bossa plena de croassants, alguns normals, altres farcits de formatge.
Veritablement, els camins del Senyor i les seves providències són un misteri: al migdia, assegut a un parc, em menjo i assaboreixo alguns croassants (junt amb una poma que em compro), alhora que començo el llibre, que també m'agrada, tant o més que els croassants.
(quan era petit en dèiem "crusants", aquí he escrit, no sé ben bé per què, "croassants", i crec que hauria d'haver escrit "croissants"...)
Veritablement, els camins del Senyor i les seves providències són un misteri: al migdia, assegut a un parc, em menjo i assaboreixo alguns croassants (junt amb una poma que em compro), alhora que començo el llibre, que també m'agrada, tant o més que els croassants.
(quan era petit en dèiem "crusants", aquí he escrit, no sé ben bé per què, "croassants", i crec que hauria d'haver escrit "croissants"...)
27 de nov. 2019
Vaques i rucs
El Gabriel ho afirma de manera categòrica: "Les vaques són tontes, mentre que els rucs, malgrat el seu nom, són molt espavilats."
L'Enric li dóna la raó: "Els rucs no tenen ni un pèl de rucs!"
Jo només escolto, perquè la meva ignorància pel que fa als rucs i les vaques és gran; hi he tingut poques relacions. Pel que fa a les vaques, el contacte més intens va ser durant dues sessions de vacunacions; en les dues vaig acabar convertit en una croqueta arrebossada de fems, a causa de les múltiples relliscades i caigudes pel corral, damunt del puré caldós de fems, durant els intents per subjectar les vaques, per tal que el veterinari les pogués vacunar. El resum va ser que aquells dies vaig aprendre més de fems que de vaques.
Pel que fa als rucs, les meves experiències són gairebé inexistents (amb mules sí que hi he tingut alguns tractes, però les mules són una altra història).
D'altra banda, penso que tant el Gabriel com l'Enric s'equivoquen, perquè no és cert que les vaques o els rucs siguin més o menys intel.ligents. Cada animal té la seva intel.ligència, la que li és útil de cara a funcionar segons el que és, les vaques com a vaques, i els rucs com a rucs. Per tant, avaluar les seves intel.ligències comparant-les amb els patrons d'intel.ligència humans (útils per a les persones), és un error.
Si fem això, si avaluem els animals segons la seva desviació de la nostra naturalesa, el que sobretot posem de manifest és que els que som poc intel.ligents som nosaltres.
I encara una altra cosa. Quan el Gabriel i l'Enric parlen de la més gran intel.ligència dels rucs, no serà un reflex d'una actitud masclista? "Els" rucs són espavilats, "les" vaques tontes... Farien el mateix raonament, si parlessin de toros i someres?
L'Enric li dóna la raó: "Els rucs no tenen ni un pèl de rucs!"
Jo només escolto, perquè la meva ignorància pel que fa als rucs i les vaques és gran; hi he tingut poques relacions. Pel que fa a les vaques, el contacte més intens va ser durant dues sessions de vacunacions; en les dues vaig acabar convertit en una croqueta arrebossada de fems, a causa de les múltiples relliscades i caigudes pel corral, damunt del puré caldós de fems, durant els intents per subjectar les vaques, per tal que el veterinari les pogués vacunar. El resum va ser que aquells dies vaig aprendre més de fems que de vaques.
Pel que fa als rucs, les meves experiències són gairebé inexistents (amb mules sí que hi he tingut alguns tractes, però les mules són una altra història).
D'altra banda, penso que tant el Gabriel com l'Enric s'equivoquen, perquè no és cert que les vaques o els rucs siguin més o menys intel.ligents. Cada animal té la seva intel.ligència, la que li és útil de cara a funcionar segons el que és, les vaques com a vaques, i els rucs com a rucs. Per tant, avaluar les seves intel.ligències comparant-les amb els patrons d'intel.ligència humans (útils per a les persones), és un error.
Si fem això, si avaluem els animals segons la seva desviació de la nostra naturalesa, el que sobretot posem de manifest és que els que som poc intel.ligents som nosaltres.
I encara una altra cosa. Quan el Gabriel i l'Enric parlen de la més gran intel.ligència dels rucs, no serà un reflex d'una actitud masclista? "Els" rucs són espavilats, "les" vaques tontes... Farien el mateix raonament, si parlessin de toros i someres?
25 de nov. 2019
23 de nov. 2019
20 de nov. 2019
19 de nov. 2019
La visita al Santíssim
Per a les persones creients una capella amb el Santíssim exposat, amb Jesús "realment" present a dins del sagrari o exposat en una custòdia, és un lloc sagrat.
Per a mi, acompanyar l'Elisabet quan va a la capella del Santíssim de l'església que té al costat de la residència, em suposa submergir-me "en una experiència sagrada". La "sacralitat", en el meu cas, no la hi confereix Jesús a dins del sagrari, sinó l'Elisabet, ella, amb la seva fe, amb la seva credulitat, amb les seves oracions, amb la seva actitud recollida, amb la seva devoció. Amb la seva necessitat de ser consolada, entesa, ajudada. Pel Jesús en el qual creu, que llavors té al davant, a dins del sagrari.
Acompanyar l'Elisabet en aquestes visites m'és molt fàcil, perquè la seva religiositat és estrictament íntima, no és gens proselitista. I com que jo em comporto amb un respecte absolut en relació amb les seves creences, ella se sent còmoda amb la meva companyia. I jo acompanyant-la.
Aquest "clima" alhora afavoreix altres facilitats. Altres complicitats. Per exemple, quan parla dels escrúpols relacionats amb el present, o de les pors relacionades amb el futur. O sobretot quan manifesta remordiments relacionats amb fets passats, com ara els maldecaps i les tristeses que van patir fa anys els seus pares a causa de la seva vida caòtica. Quan diu que, llavors, "no es va portar bé amb Déu", perquè va fer mal als seus pares.
En casos així, ara tenim la suficient confiança perquè li pugui dir que Déu és qui més sap que la seva vida ha sigut molt difícil, que Déu sap molt bé tot el que ha patit ella, que Déu per sobre de tot l'estima. Que Déu valora la seva valentia, la manera com s'ha anat enfrontant a les adversitats de la vida, com ha anat assolint, de mica en mica, petites millores. I que si ella alguna vegada va fer patir els seus pares no va ser "perquè fos dolenta", sinó perquè estava malament, de vegades molt malament, incapaç de controlar els seus actes.
Quan parlem així, encara que sigui jo qui li digui aquestes coses (jo, un descregut, cosa que ella sap i alhora "oblida", ja que l'oblit l'afavoreix), diu que sí, que és veritat, i se sent menys culpable, i es relaxa una mica, s'alleuja. Si més no durant un temps, fins que li tornen a venir els remordiments, perquè són cíclics, tornen i tornen, perquè en l'educació que va rebre, a més "del Déu que estima" hi havia també "el Déu sever", fiscalitzador obsessiu de "pensaments, paraules, obres i omissions". I la petjada d'aquest segon Déu és profunda.
L'Elisabet, tal com ja he dit, m'emociona no perquè ella em transmeti la seva emoció religiosa (cosa impossible sent descregut com sóc), sinó perquè em transmet, fonamentalment, la seva petitesa i vulnerabilitat. Al capdavall, tan semblant a la meva. Perquè les persones, en definitiva, només ens diferenciem "pel paper d'embolicar"; el que hi ha a dins, per molt que ens vulguem "pensar" diferents, és essencialment el mateix.
Per a mi, acompanyar l'Elisabet quan va a la capella del Santíssim de l'església que té al costat de la residència, em suposa submergir-me "en una experiència sagrada". La "sacralitat", en el meu cas, no la hi confereix Jesús a dins del sagrari, sinó l'Elisabet, ella, amb la seva fe, amb la seva credulitat, amb les seves oracions, amb la seva actitud recollida, amb la seva devoció. Amb la seva necessitat de ser consolada, entesa, ajudada. Pel Jesús en el qual creu, que llavors té al davant, a dins del sagrari.
Acompanyar l'Elisabet en aquestes visites m'és molt fàcil, perquè la seva religiositat és estrictament íntima, no és gens proselitista. I com que jo em comporto amb un respecte absolut en relació amb les seves creences, ella se sent còmoda amb la meva companyia. I jo acompanyant-la.
Aquest "clima" alhora afavoreix altres facilitats. Altres complicitats. Per exemple, quan parla dels escrúpols relacionats amb el present, o de les pors relacionades amb el futur. O sobretot quan manifesta remordiments relacionats amb fets passats, com ara els maldecaps i les tristeses que van patir fa anys els seus pares a causa de la seva vida caòtica. Quan diu que, llavors, "no es va portar bé amb Déu", perquè va fer mal als seus pares.
En casos així, ara tenim la suficient confiança perquè li pugui dir que Déu és qui més sap que la seva vida ha sigut molt difícil, que Déu sap molt bé tot el que ha patit ella, que Déu per sobre de tot l'estima. Que Déu valora la seva valentia, la manera com s'ha anat enfrontant a les adversitats de la vida, com ha anat assolint, de mica en mica, petites millores. I que si ella alguna vegada va fer patir els seus pares no va ser "perquè fos dolenta", sinó perquè estava malament, de vegades molt malament, incapaç de controlar els seus actes.
Quan parlem així, encara que sigui jo qui li digui aquestes coses (jo, un descregut, cosa que ella sap i alhora "oblida", ja que l'oblit l'afavoreix), diu que sí, que és veritat, i se sent menys culpable, i es relaxa una mica, s'alleuja. Si més no durant un temps, fins que li tornen a venir els remordiments, perquè són cíclics, tornen i tornen, perquè en l'educació que va rebre, a més "del Déu que estima" hi havia també "el Déu sever", fiscalitzador obsessiu de "pensaments, paraules, obres i omissions". I la petjada d'aquest segon Déu és profunda.
L'Elisabet, tal com ja he dit, m'emociona no perquè ella em transmeti la seva emoció religiosa (cosa impossible sent descregut com sóc), sinó perquè em transmet, fonamentalment, la seva petitesa i vulnerabilitat. Al capdavall, tan semblant a la meva. Perquè les persones, en definitiva, només ens diferenciem "pel paper d'embolicar"; el que hi ha a dins, per molt que ens vulguem "pensar" diferents, és essencialment el mateix.
14 de nov. 2019
Pintures i pollastres
Veig "El buen anfitrión" (Gemma Soriano i Sergi Castelar, 2014), sobre Bigas Luna. Un dels escenaris que surt al documental és la nau que ell feia servir per a les seves activitats com a pintor. Quan veig la nau, recordo el temps en què aquella nau (anys abans que ell la comprés) era una granja de pollastres.
En aquella nau, alguns vespres jo havia ajudat a carregar al camió (amb destí a l'escorxador) els pollastres que s'hi havien estat engreixant. Mig a les fosques, per tal que els pollastres no fessin massa corredisses, els anàvem agafant per les potes, no recordo si dos o tres pollastres a cada mà, i els portavem cap a les gàbies del camió.
Un cop el camió carregat, a banda de pagar-me, em donaven també un pollastre viu que, a l'arribar a casa, ja entrada la nit, matava i no sé si plomava sobre la marxa, o si la segona part la deixava per l'endemà. Abans d'anar a dormir encara m'havia de rentar una mica, treure'm del damunt la pols de gallinassa amb què sortia impregnat de la nau, a causa de la suor, que feia d'adherent, i del núvol de fems en pols que es formava. Com que llavors encara no tenia dutxa, m'havia de rentar tirant-me pots d'aigua pel damunt, amb els peus a dins d'un gran cossi.
Penso en aquells anys, i penso que és probable que al Bigas Luna li hauria agradat poder veure aquelles escenes per un foradet, sobretot la primera part: el moviment frenètic, a les fosques, de persones i pollastres... "per dins de la seva nau".
El documental, tal com he dit, és del 2014, i ara, cinc anys després, aquella nau, dins de la qual no sé si segueixen havent-hi les seves pintures, per fora de mica en mica els esbarzers se'n van apoderant, es van enfilant per les parets...
Del Bigas Luna en tinc una altra referència, ben entranyable. Quan la parella d'un amic seu estava molt malament a causa d'un càncer, el Bigas Luna anava sovint a veure-la. Hi anava més que el seu amic, i durant la visita el Bigas Luna es comportava de manera molt càlida i afectuosa. Això ho sé perquè m'ho ha explicat la germana de la malalta (va acabar morint).
(fa sis anys, el 2013, el Bigas Luna també va morir a causa d'un càncer; tenia 64 anys)
En aquella nau, alguns vespres jo havia ajudat a carregar al camió (amb destí a l'escorxador) els pollastres que s'hi havien estat engreixant. Mig a les fosques, per tal que els pollastres no fessin massa corredisses, els anàvem agafant per les potes, no recordo si dos o tres pollastres a cada mà, i els portavem cap a les gàbies del camió.
Un cop el camió carregat, a banda de pagar-me, em donaven també un pollastre viu que, a l'arribar a casa, ja entrada la nit, matava i no sé si plomava sobre la marxa, o si la segona part la deixava per l'endemà. Abans d'anar a dormir encara m'havia de rentar una mica, treure'm del damunt la pols de gallinassa amb què sortia impregnat de la nau, a causa de la suor, que feia d'adherent, i del núvol de fems en pols que es formava. Com que llavors encara no tenia dutxa, m'havia de rentar tirant-me pots d'aigua pel damunt, amb els peus a dins d'un gran cossi.
Penso en aquells anys, i penso que és probable que al Bigas Luna li hauria agradat poder veure aquelles escenes per un foradet, sobretot la primera part: el moviment frenètic, a les fosques, de persones i pollastres... "per dins de la seva nau".
El documental, tal com he dit, és del 2014, i ara, cinc anys després, aquella nau, dins de la qual no sé si segueixen havent-hi les seves pintures, per fora de mica en mica els esbarzers se'n van apoderant, es van enfilant per les parets...
Del Bigas Luna en tinc una altra referència, ben entranyable. Quan la parella d'un amic seu estava molt malament a causa d'un càncer, el Bigas Luna anava sovint a veure-la. Hi anava més que el seu amic, i durant la visita el Bigas Luna es comportava de manera molt càlida i afectuosa. Això ho sé perquè m'ho ha explicat la germana de la malalta (va acabar morint).
(fa sis anys, el 2013, el Bigas Luna també va morir a causa d'un càncer; tenia 64 anys)
13 de nov. 2019
Les dues vaques
Un dia el pare de l'Arnau va agafar el cotxe de línia i va baixar a la ciutat, a casa del seu fill. Li va dir que necessitava que li fes un favor, que l'havia de dur amb el cotxe a un poble d'una altra vall, una mica lluny.
L'Arnau li va dir que d'acord. Durant el trajecte, el pare, que era pastor i també una mica tractant de bestiar, li va explicar que feia 40 anys a aquell poble al qual anaven li van quedar dues vaques. Va dir que les aniria a buscar un altre dia, però després no hi va poder tornar. No havia vist ni parlat mai més amb aquella gent.
El pare de l'Arnau era un home molt tossut, de manera que l'Arnau va callar, perquè ja sabia que no serviria de res fer cap comentari, i una mica preocupat va seguir conduint.
Quan van arribar al poble el pare va començar a preguntar per l'home que buscava, perquè el poble havia crescut, havia canviat, i ell no recordava la casa. Al final, el va localitzar al bar. Se li va acostar i es va presentar. L'altre, naturalment, d'entrada es va quedar parat, i després els va convidar a seure. Van beure alguna cosa, es van explicar una mica les vides, van xerrar dels anys que havien passat, fins que de cop el pare de l'Arnau va dir:
-I les dues vaques?
L'altre, amb naturalitat, li va dir que com que no va tornar a buscar-les, durant uns anys les dues vaques els van anar molt bé, perquè les van poder munyir i els van donar vedells. Llavors el pare de l'Arnau va insistir.
-Sí, però, i les dues vaques?
L'altre, desconcertat, li va dir que va ser ell que no les va anar a buscar, i que és clar, aquelles dues vaques feia anys que s'havien mort, que ja no existien. Però malgrat la resposta del tot lògica, el pare de l'Arnau va tornar a insistir, i l'ambient es va començar a enrarir.
Aleshores, l'Arnau, que fins aquell moment s'havia mantingut en silenci, els va dir que què els semblava si de moment ho deixaven estar. Que si de cas, un altre dia, més endavant, aquell home podia fer una visita al poble del pare, fer junts un bon dinar i, llavors, tranquil.lament, parlar de les dues vaques.
L'altre home es va sentir alleujat, de seguida va dir que d'acord, que ja en parlarien "llavors", i al pare de l'Arnau també li va semblar bé, de manera que es va desfer la tensió que s'havia creat.
L'Arnau i el seu pare es van acomiadar de forma cordial d'aquell home, van agafar el camí de tornada cap a la ciutat i, l'endemà, a primera hora del matí, el pare de l'Arnau va agafar el cotxe de línia i va tornar cap al seu poble. Per descomptat, la visita acordada no es va fer mai, i el pare de l'Arnau no va tornar a esmentar mai més les dues vaques.
Diu l'Arnau que el seu pare era així, que de vegades volia "que quedessin clares les coses", les que a ell li semblava que s'havien d'aclarir, segons el seu punt de vist. I que en aquell cas, quan li va haver recordat a l'altre "que s'havia quedat dues vaques seves", va considerar que ja havia fet el que havia de fer.
Des del dia del viatge de la reclamació de les vaques han passat 40 anys més, és a dir, 80 des que el pare de l'Arnau va deixar a aquell poble les dues vaques i no va tornar a buscar-les. La història me l'explica ara l'Arnau, per primera vegada, tot i que fa molts anys, de fet també al voltant de 40, que el conec. I al seu pare el vaig conèixer poc després, i llavors, durant uns anys, hi vaig tenir molt tracte. No per històries de vaques, sinó d'ovelles.
L'Arnau m'explica aquesta història mentre un dia contemplem els dos unes quantes vaques que pasturen en un prat. Suposo que la visió de les vaques li ha activat "els seus records de vaques" (que són molts, venint com ve d'una família de pastors i tractants de bestiar). I entremig dels diferents records de vaques hi ha trobat, i ha pogut rescatar, aquesta antiga història. Esplèndida.
L'Arnau li va dir que d'acord. Durant el trajecte, el pare, que era pastor i també una mica tractant de bestiar, li va explicar que feia 40 anys a aquell poble al qual anaven li van quedar dues vaques. Va dir que les aniria a buscar un altre dia, però després no hi va poder tornar. No havia vist ni parlat mai més amb aquella gent.
El pare de l'Arnau era un home molt tossut, de manera que l'Arnau va callar, perquè ja sabia que no serviria de res fer cap comentari, i una mica preocupat va seguir conduint.
Quan van arribar al poble el pare va començar a preguntar per l'home que buscava, perquè el poble havia crescut, havia canviat, i ell no recordava la casa. Al final, el va localitzar al bar. Se li va acostar i es va presentar. L'altre, naturalment, d'entrada es va quedar parat, i després els va convidar a seure. Van beure alguna cosa, es van explicar una mica les vides, van xerrar dels anys que havien passat, fins que de cop el pare de l'Arnau va dir:
-I les dues vaques?
L'altre, amb naturalitat, li va dir que com que no va tornar a buscar-les, durant uns anys les dues vaques els van anar molt bé, perquè les van poder munyir i els van donar vedells. Llavors el pare de l'Arnau va insistir.
-Sí, però, i les dues vaques?
L'altre, desconcertat, li va dir que va ser ell que no les va anar a buscar, i que és clar, aquelles dues vaques feia anys que s'havien mort, que ja no existien. Però malgrat la resposta del tot lògica, el pare de l'Arnau va tornar a insistir, i l'ambient es va començar a enrarir.
Aleshores, l'Arnau, que fins aquell moment s'havia mantingut en silenci, els va dir que què els semblava si de moment ho deixaven estar. Que si de cas, un altre dia, més endavant, aquell home podia fer una visita al poble del pare, fer junts un bon dinar i, llavors, tranquil.lament, parlar de les dues vaques.
L'altre home es va sentir alleujat, de seguida va dir que d'acord, que ja en parlarien "llavors", i al pare de l'Arnau també li va semblar bé, de manera que es va desfer la tensió que s'havia creat.
L'Arnau i el seu pare es van acomiadar de forma cordial d'aquell home, van agafar el camí de tornada cap a la ciutat i, l'endemà, a primera hora del matí, el pare de l'Arnau va agafar el cotxe de línia i va tornar cap al seu poble. Per descomptat, la visita acordada no es va fer mai, i el pare de l'Arnau no va tornar a esmentar mai més les dues vaques.
Diu l'Arnau que el seu pare era així, que de vegades volia "que quedessin clares les coses", les que a ell li semblava que s'havien d'aclarir, segons el seu punt de vist. I que en aquell cas, quan li va haver recordat a l'altre "que s'havia quedat dues vaques seves", va considerar que ja havia fet el que havia de fer.
Des del dia del viatge de la reclamació de les vaques han passat 40 anys més, és a dir, 80 des que el pare de l'Arnau va deixar a aquell poble les dues vaques i no va tornar a buscar-les. La història me l'explica ara l'Arnau, per primera vegada, tot i que fa molts anys, de fet també al voltant de 40, que el conec. I al seu pare el vaig conèixer poc després, i llavors, durant uns anys, hi vaig tenir molt tracte. No per històries de vaques, sinó d'ovelles.
L'Arnau m'explica aquesta història mentre un dia contemplem els dos unes quantes vaques que pasturen en un prat. Suposo que la visió de les vaques li ha activat "els seus records de vaques" (que són molts, venint com ve d'una família de pastors i tractants de bestiar). I entremig dels diferents records de vaques hi ha trobat, i ha pogut rescatar, aquesta antiga història. Esplèndida.
12 de nov. 2019
El miracle del pernil
Caminant pel carrer, penjada al costat d'un contenidor, de dins d'una bossa gran veig que en surt l'unglot d'un gran pernil.
M'hi acosto a investigar, i veig que el pernil està tot just encetat. Però pesa molt, i aquest dia encara tinc diferents gestions pendents. De manera que dubto, no sé què fer, si recollir el pernil i anar passejant aquest unglot que sobresurt de la bossa, com si fos una bandera, o deixar-lo on és, i que amb una mica de sort algú altre l'arreplegui.
Al final opto per no agafar el pernil. I per tant, el que hauria pogut ser un miracle sencer, és a dir, trobar el pernil i després poder-me'l anar menjant, es queda en només mig miracle, el de la troballa.
M'hi acosto a investigar, i veig que el pernil està tot just encetat. Però pesa molt, i aquest dia encara tinc diferents gestions pendents. De manera que dubto, no sé què fer, si recollir el pernil i anar passejant aquest unglot que sobresurt de la bossa, com si fos una bandera, o deixar-lo on és, i que amb una mica de sort algú altre l'arreplegui.
Al final opto per no agafar el pernil. I per tant, el que hauria pogut ser un miracle sencer, és a dir, trobar el pernil i després poder-me'l anar menjant, es queda en només mig miracle, el de la troballa.
10 de nov. 2019
Converses amb C.
La vida i l'evolució no tenen sentit, tenen "realitat", "constatabilitat". Els éssers vius procurem sobreviure i reproduir-nos, la genètica ens hi empeny. Tant si som un cuc, un gat o un homínid. L'impuls genètic en tots els casos és essencialment el mateix.
Totes les espècies intenten perdurar. Intenten reproduir-se i garantir la supervivència de la seva descendència. Per tal d'aconseguir-ho, als humans fins ara ens ha sigut molt útil la intel.ligència. Però això no vol dir que sempre hagi de ser així: potser un dia la millor característica serà la capacitat de resistència a la contaminació química, o radioactiva. I l'espècie que sobreviurà (i s'expandirà), serà una altra. Potser serà una bacteri.
Els humans parlem de contaminació com un fet negatiu, però és discutible, només és correcte si el punt de vista és el de "les adversitats per a algunes espècies", entre elles la nostra. Perquè allò que per a nosaltres pot ser una amenaça per a altres espècies pot ser una oportunitat. Per exemple: si el nivell del mar puja 50 metres, òbviament serà una oportunitat, implicarà un augment de possibilitats, per als peixos.
Amb C. les converses sovint són així, estimulants.
Totes les espècies intenten perdurar. Intenten reproduir-se i garantir la supervivència de la seva descendència. Per tal d'aconseguir-ho, als humans fins ara ens ha sigut molt útil la intel.ligència. Però això no vol dir que sempre hagi de ser així: potser un dia la millor característica serà la capacitat de resistència a la contaminació química, o radioactiva. I l'espècie que sobreviurà (i s'expandirà), serà una altra. Potser serà una bacteri.
Els humans parlem de contaminació com un fet negatiu, però és discutible, només és correcte si el punt de vista és el de "les adversitats per a algunes espècies", entre elles la nostra. Perquè allò que per a nosaltres pot ser una amenaça per a altres espècies pot ser una oportunitat. Per exemple: si el nivell del mar puja 50 metres, òbviament serà una oportunitat, implicarà un augment de possibilitats, per als peixos.
Amb C. les converses sovint són així, estimulants.
9 de nov. 2019
El nom de l'Holocaust en va
"Los estragos de la disentería fueron terribles. Por las tardes, cuando regresábamos al campo, el jefe de block inspeccionaba los pantalones y calzoncillos. ¡Desgraciado de aquellos que los tenían sucios! En tal caso, el jefe los metía bajo la ducha glacial y después les hacía acostar sobre el cemento, completamente desnudos, junto a los muertos que habíamos traído del trabajo y que estaban amontonados en el lavabo, en espera de ser quemados al día siguiente. Los que no expiraban durante la noche, tras aquellas torturas, eran enviados de nuevo al trabajo a la mañana siguiente."
Mariano Constante, "Los años rojos. Españoles en los campos nazis" (Ediciones Martínez Roca, 1974).
Em deixa el llibre el Joan F. No és dels millors llibres sobre els camps nazis, pel que fa al contingut, ni tampoc és un text de molta qualitat literària.
Però hi he trobat alguns fragments com aquest, i he pensat en els polítics d'aquí, de diferents ideologies, que de vegades tenen el mal costum de fer servir "el nom de l'Holocaust en va".
Mariano Constante, "Los años rojos. Españoles en los campos nazis" (Ediciones Martínez Roca, 1974).
Em deixa el llibre el Joan F. No és dels millors llibres sobre els camps nazis, pel que fa al contingut, ni tampoc és un text de molta qualitat literària.
Però hi he trobat alguns fragments com aquest, i he pensat en els polítics d'aquí, de diferents ideologies, que de vegades tenen el mal costum de fer servir "el nom de l'Holocaust en va".
5 de nov. 2019
"Ai quina pena"
"Ai quina pena!", "Quina desgràcia més gran!", "Pobre home, quina calamitat!". La dona que tinc asseguda al costat ho va dient de tant en tant, fluix, com si parlés sola, suposo que perquè espera que jo m'hi impliqui, que li digui que sí, que té raó.
Estem al tren. Es refereix a un home assegut uns seients més enllà. És cec, va acompanyat d'un gos pigall i du un bastó blanc. No sé si sent el que aquesta dona va dient, potser sí, perquè suposo que deu tenir l'oïda molt fina.
Si ho sent, dissimula. Tota l'estona fa bona cara, somriu. Durant el trajecte, fa un parell de trucades amb el mòbil. Quan ho fa parla fort; té una veu segura, agradable, tranquil.la. No dóna la sensació que la seva vida sigui una pena, una desgràcia, una calamitat.
En canvi, la dona que tinc al costat, que de tant en tant remuga el seu lament presumptament compassiu, fa mala cara, amb una barreja de tristor, seriositat i disgust. Tant si parla d'aquest home com si es queda callada (la major part de l'estona), amb la mirada encantada, perduda en el buit, submergida en ves a saber quins pensaments. En ves a saber quines tristeses, frustracions...
Ell no hi veu, però se'l veu content; ella hi veu, però no se la veu gens contenta, i sembla que atribueixi "la seva tristesa" a l'altre...
Estem al tren. Es refereix a un home assegut uns seients més enllà. És cec, va acompanyat d'un gos pigall i du un bastó blanc. No sé si sent el que aquesta dona va dient, potser sí, perquè suposo que deu tenir l'oïda molt fina.
Si ho sent, dissimula. Tota l'estona fa bona cara, somriu. Durant el trajecte, fa un parell de trucades amb el mòbil. Quan ho fa parla fort; té una veu segura, agradable, tranquil.la. No dóna la sensació que la seva vida sigui una pena, una desgràcia, una calamitat.
En canvi, la dona que tinc al costat, que de tant en tant remuga el seu lament presumptament compassiu, fa mala cara, amb una barreja de tristor, seriositat i disgust. Tant si parla d'aquest home com si es queda callada (la major part de l'estona), amb la mirada encantada, perduda en el buit, submergida en ves a saber quins pensaments. En ves a saber quines tristeses, frustracions...
Ell no hi veu, però se'l veu content; ella hi veu, però no se la veu gens contenta, i sembla que atribueixi "la seva tristesa" a l'altre...
4 de nov. 2019
Aniràs a l'infern
Són dues dones, una suposo que de més de vuitanta anys, i una altra de potser uns seixanta. Tenen una retirada, deuen ser mare i filla. La gran se la veu molt desvalguda, encongida, encorbada. Té les cames tortes, els peus deformats, s'ajuda amb un bastó. Camina fent uns passets molt curts i molt lents.
La filla se la veu enèrgica, ferma, decidida. Té un posat seriós i sembla que enfadat. Han començat a travessar un carrer, i quan les avanço, sento que la jove li diu a la gran, seca, amenaçadora:
-Si segueixes dient mentides, aniràs a l'infern!
Em quedo esglaiat. Em vénen ganes de dir-li alguna cosa, però callo. Perquè penso que a banda de ser inútil, probablement després encara seria pitjor per a la mare, tenint en compte l'actitud de la filla.
D'altra banda, per gust afluixaria el pas, per tal de seguir l'eventual continuació, però seria massa obvi que tafanejo, a causa de l'extrema lentitud d'elles, de manera que no tinc més remei que seguir al meu pas.
Suposo que la referència a l'infern és perquè la jove deu saber que és el que li pot fer més por a sa mare. Em sembla d'una crueltat extrema, per molt que la mare pugui ser (si és que ho és) una mica, o molt, mentidera (o el que sigui). A aquestes alçades de la vida, i en aquest estat, fent tentines mentre travessa un carrer, a tomb de què ve el to antipàtic i l'amenaça?
Una altra estona, al vestíbul d'una estació. Em passa pel davant un home amb una criatura, d'entre dos i tres anys, en un cotxet. Suposo que són pare i fill. El nen remuga alguna cosa, i llavors el pare s'atura i se li situa al davant, i amb cara enfadada, amb veu enfadada i la mà alçada, li diu:
-O et calmes o et calmo!
I penso que d'aquí 60 anys aquesta criatura potser tractarà el seu pare com la dona del carrer la seva mare, ves a saber...
I alhora també penso que també és molt possible que la dona gran, quan era jove i la seva filla era una nena petita, fos una mare molt afectuosa i pacient... I ara la filla ja no ho recorda.
La filla se la veu enèrgica, ferma, decidida. Té un posat seriós i sembla que enfadat. Han començat a travessar un carrer, i quan les avanço, sento que la jove li diu a la gran, seca, amenaçadora:
-Si segueixes dient mentides, aniràs a l'infern!
Em quedo esglaiat. Em vénen ganes de dir-li alguna cosa, però callo. Perquè penso que a banda de ser inútil, probablement després encara seria pitjor per a la mare, tenint en compte l'actitud de la filla.
D'altra banda, per gust afluixaria el pas, per tal de seguir l'eventual continuació, però seria massa obvi que tafanejo, a causa de l'extrema lentitud d'elles, de manera que no tinc més remei que seguir al meu pas.
Suposo que la referència a l'infern és perquè la jove deu saber que és el que li pot fer més por a sa mare. Em sembla d'una crueltat extrema, per molt que la mare pugui ser (si és que ho és) una mica, o molt, mentidera (o el que sigui). A aquestes alçades de la vida, i en aquest estat, fent tentines mentre travessa un carrer, a tomb de què ve el to antipàtic i l'amenaça?
Una altra estona, al vestíbul d'una estació. Em passa pel davant un home amb una criatura, d'entre dos i tres anys, en un cotxet. Suposo que són pare i fill. El nen remuga alguna cosa, i llavors el pare s'atura i se li situa al davant, i amb cara enfadada, amb veu enfadada i la mà alçada, li diu:
-O et calmes o et calmo!
I penso que d'aquí 60 anys aquesta criatura potser tractarà el seu pare com la dona del carrer la seva mare, ves a saber...
I alhora també penso que també és molt possible que la dona gran, quan era jove i la seva filla era una nena petita, fos una mare molt afectuosa i pacient... I ara la filla ja no ho recorda.
2 de nov. 2019
Deixalles amuntegades
Després de l'episodi que vaig explicar del viatge frustrat i de les gestions posteriors per tal d'intentar aconseguir el retorn de l'import del bitllet, surto al carrer i faig un tomb pels carrers del voltant del Passeig de Gràcia. I veig que a alguns llocs les deixalles s'amunteguen a terra, als mateixos espais on abans hi havia els contenidors que les haurien de contenir, uns contenidors que van ser incendiats o malmesos, i després retirats, durant els aldarulls dels dies anteriors.
El canvi no és del tot negatiu: l'avantatge de les piles d'ara és que els rebuscadors ho tenen més fàcil, no han de ficar el cap a dins dels contenidors, no han d'exposar-se a les emanacions pestilents i concentrades que sovint emeten quan obres la tapa. Ara, d'un cop d'ull, i amb l'ajuda complementària d'alguna puntada de peu, als rebuscadors els és més fàcil veure si hi ha alguna cosa aprofitable, rescatable.
Suposo que els rebuscadors estan contents, amb aquestes "millores". I alhora suposo que els són del tot indiferents, els motius que han provocat aquesta situació temporalment avantatjosa per a ells. Independència? Unionisme? Govern Central? Generalitat? ...?
Ja tenen prou feina, buscant rosegons de pa, i amb una mica de sort també algun altre aliment en bones condicions, i llaunes o ferros que es puguin vendre a pes...
El canvi no és del tot negatiu: l'avantatge de les piles d'ara és que els rebuscadors ho tenen més fàcil, no han de ficar el cap a dins dels contenidors, no han d'exposar-se a les emanacions pestilents i concentrades que sovint emeten quan obres la tapa. Ara, d'un cop d'ull, i amb l'ajuda complementària d'alguna puntada de peu, als rebuscadors els és més fàcil veure si hi ha alguna cosa aprofitable, rescatable.
Suposo que els rebuscadors estan contents, amb aquestes "millores". I alhora suposo que els són del tot indiferents, els motius que han provocat aquesta situació temporalment avantatjosa per a ells. Independència? Unionisme? Govern Central? Generalitat? ...?
Ja tenen prou feina, buscant rosegons de pa, i amb una mica de sort també algun altre aliment en bones condicions, i llaunes o ferros que es puguin vendre a pes...
1 de nov. 2019
Bitllets, troncs, protocols i formularis
Compro un bitllet de tren, i després no el puc fer servir. Es veu que uns "activistes" han posat una pila de troncs a la via del tren que precisament jo volia agafar.
No passa res, de vegades les previsions fallen, de vegades els trens fallen, per un motiu o un altre (potser a causa d'uns activistes, d'una catenària, d'un aiguat, d'un suïcida...). Ha passat tota la vida, que les previsions fallen (les que siguin), que hi ha heterogenis imprevistos que les fan fallar. Ja se sap, i per tant cal prendre-s'ho amb calma, tenir paciència, resignar-se.
De vegades, però, el que fallen sembla que són les neurones d'algú. Per exemple d'algun polític (o política). Tres dies després d'aquest desplaçament frustrat, la portaveu de la Generalitat diu que les incidències d'aquests dies amb els trens (és a dir, talls de vies, escurçament de recorreguts, piquets a les estacions, etc.), són conseqüència de les deficiències en les infraestructures a causa de la manca d'inversions per part del Govern Central. I es queda tan ampla.
A aquesta senyora li haurien de fer un monument (bé, "els seus" potser algun dia li faran, si repeteix intervencions tan brillants com aquesta...).
D'altra banda, el meu desplaçament frustrat en tren encara té una mica més d'història. Com que no puc viatjar, vaig a les taquilles per tal que em tornin l'import del bitllet. Però es veu (veig) que no és tan fàcil: resulta que he adquirit el bitllet en una màquina, i el procediment de retorn, en aquest cas, és diferent de si l'hagués comprat a la taquilla (la màquina està al mateix vestíbul que la taquilla). És diferent i, sobretot, més complicat: primer haig d'omplir un formulari i, després, més endavant (si tot va bé), m'ingressaran l'import en un número de compte. Doncs això, "ràpid i fàcil".
Però no s'acaba aquí, la facècia: haig de fer el tràmit llavors mateix, és el termini que hi ha per a la reclamació, no puc esperar a un altre dia. I resulta que a sobre hi ha un petit problema afegit, i és que a l'estació se'ls han acabat els formularis pertinents.
Amablement, em suggereixen com a alternativa que vagi a fer el tràmit a una altra estació. No em garanteixen que tinguin formularis, però em diuen "que el normal és que sí". I jo els dic que perquè no ho fem al revés, que ells vagin a buscar els formularis, immediatament, i jo m'espero. Perquè a més hi poden haver altres usuaris en la mateixa situació.
Es veu que aquesta possibilitat no els havia passat pel cap (anar a buscar més formularis), i llavors, de manera miraculosa, acaben decidint que els sembla oportuna. A continuació envien una persona a buscar els formularis, i jo mentrestant m'assec al vestíbul i em poso a llegir el llibre que porto a la motxilla, que aquest cop és la "Historia de la antropología", de Paul Mercier, un llibre que trobo prou adequat per a una espera d'aquestes característiques.
Al cap de mitja hora arriba l'expedicionari amb els formularis, i finalment en puc omplir un. De manera que ja només em cal confiar que tot rutllí, i que algun dia em tornin els calés. I que, per tant, més endavant, no em calgui omplir "un altre formulari", denunciant la inoperativitat del primer formulari (un segon formulari del qual ves a saber si en tindran existències, etc.).
[Nota posterior (tres dies després): he eliminat el final d'aquest text perquè no estava segur que el que deia fos veritat, sobre quins serveis són competència de qui, de Renfe o de la Generalitat. Després de preguntar-ho més d'un cop a interlocutors diferents, de manera curiosa m'han donat respostes no coincidents...]
No passa res, de vegades les previsions fallen, de vegades els trens fallen, per un motiu o un altre (potser a causa d'uns activistes, d'una catenària, d'un aiguat, d'un suïcida...). Ha passat tota la vida, que les previsions fallen (les que siguin), que hi ha heterogenis imprevistos que les fan fallar. Ja se sap, i per tant cal prendre-s'ho amb calma, tenir paciència, resignar-se.
De vegades, però, el que fallen sembla que són les neurones d'algú. Per exemple d'algun polític (o política). Tres dies després d'aquest desplaçament frustrat, la portaveu de la Generalitat diu que les incidències d'aquests dies amb els trens (és a dir, talls de vies, escurçament de recorreguts, piquets a les estacions, etc.), són conseqüència de les deficiències en les infraestructures a causa de la manca d'inversions per part del Govern Central. I es queda tan ampla.
A aquesta senyora li haurien de fer un monument (bé, "els seus" potser algun dia li faran, si repeteix intervencions tan brillants com aquesta...).
D'altra banda, el meu desplaçament frustrat en tren encara té una mica més d'història. Com que no puc viatjar, vaig a les taquilles per tal que em tornin l'import del bitllet. Però es veu (veig) que no és tan fàcil: resulta que he adquirit el bitllet en una màquina, i el procediment de retorn, en aquest cas, és diferent de si l'hagués comprat a la taquilla (la màquina està al mateix vestíbul que la taquilla). És diferent i, sobretot, més complicat: primer haig d'omplir un formulari i, després, més endavant (si tot va bé), m'ingressaran l'import en un número de compte. Doncs això, "ràpid i fàcil".
Però no s'acaba aquí, la facècia: haig de fer el tràmit llavors mateix, és el termini que hi ha per a la reclamació, no puc esperar a un altre dia. I resulta que a sobre hi ha un petit problema afegit, i és que a l'estació se'ls han acabat els formularis pertinents.
Amablement, em suggereixen com a alternativa que vagi a fer el tràmit a una altra estació. No em garanteixen que tinguin formularis, però em diuen "que el normal és que sí". I jo els dic que perquè no ho fem al revés, que ells vagin a buscar els formularis, immediatament, i jo m'espero. Perquè a més hi poden haver altres usuaris en la mateixa situació.
Es veu que aquesta possibilitat no els havia passat pel cap (anar a buscar més formularis), i llavors, de manera miraculosa, acaben decidint que els sembla oportuna. A continuació envien una persona a buscar els formularis, i jo mentrestant m'assec al vestíbul i em poso a llegir el llibre que porto a la motxilla, que aquest cop és la "Historia de la antropología", de Paul Mercier, un llibre que trobo prou adequat per a una espera d'aquestes característiques.
Al cap de mitja hora arriba l'expedicionari amb els formularis, i finalment en puc omplir un. De manera que ja només em cal confiar que tot rutllí, i que algun dia em tornin els calés. I que, per tant, més endavant, no em calgui omplir "un altre formulari", denunciant la inoperativitat del primer formulari (un segon formulari del qual ves a saber si en tindran existències, etc.).
[Nota posterior (tres dies després): he eliminat el final d'aquest text perquè no estava segur que el que deia fos veritat, sobre quins serveis són competència de qui, de Renfe o de la Generalitat. Després de preguntar-ho més d'un cop a interlocutors diferents, de manera curiosa m'han donat respostes no coincidents...]
30 d’oct. 2019
El missal de la mare de la Maribel
Quan la Maribel era petita, els diumenges anava a missa amb els seus pares. El seu pare era molt religiós, però la seva mare no; de fet, la mare ni tan sols era creient. Tanmateix, per tal de tenir content el marit i guardar les aparences, ella els diumenges també anava a missa.
La mare de la Maribel era una gran lectora, i com que la litúrgia de la missa no li interessava, l'avorria, anava a l'església amb una novel.la. Folrada de color negre, de manera que semblava un missal. I durant la missa, totes les estones que tocava "llegir el missal", ella anava llegint la novel.la de torn.
La Maribel està convençuda que el seu pare n'estava al cas, i que devia ser el resultat d'un pacte: ella el feia content anant a missa, i ell feia com si no s'adonés que ella anava llegint novel.les.
El seu pare va morir molt jove, quan la Maribel tenia catorze anys. En canvi, la seva mare va morir molt gran. Després de la mort del marit, la mare va haver d'espabilar-se, però les estones que podia va seguir llegint novel.les. A missa, després de la mort del marit, no hi va tornar més.
A la Maribel la vaig conèixer fa 47 anys, i durant els quatre següents, durant el curs escolar, ens vam veure gairebé cada dia. Després ens hem vist molt poc (de vegades han passat deu any, entre les trobades). L'última vegada va ser quan em va explicar aquesta història de les novel.les folrades com missals.
D'aquesta trobada fa molt pocs dies, i m'ha passat una cosa curiosa: de cop m'he adonat que recordava molt bé la història, tots els detalls, però m'havia marxat del cap "qui" me l'havia explicat. Era estrany, tenia clar que feia molt poc que me l'havien explicat, i a més entremig no havia vist pas tanta gent. Però no aconseguia lligar el relat amb la persona. Fins que de cop s'ha produït el "clic", la connexió, i m'he sentit alleujat (de fet ha sigut un procés molt breu, de només un o mig minut, però no per curt menys molest). Hauré d'estar atent, a veure si és un indici d'alguna cosa...
La mare de la Maribel era una gran lectora, i com que la litúrgia de la missa no li interessava, l'avorria, anava a l'església amb una novel.la. Folrada de color negre, de manera que semblava un missal. I durant la missa, totes les estones que tocava "llegir el missal", ella anava llegint la novel.la de torn.
La Maribel està convençuda que el seu pare n'estava al cas, i que devia ser el resultat d'un pacte: ella el feia content anant a missa, i ell feia com si no s'adonés que ella anava llegint novel.les.
El seu pare va morir molt jove, quan la Maribel tenia catorze anys. En canvi, la seva mare va morir molt gran. Després de la mort del marit, la mare va haver d'espabilar-se, però les estones que podia va seguir llegint novel.les. A missa, després de la mort del marit, no hi va tornar més.
A la Maribel la vaig conèixer fa 47 anys, i durant els quatre següents, durant el curs escolar, ens vam veure gairebé cada dia. Després ens hem vist molt poc (de vegades han passat deu any, entre les trobades). L'última vegada va ser quan em va explicar aquesta història de les novel.les folrades com missals.
D'aquesta trobada fa molt pocs dies, i m'ha passat una cosa curiosa: de cop m'he adonat que recordava molt bé la història, tots els detalls, però m'havia marxat del cap "qui" me l'havia explicat. Era estrany, tenia clar que feia molt poc que me l'havien explicat, i a més entremig no havia vist pas tanta gent. Però no aconseguia lligar el relat amb la persona. Fins que de cop s'ha produït el "clic", la connexió, i m'he sentit alleujat (de fet ha sigut un procés molt breu, de només un o mig minut, però no per curt menys molest). Hauré d'estar atent, a veure si és un indici d'alguna cosa...
28 d’oct. 2019
25 d’oct. 2019
23 d’oct. 2019
21 d’oct. 2019
Temes familiars
Els rols assignats
http://442m.blogspot.com/2019/10/els-rols-assignats.html
Els rols assignats - 2
http://442m.blogspot.com/2019/10/els-rols-assignats-2.html
Ell en té la culpa
http://442m.blogspot.com/2019/10/ell-en-te-la-culpa.html
Derrotes i lluernes
http://442m.blogspot.com/2019/10/derrotes-i-lluernes.html
http://442m.blogspot.com/2019/10/els-rols-assignats.html
Els rols assignats - 2
http://442m.blogspot.com/2019/10/els-rols-assignats-2.html
Ell en té la culpa
http://442m.blogspot.com/2019/10/ell-en-te-la-culpa.html
Derrotes i lluernes
http://442m.blogspot.com/2019/10/derrotes-i-lluernes.html
20 d’oct. 2019
A diferència d'un cuc
A diferència d'un cuc, penso.
I alhora penso sobre el que penso.
És entretingut i, alhora,
una mala passada evolutiva.
I alhora penso sobre el que penso.
És entretingut i, alhora,
una mala passada evolutiva.
19 d’oct. 2019
La medalla del Papa
L'Elisabet remena dins de la seva cartera, en treu una petita medalla, me l'ensenya, i em pregunta si sé de qui és. Com que la cara està ben aconseguida, no em costa dir-li que és del Papa Francesc, i ella somriu.
Em diu que la hi ha regalat el Ferran, un auxiliar de la residència, "el millor de tots". M'explica que el Ferran va anar a Roma, i que la va comprar allí. Li dic que és una sort que hi hagi auxiliars creients i que entenen la seva devoció. Però ella em diu que no és el cas, que el Ferran no és creient, que va anar a Roma durant les seves vacances, per veure museus, esglésies i pintures, perquè li interessa molt la història de l'art. I llavors jo li dic a l'Elisabet que així encara té més mèrit el detall del Ferran.
La primera versió de l'Elisabet havia sigut una mica diferent. M'havia dit que el Ferran havia dut medalles del Papa Francesc per a tots els residents. Llavors, quan va veure la meva cara de sorpresa (em vaig imaginar el Ferran amb una bossa amb vuitanta medalles, repartint-les com caramels), l'Elisabet va puntualitzar que no eren per tothom, sinó "només per a les dones". I a continuació, com que la meva cara seguia sent de sorpresa, en una tercera versió, em va especificar que n'havia dut, anomenant-les, per a aquesta, l'altra... en total sis dones.
És a dir, que la primera versió de noranta medalles (la quantitat de persones de la residència), després va quedar reduïda més o menys a la meitat, i al final a mitja dotzena. Cosa que òbviament no treu en absolut mèrit al gest del Ferran. Al contrari, l'augmenta, ja que el seu és així un detall més rumiat, personalitzat, adreçat "a aquelles persones per a les quals podia ser important la medalla" (i això vol dir encara una cosa més, que el Ferran coneix força -s'ha preocupat de conèixer- la manera de ser d'aquestes persones).
Torno a l'Elisabet. Tenir en compte les tres versions de l'Elisabet, successives "i a la baixa", és útil de cara a altres moments i altres explicacions: de vegades cal ser prudent, amb els seus relats, abans de creure't tot el que explica, i com ho explica.
Bé, de fet, com amb qualsevol altra persona...
Em diu que la hi ha regalat el Ferran, un auxiliar de la residència, "el millor de tots". M'explica que el Ferran va anar a Roma, i que la va comprar allí. Li dic que és una sort que hi hagi auxiliars creients i que entenen la seva devoció. Però ella em diu que no és el cas, que el Ferran no és creient, que va anar a Roma durant les seves vacances, per veure museus, esglésies i pintures, perquè li interessa molt la història de l'art. I llavors jo li dic a l'Elisabet que així encara té més mèrit el detall del Ferran.
La primera versió de l'Elisabet havia sigut una mica diferent. M'havia dit que el Ferran havia dut medalles del Papa Francesc per a tots els residents. Llavors, quan va veure la meva cara de sorpresa (em vaig imaginar el Ferran amb una bossa amb vuitanta medalles, repartint-les com caramels), l'Elisabet va puntualitzar que no eren per tothom, sinó "només per a les dones". I a continuació, com que la meva cara seguia sent de sorpresa, en una tercera versió, em va especificar que n'havia dut, anomenant-les, per a aquesta, l'altra... en total sis dones.
És a dir, que la primera versió de noranta medalles (la quantitat de persones de la residència), després va quedar reduïda més o menys a la meitat, i al final a mitja dotzena. Cosa que òbviament no treu en absolut mèrit al gest del Ferran. Al contrari, l'augmenta, ja que el seu és així un detall més rumiat, personalitzat, adreçat "a aquelles persones per a les quals podia ser important la medalla" (i això vol dir encara una cosa més, que el Ferran coneix força -s'ha preocupat de conèixer- la manera de ser d'aquestes persones).
Torno a l'Elisabet. Tenir en compte les tres versions de l'Elisabet, successives "i a la baixa", és útil de cara a altres moments i altres explicacions: de vegades cal ser prudent, amb els seus relats, abans de creure't tot el que explica, i com ho explica.
Bé, de fet, com amb qualsevol altra persona...
17 d’oct. 2019
16 d’oct. 2019
La roba bruta
La roba bruta es renta a casa.
Així, de cara enfora,
a casa nostra no hi ha roba bruta.
La roba bruta de vegades es renta al traster,
amb la porta tancada i la balda passada.
I així, a la resta de la casa
ningú se n'assabenta.
La roba bruta que no es pot rentar
de vegades es llença de nit, en silenci, i així
(amb una mica de sort, si ningú ho veu)
l'engoleix la foscor i l'oblit.
La roba de casa està tota neta
i fa olor de suavitzant.
Així, de cara enfora,
a casa nostra no hi ha roba bruta.
La roba bruta de vegades es renta al traster,
amb la porta tancada i la balda passada.
I així, a la resta de la casa
ningú se n'assabenta.
La roba bruta que no es pot rentar
de vegades es llença de nit, en silenci, i així
(amb una mica de sort, si ningú ho veu)
l'engoleix la foscor i l'oblit.
La roba de casa està tota neta
i fa olor de suavitzant.
14 d’oct. 2019
Espurneig de neurones
El regne de Déu
(i el del Dimoni, i el de Charlot),
és a dins de nosaltres.
Al capdavall,
tot són combinacions
d'espurnejos de neurones.
I quan es fonen els ploms
tot queda a les fosques
(mentrestant, si pot ser,
hem de procurar
no enrampar-nos).
(i el del Dimoni, i el de Charlot),
és a dins de nosaltres.
Al capdavall,
tot són combinacions
d'espurnejos de neurones.
I quan es fonen els ploms
tot queda a les fosques
(mentrestant, si pot ser,
hem de procurar
no enrampar-nos).
12 d’oct. 2019
De manera distreta
De manera distreta
i alhora intencionada,
l'aparador de les paraules
és un bosc que oculta els arbres,
o uns arbres que oculten el bosc.
No ens n'hem d'oblidar:
l'essencial no és mai visible,
el més veritable i íntim
sempre resta ocult.
i alhora intencionada,
l'aparador de les paraules
és un bosc que oculta els arbres,
o uns arbres que oculten el bosc.
No ens n'hem d'oblidar:
l'essencial no és mai visible,
el més veritable i íntim
sempre resta ocult.
11 d’oct. 2019
A poc a poc
Si anem amb presses
no podem veure les formigues.
Ni els cargolins enfilats
a les tiges dels fonolls.
Ni la tristesa o la por
de qui potser tenim al costat.
no podem veure les formigues.
Ni els cargolins enfilats
a les tiges dels fonolls.
Ni la tristesa o la por
de qui potser tenim al costat.
8 d’oct. 2019
Exàmens i futbol
Comença un nou curs i la Raquel explica a un grup d'alumnes nous, de dotze anys, com farà les classes, les normes de convivència a l'aula, el sistema de treball i d'avaluacions. Entre altres coses, els diu que els treballs que facin a l'aula, un cop avaluats, tindran l'opció de repetir-los a casa, si volen millorar la nota. Després de dir això, un noi li pregunta:
-I si el treball a casa ens el fan els pares, i el presentem com si l'haguéssim fet nosaltres?
La Raquel es queda un moment parada, a causa de la pregunta inesperada i de la franquesa del noi. Després, ella li pregunta amb naturalitat si li agrada jugar a futbol. El noi, sorprès, li diu que sí. I llavors ella li diu:
-Imagina't que, en un partit, en lloc de jugar tu, un altre jugador molt bo ocupa el teu lloc, però sense que la gent s'adoni que no ets tu, de manera que tothom es pensa que les grans jugades que va fent les estàs fent tu. Mentrestant, tu, des d'un lloc apartat, vas veient com la gent anima i aplaudeix aquell jugador "que no ets tu però que es pensen que ho ets". Com et sentiries?
Després d'una pausa, canviant el to i dirigint-se a tota la classe, afegeix que, d'altra banda, si a casa fan trampes, ella també té els seus recursos per detectar les diferències entre un treball que han fet "ells" a l'aula, sense ajuda, i un altre fet amb ajuda, o directament fet pels pares.
La Raquel, quan m'ho explica, diu que sap que de tota l'aula per a cadascú serà més o menys important una part o l'altra del que els ha dit, i que a més, d'altra banda, és poc important, fins i tot indiferent, si algú aconsegueix enganyar-la. Ella els ha ofert "una opció per pensar" i "una opció per anar amb compte": el que després cadascú faci ja és cosa seva. Durant el curs... i al llarg de la vida.
M'ho explica durant una conversa sobre el tema de les vergonyes, de l'autoacceptació, de les màscares, de tot el cansament que ens provoca l'esforç permanent que fem per actuar d'acord "amb el personatge que ens hem inventat", per tal que els altres no arriben a saber, sobretot, ni tan sols a imaginar, aspectes de nosaltres que ens avergonyeixen. Uns aspectes que, sovint, "són els mateixos" (o semblants) que afeixuguen aquelles persones de les quals temem els seus eventuals judicis.
Poder parlar de tant en tant amb la Raquel, sobretot quan les converses van per aquests camins, és un privilegi immens.
-I si el treball a casa ens el fan els pares, i el presentem com si l'haguéssim fet nosaltres?
La Raquel es queda un moment parada, a causa de la pregunta inesperada i de la franquesa del noi. Després, ella li pregunta amb naturalitat si li agrada jugar a futbol. El noi, sorprès, li diu que sí. I llavors ella li diu:
-Imagina't que, en un partit, en lloc de jugar tu, un altre jugador molt bo ocupa el teu lloc, però sense que la gent s'adoni que no ets tu, de manera que tothom es pensa que les grans jugades que va fent les estàs fent tu. Mentrestant, tu, des d'un lloc apartat, vas veient com la gent anima i aplaudeix aquell jugador "que no ets tu però que es pensen que ho ets". Com et sentiries?
Després d'una pausa, canviant el to i dirigint-se a tota la classe, afegeix que, d'altra banda, si a casa fan trampes, ella també té els seus recursos per detectar les diferències entre un treball que han fet "ells" a l'aula, sense ajuda, i un altre fet amb ajuda, o directament fet pels pares.
La Raquel, quan m'ho explica, diu que sap que de tota l'aula per a cadascú serà més o menys important una part o l'altra del que els ha dit, i que a més, d'altra banda, és poc important, fins i tot indiferent, si algú aconsegueix enganyar-la. Ella els ha ofert "una opció per pensar" i "una opció per anar amb compte": el que després cadascú faci ja és cosa seva. Durant el curs... i al llarg de la vida.
M'ho explica durant una conversa sobre el tema de les vergonyes, de l'autoacceptació, de les màscares, de tot el cansament que ens provoca l'esforç permanent que fem per actuar d'acord "amb el personatge que ens hem inventat", per tal que els altres no arriben a saber, sobretot, ni tan sols a imaginar, aspectes de nosaltres que ens avergonyeixen. Uns aspectes que, sovint, "són els mateixos" (o semblants) que afeixuguen aquelles persones de les quals temem els seus eventuals judicis.
Poder parlar de tant en tant amb la Raquel, sobretot quan les converses van per aquests camins, és un privilegi immens.
4 d’oct. 2019
Usos i abusos
Als 65 anys, o potser abans, l'Anabel va demanar una pensió no contributiva. Tenia les necessitats bàsiques cobertes: una casa, menjar, aigua, llum... Vivia de forma austera, però sense cap mancança important. Tanmateix, ella es considerava "pobre", i per això va demanar la pensió. (1)
Havia arribat a aquella edat després d'una vida de feines temporals i canviants, en general sense haver estat donada d'alta a la Seguretat Social. Era una opció de vida que havia triat ella, ja que no li agradava comprometre's, ni treballar vuit hores cada dia. D'aquesta manera havia anat sobrevivint, amb pressupostos migrats, de vegades fent equilibris, però sense passar veritables necessitats.
Quan li van concedir la pensió no contributiva, ella va considerar que era petita, i sovint se'n queixava. També es queixava del temps que havia trigat a obtenir-la, dels tràmits que havia hagut de fer... L'Anabel, de fet, era una persona de queixa fàcil, en general.
Pocs anys després, va rebre una herència important, uns diners amb els quals hauria pogut viure raonablement bé els anys que li poguessin quedar de vida.
Llavors l'Anabel va tenir por que si li detactaven el nou patrimoni li retiressin la paga, de manera que, per evitar-ho, va fer una donació de gairebé tots els diners a una filla seva, en la qual hi tenia tota la confiança. Així, ella tornava a ser "pobra", i per tant amb dret legítim a seguir rebent la paga (la filla, sigui dit de passada, no tenia cap problema econòmic, al contrari).
Amb l'Anabel som amics des de fa molts anys. I de vegades passa això, que tens amics que un dia et deixen bocabadat...
--
(1) Faig servir paraula "pobre" en general amb cautela, perquè el seu significat em sembla poc concret. ¿Algú és pobre de manera objectiva, indiscutible, o només "en relació amb algú altre"? És a dir, sembla que passat el llindar de la supervivència (un llindar del tot objectiu, viure o morir), qualsevol altre llindar pot ser respectable, també consensuable, però en el fons subjectiu.
Havia arribat a aquella edat després d'una vida de feines temporals i canviants, en general sense haver estat donada d'alta a la Seguretat Social. Era una opció de vida que havia triat ella, ja que no li agradava comprometre's, ni treballar vuit hores cada dia. D'aquesta manera havia anat sobrevivint, amb pressupostos migrats, de vegades fent equilibris, però sense passar veritables necessitats.
Quan li van concedir la pensió no contributiva, ella va considerar que era petita, i sovint se'n queixava. També es queixava del temps que havia trigat a obtenir-la, dels tràmits que havia hagut de fer... L'Anabel, de fet, era una persona de queixa fàcil, en general.
Pocs anys després, va rebre una herència important, uns diners amb els quals hauria pogut viure raonablement bé els anys que li poguessin quedar de vida.
Llavors l'Anabel va tenir por que si li detactaven el nou patrimoni li retiressin la paga, de manera que, per evitar-ho, va fer una donació de gairebé tots els diners a una filla seva, en la qual hi tenia tota la confiança. Així, ella tornava a ser "pobra", i per tant amb dret legítim a seguir rebent la paga (la filla, sigui dit de passada, no tenia cap problema econòmic, al contrari).
Amb l'Anabel som amics des de fa molts anys. I de vegades passa això, que tens amics que un dia et deixen bocabadat...
--
(1) Faig servir paraula "pobre" en general amb cautela, perquè el seu significat em sembla poc concret. ¿Algú és pobre de manera objectiva, indiscutible, o només "en relació amb algú altre"? És a dir, sembla que passat el llindar de la supervivència (un llindar del tot objectiu, viure o morir), qualsevol altre llindar pot ser respectable, també consensuable, però en el fons subjectiu.
2 d’oct. 2019
El Joan F. i la Rosaura
Del Joan F. ja n'he parlat altres vegades. El vaig conèixer quan jo era adolescent, i més tard vam perdre el contacte. Durant 40 anys. Llavors em va venir la curiositat de saber què se n'hauria fet, i el vaig buscar.
El vaig localitzar, i em vaig quedar esgarrifat, a causa del seu estat lamentable de salut, física (diferents malalties), i psíquica (una depressió notable). També em vaig quedar esgarrifat de la casa on vivia, amb uns nivells de brutícia i desordre difícils d'imaginar, i de la manera com vivia, en una gran solitud, només trencada, i encara sort, per la sortida que feia al migdia a un bar per dinar (l'únic àpat que feia).
Em va costar temps, diferents visites, abans no em va deixar entrar a casa seva. S'avergonyia de la seva situació. Després, a poc a poc, vam començar a posar una mica d'ordre, d'entrada buscant l'ajuda dels serveis socials municipals.
Vaig omplir munts de contenidors d'escombraries amb tot el que hi havia per llençar, andròmines i brutícia. Entremig, va venir també una empresa de "neteges industrials", i van fer una feina considerable, a fons. I després es va establir que una dona de fer feines anés passant regularment, per tal d'intentar mantenir uns mínims de netedat i higiene.
Les dones de fer feines van anar canviant, ja fos perquè les explotava l'empresa per la qual treballaven (és una vergonya les condicions d'abús en què moltes treballen), o per qualsevol altre motiu. Fins que va arribar la Rosaura, fa poc més d'un any.
Durant aquest any la Rosaura ha anat ampliant els seus horaris, les seves competències... i el seu estatus: fa una setmana es va casar amb el Joan. El Joan té 80 anys (no té fills), i ella 40 (i bastanta família al seu país, a Cuba).
Fa dos mesos el Joan em va dir si volia fer de testimoni el dia del casament, i li vaig dir que no. Li vaig dir que em semblava molt bé que es casés amb la Rosaura, si és el que volia, i que quan ell morís ella heretés el seu patrimoni (la Rosaura no té un pél de tonta). Que fins i tot me n'alegrava, ja que així cap dels seus parents, que mai s'han ocupat del Joan, no se'n podran beneficiar (segurament el recordaran el dia que es mori, a veure si els toca alguna cosa...).
Li vaig dir això, que si de cas prengués les precaucions necessàries per tal que la Rosaura un dia no el deixés plomat, "mentre ell encara visqués". Tot això li vaig dir, però que en relació amb el matrimoni, des del meu punt de vista, encara que legítim, em semblava "un frau de l'esperit de la llei", ja que el matrimoni donaria a la Rosaura, quan ell es morís, dret a una pensió de viduïtat (ja he dit que la Rosaura és espavilada).
Que per això no volia fer de testimoni, ni tan sols anar al casament. Perquè em semblava que el sistema de pensions era un bon invent, i que si se n'abusava després el que passava era que la gent més necessitada era la primera que en sortia perjudicada.
Ara he anat a veure'ls, per primer cop després del casament (al qual finalment no vaig anar). M'ho havia demanat la Rosaura, que passés a parlar amb ells, perquè deia que el Joan feia coses rares i que ella de vegades tenia por.
Hi ha una frase que la Rosaura fa servir tot sovint: "Jo no tinc cap mena d'interès en relació a ell". De manera que el primer que li dic és que, per favor, no torni a dir aquesta frase davant meu, perquè en cas contrari no ens entendrem. Li dic que és millor parlar clar, i que és obvi que tot el que fa és de manera exclusiva pel propi interès. Ja que si no, de quin sant es casaria amb un home vell i xacrós, que li dobla l'edat, malalt, masclista, misogin, xenòfob, de vegades groller, etc. Perquè el Joan realment és així.
Li dic tot això, però que no passa res, ja que de fet tots fem el mateix: tots ens movem per interessos, cadascú els seus. Quan li ho dic el Joan és al davant, de fet a ell ja li havia dit més d'un cop el mateix. Sobre ella, i sobre ell. Li havia dit que ell no es preocupa de la Rosaura, sinó només "d'ell mateix", d'allò que li convé: té una multicuidadora eficient (fa de dona de fer feines, d'infermera, de gestora... fins ara tot de forma impecable), una dona jove de la qual a més en pot presumir "com a parella" quan surt al carrer, amb la qual a casa deu intentar "alguna altra cosa"... (no pregunto detalls sobre eventuals intimitats, però suposo que ell, com a bon vell verd, haurà intentat alguna "concessió").
Abans de marxar, els faig el resum. A ella li dic que d'aquell "contracte" no pot pretendre quedar-se només amb el bo i rebutjar el dolent, ja que és un paquet indivisible: "vell verd, rondinaire i amb diners". I que si no li agrada, que no es queixi; que si vol ho deixi córrer, perquè ningú l'ha obligat a res.
I a ell li dic que no sigui tan impresentable, i que en lloc de dir-li a la Rosaura (de vegades) despropòsits, si de cas li digui coses boniques, amables. Que no és tan difícil, perquè ella el tracta la mar de bé. I que així, els dos podran seguir representant "els seus respectius papers" (cadascú defensant els seus propis interessos), amb la falsa naturalitat natural d'aquests casos.
Quan surto al carrer tinc una sensació estranya, no només pel que fa a la història d'ells dos, sinó també pel paper que jo acabo de representar. I que a més veig que és probable que hagi de repetir algun cop més.
(de fet, d'aquí dos anys, si el Joan encara viu, li hauré de recordar que a partir de llavors vagi més amb compte, perquè aleshores la Rosaura ja no el necessitarà viu, tenint en compte que els dos anys de matrimoni són el requisit per poder accedir a la pensió de viduïtat)
El vaig localitzar, i em vaig quedar esgarrifat, a causa del seu estat lamentable de salut, física (diferents malalties), i psíquica (una depressió notable). També em vaig quedar esgarrifat de la casa on vivia, amb uns nivells de brutícia i desordre difícils d'imaginar, i de la manera com vivia, en una gran solitud, només trencada, i encara sort, per la sortida que feia al migdia a un bar per dinar (l'únic àpat que feia).
Em va costar temps, diferents visites, abans no em va deixar entrar a casa seva. S'avergonyia de la seva situació. Després, a poc a poc, vam començar a posar una mica d'ordre, d'entrada buscant l'ajuda dels serveis socials municipals.
Vaig omplir munts de contenidors d'escombraries amb tot el que hi havia per llençar, andròmines i brutícia. Entremig, va venir també una empresa de "neteges industrials", i van fer una feina considerable, a fons. I després es va establir que una dona de fer feines anés passant regularment, per tal d'intentar mantenir uns mínims de netedat i higiene.
Les dones de fer feines van anar canviant, ja fos perquè les explotava l'empresa per la qual treballaven (és una vergonya les condicions d'abús en què moltes treballen), o per qualsevol altre motiu. Fins que va arribar la Rosaura, fa poc més d'un any.
Durant aquest any la Rosaura ha anat ampliant els seus horaris, les seves competències... i el seu estatus: fa una setmana es va casar amb el Joan. El Joan té 80 anys (no té fills), i ella 40 (i bastanta família al seu país, a Cuba).
Fa dos mesos el Joan em va dir si volia fer de testimoni el dia del casament, i li vaig dir que no. Li vaig dir que em semblava molt bé que es casés amb la Rosaura, si és el que volia, i que quan ell morís ella heretés el seu patrimoni (la Rosaura no té un pél de tonta). Que fins i tot me n'alegrava, ja que així cap dels seus parents, que mai s'han ocupat del Joan, no se'n podran beneficiar (segurament el recordaran el dia que es mori, a veure si els toca alguna cosa...).
Li vaig dir això, que si de cas prengués les precaucions necessàries per tal que la Rosaura un dia no el deixés plomat, "mentre ell encara visqués". Tot això li vaig dir, però que en relació amb el matrimoni, des del meu punt de vista, encara que legítim, em semblava "un frau de l'esperit de la llei", ja que el matrimoni donaria a la Rosaura, quan ell es morís, dret a una pensió de viduïtat (ja he dit que la Rosaura és espavilada).
Que per això no volia fer de testimoni, ni tan sols anar al casament. Perquè em semblava que el sistema de pensions era un bon invent, i que si se n'abusava després el que passava era que la gent més necessitada era la primera que en sortia perjudicada.
Ara he anat a veure'ls, per primer cop després del casament (al qual finalment no vaig anar). M'ho havia demanat la Rosaura, que passés a parlar amb ells, perquè deia que el Joan feia coses rares i que ella de vegades tenia por.
Hi ha una frase que la Rosaura fa servir tot sovint: "Jo no tinc cap mena d'interès en relació a ell". De manera que el primer que li dic és que, per favor, no torni a dir aquesta frase davant meu, perquè en cas contrari no ens entendrem. Li dic que és millor parlar clar, i que és obvi que tot el que fa és de manera exclusiva pel propi interès. Ja que si no, de quin sant es casaria amb un home vell i xacrós, que li dobla l'edat, malalt, masclista, misogin, xenòfob, de vegades groller, etc. Perquè el Joan realment és així.
Li dic tot això, però que no passa res, ja que de fet tots fem el mateix: tots ens movem per interessos, cadascú els seus. Quan li ho dic el Joan és al davant, de fet a ell ja li havia dit més d'un cop el mateix. Sobre ella, i sobre ell. Li havia dit que ell no es preocupa de la Rosaura, sinó només "d'ell mateix", d'allò que li convé: té una multicuidadora eficient (fa de dona de fer feines, d'infermera, de gestora... fins ara tot de forma impecable), una dona jove de la qual a més en pot presumir "com a parella" quan surt al carrer, amb la qual a casa deu intentar "alguna altra cosa"... (no pregunto detalls sobre eventuals intimitats, però suposo que ell, com a bon vell verd, haurà intentat alguna "concessió").
Abans de marxar, els faig el resum. A ella li dic que d'aquell "contracte" no pot pretendre quedar-se només amb el bo i rebutjar el dolent, ja que és un paquet indivisible: "vell verd, rondinaire i amb diners". I que si no li agrada, que no es queixi; que si vol ho deixi córrer, perquè ningú l'ha obligat a res.
I a ell li dic que no sigui tan impresentable, i que en lloc de dir-li a la Rosaura (de vegades) despropòsits, si de cas li digui coses boniques, amables. Que no és tan difícil, perquè ella el tracta la mar de bé. I que així, els dos podran seguir representant "els seus respectius papers" (cadascú defensant els seus propis interessos), amb la falsa naturalitat natural d'aquests casos.
Quan surto al carrer tinc una sensació estranya, no només pel que fa a la història d'ells dos, sinó també pel paper que jo acabo de representar. I que a més veig que és probable que hagi de repetir algun cop més.
(de fet, d'aquí dos anys, si el Joan encara viu, li hauré de recordar que a partir de llavors vagi més amb compte, perquè aleshores la Rosaura ja no el necessitarà viu, tenint en compte que els dos anys de matrimoni són el requisit per poder accedir a la pensió de viduïtat)
30 de set. 2019
El pintor i la seva obra
Entre les persones que conec i que tracto poc o molt, potser el que abunden més són els Joans: el Joan G., el Joan C., el Joan O., el Joan S., el Joan F. i alguns més.
Avui passo pel davant de la casa del Joan M. Truco, m'obre, i em convida a passar. La seva casa per dins sempre m'aclapara una mica, amb totes les parets absolutament plenes de quadres penjats. No hi ha ni el més petit espai lliure. A la planta baixa, i també al primer pis, i a les golfes. Fins i tot al lavabo. I tots, absolutament tots els quadres, els ha pintat ell. Això és el que em sobta o fascina més, aquest plaer autocontemplatiu.
El Joan té una certa gràcia pintant, però no res de l'altre món. Els millors quadres són a tot estirar passables, per participar per exemple en algun concurs "de pintura ràpida" d'algun poble. El mèrit o valor dels seus quadres és un altre, és el fet que ell "pintant-los s'ho ha passat molt bé". Això no incideix sobre el valor (o falta de valor) artístic, però pel que fa a la biografia emocional és molt important.
El més probable (per no dir que segur), és que el dia que es mori tots aquests quadres (i més que té estibats, centenars, també seus), acabin tots a un abocador. O amb una mica de sort, aprofitats per algun altre pintor per pintar-hi al damunt. Però en qualsevol cas, "les seves pintures" desapareixeran.
De fet, és el que passa "amb totes les obres i totes les memòries", de qui sigui, que duren el que duren, de vegades molt poc. En el seu cas, si tingués descendents (no en té) potser algun quadre el conservarien, com a record, si més no durant la primera generació...
Ell veu venir aquest final de la seva obra, i li pesa (ja té un munt d'anys). Avui m'ho torna a dir: "En vols algun? Tria el que vulguis, te'l regalo". I li hauria de dir que sí, per fer-lo content, però li dic que ja sap que, a diferència d'ell, a mi m'agraden les parets sense res penjat. Ell ho sap, perquè ha estat a casa meva.
Li contesto això, i més tard, a casa, penso que li hauria de dir que sí, que me'n regalés algun. Perquè ell estaria content. A veure si ho faig quan es presenti una altra ocasió.
Avui passo pel davant de la casa del Joan M. Truco, m'obre, i em convida a passar. La seva casa per dins sempre m'aclapara una mica, amb totes les parets absolutament plenes de quadres penjats. No hi ha ni el més petit espai lliure. A la planta baixa, i també al primer pis, i a les golfes. Fins i tot al lavabo. I tots, absolutament tots els quadres, els ha pintat ell. Això és el que em sobta o fascina més, aquest plaer autocontemplatiu.
El Joan té una certa gràcia pintant, però no res de l'altre món. Els millors quadres són a tot estirar passables, per participar per exemple en algun concurs "de pintura ràpida" d'algun poble. El mèrit o valor dels seus quadres és un altre, és el fet que ell "pintant-los s'ho ha passat molt bé". Això no incideix sobre el valor (o falta de valor) artístic, però pel que fa a la biografia emocional és molt important.
El més probable (per no dir que segur), és que el dia que es mori tots aquests quadres (i més que té estibats, centenars, també seus), acabin tots a un abocador. O amb una mica de sort, aprofitats per algun altre pintor per pintar-hi al damunt. Però en qualsevol cas, "les seves pintures" desapareixeran.
De fet, és el que passa "amb totes les obres i totes les memòries", de qui sigui, que duren el que duren, de vegades molt poc. En el seu cas, si tingués descendents (no en té) potser algun quadre el conservarien, com a record, si més no durant la primera generació...
Ell veu venir aquest final de la seva obra, i li pesa (ja té un munt d'anys). Avui m'ho torna a dir: "En vols algun? Tria el que vulguis, te'l regalo". I li hauria de dir que sí, per fer-lo content, però li dic que ja sap que, a diferència d'ell, a mi m'agraden les parets sense res penjat. Ell ho sap, perquè ha estat a casa meva.
Li contesto això, i més tard, a casa, penso que li hauria de dir que sí, que me'n regalés algun. Perquè ell estaria content. A veure si ho faig quan es presenti una altra ocasió.
28 de set. 2019
26 de set. 2019
Sobre salut mental
L'interruptor
https://horitzontal.blogspot.com/2019/09/linterruptor.html
La motxilla
https://horitzontal.blogspot.com/2019/09/motxilla.html
Llibres sobre la felicitat
https://horitzontal.blogspot.com/2019/09/llibres-sobre-la-felicitat.html
https://horitzontal.blogspot.com/2019/09/linterruptor.html
La motxilla
https://horitzontal.blogspot.com/2019/09/motxilla.html
Llibres sobre la felicitat
https://horitzontal.blogspot.com/2019/09/llibres-sobre-la-felicitat.html
24 de set. 2019
Un camí que ve de lluny
(Dret a morir lliurement / Annex del "Recordatori 2019")
https://miravolant.blogspot.com/2019/09/un-cami-que-ve-de-lluny.html
https://miravolant.blogspot.com/2019/09/un-cami-que-ve-de-lluny.html
20 de set. 2019
17 de set. 2019
Mames i fills
"Fill meu, després et donaré una cosa bona". La mare és una dona d'uns quaranta anys, i el fill... és un gos.
Ja m'he acostumat a sentir a parlar del nen o la nena, del noi o la noia, per referir-se a gossos (o gosses), però aquesta és la primera vegada que sento la paraula fill. I dos dies després, en un altre barri, sento com una altra dona li diu al seu gos: "La mama t'estima".
És més cosa de dones, aquesta forma de parlar? Potser sí... D'altra banda, al barri hi ha un home molt elegant que surt a passejar amb dos gossos grans, i els dos van "amb sabates" (o peücs, o com se n'hagi de dir). Tant a l'estiu com a l'hivern.
Una altra història de gossos. Una parella els dos d'uns cinquanta anys, asseguts a un bar, ella amb un gosset en braços. Aboquen un raig d'aigua en un plat, i el gos es posa a beure'n, esquitxant l'aigua per la taula. Ella i ell se'l miren embadalits, amb cares ensucrades, i li van dient dolçoretes: bonica, tresoret, reina... Sobretot ella, i com que li deu semblar que ell no parla prou, que no li diu prou tonteries, ella li diu al gos: "El papa també t'estima molt!"
Mames i fills, nens i nenes, gossos amb sabates, llargues rastelleres de pinsos de gos als prestatges dels supermercats, gossos malalts als quals se'ls fan sofisticades operacions, o que reben caríssims tractaments, gossos asseguts als seients dels trens...
Tot això ve de lluny, el que passa és que s'ha anat multiplicant, exagerant, literalment desbordant, i ara ja és una mena d'epidèmia. "Els amics dels gossos" són els seus promotors, i en fan una defensa aferrissada, fins i tot agressiva. De manera que compte, si els dius alguna cosa que els desagrada en relació amb el tema dels gossos! Perquè llavors et poden tractar d'insensible, o fins i tot de monstre, o dir-te qualsevol altre penjament.
Recordo el que em deia de vegades, fa temps, parlant dels gossos, l'Albert (un home gran, amb el qual fa anys havíem fet molts jornals junts): "Amb una guerra, ja veuries quina neteja, tots a la cassola!" Sabia de què parlava: durant la Guerra Civil ell era un nen.
Però és clar, una guerra és una guerra, poca broma, potser seria millor una altra alternativa...
Ja m'he acostumat a sentir a parlar del nen o la nena, del noi o la noia, per referir-se a gossos (o gosses), però aquesta és la primera vegada que sento la paraula fill. I dos dies després, en un altre barri, sento com una altra dona li diu al seu gos: "La mama t'estima".
És més cosa de dones, aquesta forma de parlar? Potser sí... D'altra banda, al barri hi ha un home molt elegant que surt a passejar amb dos gossos grans, i els dos van "amb sabates" (o peücs, o com se n'hagi de dir). Tant a l'estiu com a l'hivern.
Una altra història de gossos. Una parella els dos d'uns cinquanta anys, asseguts a un bar, ella amb un gosset en braços. Aboquen un raig d'aigua en un plat, i el gos es posa a beure'n, esquitxant l'aigua per la taula. Ella i ell se'l miren embadalits, amb cares ensucrades, i li van dient dolçoretes: bonica, tresoret, reina... Sobretot ella, i com que li deu semblar que ell no parla prou, que no li diu prou tonteries, ella li diu al gos: "El papa també t'estima molt!"
Mames i fills, nens i nenes, gossos amb sabates, llargues rastelleres de pinsos de gos als prestatges dels supermercats, gossos malalts als quals se'ls fan sofisticades operacions, o que reben caríssims tractaments, gossos asseguts als seients dels trens...
Tot això ve de lluny, el que passa és que s'ha anat multiplicant, exagerant, literalment desbordant, i ara ja és una mena d'epidèmia. "Els amics dels gossos" són els seus promotors, i en fan una defensa aferrissada, fins i tot agressiva. De manera que compte, si els dius alguna cosa que els desagrada en relació amb el tema dels gossos! Perquè llavors et poden tractar d'insensible, o fins i tot de monstre, o dir-te qualsevol altre penjament.
Recordo el que em deia de vegades, fa temps, parlant dels gossos, l'Albert (un home gran, amb el qual fa anys havíem fet molts jornals junts): "Amb una guerra, ja veuries quina neteja, tots a la cassola!" Sabia de què parlava: durant la Guerra Civil ell era un nen.
Però és clar, una guerra és una guerra, poca broma, potser seria millor una altra alternativa...
16 de set. 2019
Explicar històries
Cadascú es dóna permís o dóna permís (o les dues coses alhora) per parlar del que li sembla oportú parlar (correcte, legítim...). Són sempre, és obvi, decisions subjectives. Però hi ha qui no és (no vol ser) conscient d'aquesta subjectivitat, i pretén universalitzar la validesa del propi criteri: "les meves línies de demarcació són les correctes i, per tant, les teves, si no són les mateixes, són inacceptables".
De vegades el sentiment de tenir raó s'acompanya de la voluntat de coerció (psicològica, dialèctica); ja no és només l'exposició d'un criteri en l'aparador de les opinions circulants, existents, sinó el propòsit (obert o encobert) d'imposar-lo. Del pensament, passant per la paraula, s'arriba a l'obra, l'actuació. Intrusiva.
Passa en tota mena de relats: de persones, famílies, entorns laborals, culturals, territorials, etc. La voluntat d'apostolat, l'invasiu i prepotent colonialisme ideològic, en aquests casos, en aquests contextos i ocasions, emergeix amb facilitat.
Aquestes actituds fonamentalistes, exclusivistes, intolerants, messiàniques, emergeixen quan la gent es mou a partir de pensaments de caràcter teològic (religiós o laic), és a dir, quan s'oblida dels ensenyaments més elementals de la sociologia: la constatació de l'arbitrarietat, variabilitat i fragilitat de totes les construccions socials. De totes, sense excepcions.
Penso en tot això després de llegir una ressenya sobre la pel.lícula de Richard Billingham, "Ray y Liz", sobre la vida dels seus pares:
"Entre burilles de cigarreta, cervesa casolana de dubtosa salubritat i tota mena d'insectes voltant per una llar gairebé en ruïnes, la Liz obesa i fumadora, i en Ray deprimit i mentalment absent (...) acompanyats d'altres personatges igualment desvalguts, componen un fresc humà atrotinat". (1)
Si em baso en aquesta descripció (no he vist la pel.lícula, només n'he llegit aquesta crítica, de la que n'he tret aquest fragment concret), entenc que la pel.lícula de Richard Billingham a algunes persones els pot semblar inadequada, irrespectuosa, etc. En canvi, a mi, a partir de la migrada informació que en tinc, en principi em sembla del tot legítim, i també interessant, aquest projecte de Richard Billingham sobre la vida dels seus pares.
De la mateixa manera que també em sembla digne de respecte que, en un cas així, una altra persona opti pel silenci, perquè l'horroritza l'exposició pública de la seva història familiar.
Cadascú, segons el seu propi criteri.
--
(1) Enric Ros, "Retrat de família", Què Fem, LV, 6/9/2019
De vegades el sentiment de tenir raó s'acompanya de la voluntat de coerció (psicològica, dialèctica); ja no és només l'exposició d'un criteri en l'aparador de les opinions circulants, existents, sinó el propòsit (obert o encobert) d'imposar-lo. Del pensament, passant per la paraula, s'arriba a l'obra, l'actuació. Intrusiva.
Passa en tota mena de relats: de persones, famílies, entorns laborals, culturals, territorials, etc. La voluntat d'apostolat, l'invasiu i prepotent colonialisme ideològic, en aquests casos, en aquests contextos i ocasions, emergeix amb facilitat.
Aquestes actituds fonamentalistes, exclusivistes, intolerants, messiàniques, emergeixen quan la gent es mou a partir de pensaments de caràcter teològic (religiós o laic), és a dir, quan s'oblida dels ensenyaments més elementals de la sociologia: la constatació de l'arbitrarietat, variabilitat i fragilitat de totes les construccions socials. De totes, sense excepcions.
Penso en tot això després de llegir una ressenya sobre la pel.lícula de Richard Billingham, "Ray y Liz", sobre la vida dels seus pares:
"Entre burilles de cigarreta, cervesa casolana de dubtosa salubritat i tota mena d'insectes voltant per una llar gairebé en ruïnes, la Liz obesa i fumadora, i en Ray deprimit i mentalment absent (...) acompanyats d'altres personatges igualment desvalguts, componen un fresc humà atrotinat". (1)
Si em baso en aquesta descripció (no he vist la pel.lícula, només n'he llegit aquesta crítica, de la que n'he tret aquest fragment concret), entenc que la pel.lícula de Richard Billingham a algunes persones els pot semblar inadequada, irrespectuosa, etc. En canvi, a mi, a partir de la migrada informació que en tinc, en principi em sembla del tot legítim, i també interessant, aquest projecte de Richard Billingham sobre la vida dels seus pares.
De la mateixa manera que també em sembla digne de respecte que, en un cas així, una altra persona opti pel silenci, perquè l'horroritza l'exposició pública de la seva història familiar.
Cadascú, segons el seu propi criteri.
--
(1) Enric Ros, "Retrat de família", Què Fem, LV, 6/9/2019
13 de set. 2019
Silenci
Fem una passejada amb la Lívia. El camí passa tota l'estona entre vinyes, bosquets i alguns camps abandonats. El sol està a punt d'amagar-se, i el cel de la banda de ponent, amb algunes filagarses de núvols, és un meravellós espectacle de diferents tons vermellosos, uns suaus, uns altres roents...
Amb la Lívia, quan passegem, parlem poc; als dos ens agrada el silenci. I la solitud d'aquests camins, en els quals normalment no hi trobem ningú.
Normalment: una mica lluny, veiem algú que ve en direcció contrària. És la Joana. Ella no ens veu, està absorta amb el seu mòbil, i quan s'acosta una mica més sentim també la ràdio que du engegada. No s'adona de nosaltres fins que gairebé ens trobem. Encara tecleja alguna cosa més i, quan finalment ens mira i ens saludem, la seva ràdio segueix sonant a un considerable volum, no l'abaixa.
Ens entretenim junts uns cinc minuts abans de seguir cadascú en la seva direcció. Cinc minuts de conversa insubstancial, sobretot parlant ella, clavant alguna llambregada de tant en tant al seu mòbil, i amb la ràdio que segueix sonant forta (les notícies, que les deu haver sentit ja unes quantes vegades).
Quan ens separem, la Lívia i jo respirem alleujats, de deixar aquest neguit de dona, que ni enmig d'un entorn tan bell i relaxador no és capaç de relaxar-se, atrapada amb (en) el seu mòbil, amb la ràdio engegada i, sobretot, amb el seu rebombori mental permanent, que es posa de manifest quan parla, amb les seves idees obsessives, les mateixes de sempre, el seu pessimisme, les seves crítiques...
A poc a poc ha anat marxant la claror. Ara ja no se senten els abellerols, comença a fer una mica de fresca, passa un airet lleu que no arriba a vent, el silenci es va fent més gran, gairebé només sentim el trepig de les nostres passes.
El millor de trobar-te algú com la Joana és això, que després, per contrast, encara és més intensa la sensació inefable d'aquests moments silenciosos, balsàmics, gairebé màgics, entre dos foscants, pel mig d'aquests camps solitaris...
Amb la Lívia, quan passegem, parlem poc; als dos ens agrada el silenci. I la solitud d'aquests camins, en els quals normalment no hi trobem ningú.
Normalment: una mica lluny, veiem algú que ve en direcció contrària. És la Joana. Ella no ens veu, està absorta amb el seu mòbil, i quan s'acosta una mica més sentim també la ràdio que du engegada. No s'adona de nosaltres fins que gairebé ens trobem. Encara tecleja alguna cosa més i, quan finalment ens mira i ens saludem, la seva ràdio segueix sonant a un considerable volum, no l'abaixa.
Ens entretenim junts uns cinc minuts abans de seguir cadascú en la seva direcció. Cinc minuts de conversa insubstancial, sobretot parlant ella, clavant alguna llambregada de tant en tant al seu mòbil, i amb la ràdio que segueix sonant forta (les notícies, que les deu haver sentit ja unes quantes vegades).
Quan ens separem, la Lívia i jo respirem alleujats, de deixar aquest neguit de dona, que ni enmig d'un entorn tan bell i relaxador no és capaç de relaxar-se, atrapada amb (en) el seu mòbil, amb la ràdio engegada i, sobretot, amb el seu rebombori mental permanent, que es posa de manifest quan parla, amb les seves idees obsessives, les mateixes de sempre, el seu pessimisme, les seves crítiques...
A poc a poc ha anat marxant la claror. Ara ja no se senten els abellerols, comença a fer una mica de fresca, passa un airet lleu que no arriba a vent, el silenci es va fent més gran, gairebé només sentim el trepig de les nostres passes.
El millor de trobar-te algú com la Joana és això, que després, per contrast, encara és més intensa la sensació inefable d'aquests moments silenciosos, balsàmics, gairebé màgics, entre dos foscants, pel mig d'aquests camps solitaris...
11 de set. 2019
1714
"Disseny de pàgines web, posicionament en buscadors, màrqueting virtual, promoció en xarxes socials. Llarga experiència: a internet des del 1714."
9 de set. 2019
Sobre les cites (continuació)
Segueixo amb els comentaris sobre les cites de fa unes setmanes, ara en relació amb els idiomes. (1)
Dono per fet que si algú llegeix el que escric en català entén també perfectament el castellà. Per tant, des del punt de vista de la "comprensió lectora" de qui llegeix, incloure cites en castellà considero que no suposa afegir cap dificultat. Cosa que no passa al revés, si escrius en castellà i inclous cites en català (en aquest cas, considero que és obligat, o de sentit comú, si penses en qui ho llegirà, adjuntar la traducció al castellà).
Per tant, sobretot quan incorporo cites de textos literaris, com a norma mai les tradueixo. Fer-ho em semblaria del tot fora de lloc (la traducció sempre serà pitjor opció que l'original).
Si el text és un assaig, és diferent, va com va: de vegades no tradueixo la cita, i de vegades sí. No la tradueixo, sobretot, quan no em sembla fàcil la traducció, quan el sentit del text em sembla prou important com per a evitar qualsevol risc de desviació, quan em sembla que una altra persona ho podria fer diferent, o quan considero que no tinc la capacitat per fer una traducció que em satisfaci. Davant del dubte, abstenció.
Si el text en castellà que vull citar és ja una traducció d'un altre idioma, en general segueixo els mateixos criteris fins ara exposats: davant del risc que "retraduint" augmentin les possibilitats, eventualment, de distanciament del text en l'idioma original, em sembla millor no tocar res. Perquè a més, el meu desconeixement d'altres idiomes (a banda del català i castellà), és absolut, de manera que no puc fer comparacions amb l'original (si és el cas, improbable, que hi tingui accés).
He fet al principi la diferenciació entre text literari i assaig tot i que sé que la frontera és boirosa, ja que hi ha assajos d'un alt nivell literari, i obres de ficció que alhora són veritables assajos. En qualsevol cas, el criteri general, "la regla d'or", segueix sent la mateixa: davant del dubte, no traduir mai (en aquest context de textos en català en els quals insereixo una cita en castellà).
És obvi que hi ha gent que té altres criteris. Per exemple, gent que en un text en català o castellà inclou cites en altres idiomes (anglès, francès, alemany...), sense incorporar, "alhora", la traducció d'aquestes cites. Com si tothom conegués aquests idiomes.
Trobo que és una desconsideració cap a qui llegeix: se suposa que si s'incorpora una cita és perquè pugui ser entesa per tothom, no només "per alguns" (de vegades, fins i tot sembla que algunes d'aquestes cites s'incorporen principalment per presumir...).
--
(1) "Sobre les cites", 12/07/2019:
https://passavolant.blogspot.com/2019/07/sobre-les-cites.html
Dono per fet que si algú llegeix el que escric en català entén també perfectament el castellà. Per tant, des del punt de vista de la "comprensió lectora" de qui llegeix, incloure cites en castellà considero que no suposa afegir cap dificultat. Cosa que no passa al revés, si escrius en castellà i inclous cites en català (en aquest cas, considero que és obligat, o de sentit comú, si penses en qui ho llegirà, adjuntar la traducció al castellà).
Per tant, sobretot quan incorporo cites de textos literaris, com a norma mai les tradueixo. Fer-ho em semblaria del tot fora de lloc (la traducció sempre serà pitjor opció que l'original).
Si el text és un assaig, és diferent, va com va: de vegades no tradueixo la cita, i de vegades sí. No la tradueixo, sobretot, quan no em sembla fàcil la traducció, quan el sentit del text em sembla prou important com per a evitar qualsevol risc de desviació, quan em sembla que una altra persona ho podria fer diferent, o quan considero que no tinc la capacitat per fer una traducció que em satisfaci. Davant del dubte, abstenció.
Si el text en castellà que vull citar és ja una traducció d'un altre idioma, en general segueixo els mateixos criteris fins ara exposats: davant del risc que "retraduint" augmentin les possibilitats, eventualment, de distanciament del text en l'idioma original, em sembla millor no tocar res. Perquè a més, el meu desconeixement d'altres idiomes (a banda del català i castellà), és absolut, de manera que no puc fer comparacions amb l'original (si és el cas, improbable, que hi tingui accés).
He fet al principi la diferenciació entre text literari i assaig tot i que sé que la frontera és boirosa, ja que hi ha assajos d'un alt nivell literari, i obres de ficció que alhora són veritables assajos. En qualsevol cas, el criteri general, "la regla d'or", segueix sent la mateixa: davant del dubte, no traduir mai (en aquest context de textos en català en els quals insereixo una cita en castellà).
És obvi que hi ha gent que té altres criteris. Per exemple, gent que en un text en català o castellà inclou cites en altres idiomes (anglès, francès, alemany...), sense incorporar, "alhora", la traducció d'aquestes cites. Com si tothom conegués aquests idiomes.
Trobo que és una desconsideració cap a qui llegeix: se suposa que si s'incorpora una cita és perquè pugui ser entesa per tothom, no només "per alguns" (de vegades, fins i tot sembla que algunes d'aquestes cites s'incorporen principalment per presumir...).
--
(1) "Sobre les cites", 12/07/2019:
https://passavolant.blogspot.com/2019/07/sobre-les-cites.html
8 de set. 2019
La imatge de la imatge
Quan em llevo, abans de sortir de casa em poso el vestit de la meva imatge pública, de la meva coherència social. Perquè si sortís sense disfressa ningú no em reconeixeria:
-Qui és aquest?
Quan em llevo, abans de sortir de casa, abans de posar-me el vestit de la meva imatge social, em poso la roba interior de la meva coherència íntima. Ja que en cas contrari, sense aquesta roba interior, si em mirés al mirall potser no em reconeixeria:
-Qui sóc jo?
O potser sí que ho sabria, però potser no m'acceptaria. De manera que em cal una samarreta, un vestit, un pentinat, una colònia, un personatge. I un guió.
Quan em llevo, el primer que haig de fer és recordar-me qui haig de ser. De cara a mi, de cara als altres. I llavors vestir-me (pensaments, paraules, obres), de la forma apropiada. Perquè en cas contrari, ignorant-ho, i vestit potser de forma incoherent, jo em confondria. I tothom també es confondria. I tot seria un embolic.
Entre miratges i disfresses, vaig vivint.
-Qui és aquest?
Quan em llevo, abans de sortir de casa, abans de posar-me el vestit de la meva imatge social, em poso la roba interior de la meva coherència íntima. Ja que en cas contrari, sense aquesta roba interior, si em mirés al mirall potser no em reconeixeria:
-Qui sóc jo?
O potser sí que ho sabria, però potser no m'acceptaria. De manera que em cal una samarreta, un vestit, un pentinat, una colònia, un personatge. I un guió.
Quan em llevo, el primer que haig de fer és recordar-me qui haig de ser. De cara a mi, de cara als altres. I llavors vestir-me (pensaments, paraules, obres), de la forma apropiada. Perquè en cas contrari, ignorant-ho, i vestit potser de forma incoherent, jo em confondria. I tothom també es confondria. I tot seria un embolic.
Entre miratges i disfresses, vaig vivint.
5 de set. 2019
Sobre salut mental
Parenostres i samarretes
http://horitzontal.blogspot.com/2019/09/parenostres-i-samarretes.html
Gossos i persones
http://horitzontal.blogspot.com/2019/09/gossos-i-persones.html
Contra les normes i les convencions
http://horitzontal.blogspot.com/2019/09/contra-les-normes-i-les-convencions-el.html
http://horitzontal.blogspot.com/2019/09/parenostres-i-samarretes.html
Gossos i persones
http://horitzontal.blogspot.com/2019/09/gossos-i-persones.html
Contra les normes i les convencions
http://horitzontal.blogspot.com/2019/09/contra-les-normes-i-les-convencions-el.html
3 de set. 2019
30 d’ag. 2019
Amb bata i sabatilles
Des de lluny, veig una dona que surt de casa amb bata i sabatilles i que va cap als contenidors, a tirar-hi un parell de bosses. Després veig que no torna cap a casa, sinó que enfila en direcció contrària. Se'm fa estrany, anant com va amb bata i sabatilles.
Com que va en la mateixa direcció que jo, i jo camino una mica més lleuger, m'hi vaig acostant. Més a la vora d'ella, m'adono que no va amb bata i sabatilles, sinó amb un vestit ample i calçada amb sandàlies.
M'agrada la meva confusió: si no m'hi hagués acostat més, no me n'hauria adonat, i si després ho hagués comentat amb algú, li hauria dit, ben convençut, que aquella dona anava pel carrer amb bata i sabatilles. Ho hauria afirmat perquè n'hauria estat ben segur.
Per això són tan necessaris (no els hauríem d'estalviar) els "em sembla", "potser", etc., perquè encara que tinguem bona vista de vegades el cap s'inventa el que "veiem". I ho fa de manera molt convincent.
Tots els sentits són vulnerables, no només la vista: el cervell de vegades també s'inventa sons, paraules, músiques, olors...
Per sort, algunes vegades ens adonem de les confusions (perceptives), de les invencions (constructives), i això, aquesta consciència, si no som massa sobergs, ens hauria d'ajudar a ser més cautelosos, menys rotunds... i, en definitiva, a abaixar-nos una mica els fums.
Com que va en la mateixa direcció que jo, i jo camino una mica més lleuger, m'hi vaig acostant. Més a la vora d'ella, m'adono que no va amb bata i sabatilles, sinó amb un vestit ample i calçada amb sandàlies.
M'agrada la meva confusió: si no m'hi hagués acostat més, no me n'hauria adonat, i si després ho hagués comentat amb algú, li hauria dit, ben convençut, que aquella dona anava pel carrer amb bata i sabatilles. Ho hauria afirmat perquè n'hauria estat ben segur.
Per això són tan necessaris (no els hauríem d'estalviar) els "em sembla", "potser", etc., perquè encara que tinguem bona vista de vegades el cap s'inventa el que "veiem". I ho fa de manera molt convincent.
Tots els sentits són vulnerables, no només la vista: el cervell de vegades també s'inventa sons, paraules, músiques, olors...
Per sort, algunes vegades ens adonem de les confusions (perceptives), de les invencions (constructives), i això, aquesta consciència, si no som massa sobergs, ens hauria d'ajudar a ser més cautelosos, menys rotunds... i, en definitiva, a abaixar-nos una mica els fums.
28 d’ag. 2019
Per dins del cap
Pel damunt del respatller del seient que tinc al davant veig la closca pelada del cap d'un home. Al no tenir cabells, m'és més fàcil divagar sobre el que de vegades m'agrada divagar en aquests casos.
Què passa a dins d'aquest cap? Quines inquietuds, esperances, alegries, tristeses, indignacions, ràbies, pors, indiferències o desconcerts hi ha? Com és que "existeixen" aquests sentiments i pensaments? Com és possible que uns espurnejos de neurones i uns moviments de substàncies químiques entre sinapsis puguin provocar tantes coses diferents i tan elaborades? Com és que a dins d'aquesta closca hi passen tantes coses? Com és que tot això en general funciona, en lloc de ser un caos absolut?
Conec una petita part de les respostes relatives al funcionament del cervell (dic petita part tenint en compte la meva condició de "profà en la matèria"). Conec poc, de manera que les meves possibilitats de comprensió són petites.
Però fins i tot si m'imagino que disposo d'uns grans coneixements (com els dels neuròlegs més competents), em costa imaginar que em servissin per canviar de manera de pensar: crec que seguiria tenint la mateixa sensació de no entendre res. Res de res.
I el cas és que aquesta sensació d'ignorància, d'immens desconcert, m'agrada i em fa sentir viu. Potser perquè m'obliga a estar atent i alhora a desconfiar de les fàcils il.lusions de coneixement. Unes il.lusions en les quals sé que, si no em mantinc en guàrdia, hi puc caure amb facilitat.
Unes il.lusions de certesa en què, tanmateix, i malgrat tot el que dic, segurament hi caic moltes més vegades de les que em penso.
Què passa a dins d'aquest cap? Quines inquietuds, esperances, alegries, tristeses, indignacions, ràbies, pors, indiferències o desconcerts hi ha? Com és que "existeixen" aquests sentiments i pensaments? Com és possible que uns espurnejos de neurones i uns moviments de substàncies químiques entre sinapsis puguin provocar tantes coses diferents i tan elaborades? Com és que a dins d'aquesta closca hi passen tantes coses? Com és que tot això en general funciona, en lloc de ser un caos absolut?
Conec una petita part de les respostes relatives al funcionament del cervell (dic petita part tenint en compte la meva condició de "profà en la matèria"). Conec poc, de manera que les meves possibilitats de comprensió són petites.
Però fins i tot si m'imagino que disposo d'uns grans coneixements (com els dels neuròlegs més competents), em costa imaginar que em servissin per canviar de manera de pensar: crec que seguiria tenint la mateixa sensació de no entendre res. Res de res.
I el cas és que aquesta sensació d'ignorància, d'immens desconcert, m'agrada i em fa sentir viu. Potser perquè m'obliga a estar atent i alhora a desconfiar de les fàcils il.lusions de coneixement. Unes il.lusions en les quals sé que, si no em mantinc en guàrdia, hi puc caure amb facilitat.
Unes il.lusions de certesa en què, tanmateix, i malgrat tot el que dic, segurament hi caic moltes més vegades de les que em penso.
26 d’ag. 2019
Els llibres dolents
"Jo crec que, a tota persona que té l'absurda mania d'escriure, li és d'una gran utilitat de llegir llibres dolents." Josep Pla (1)
Pla té raó. O si més no, a mi, llegir o fullejar (sovint més el segon que el primer) llibres dolents, em serveix de manera indiscutible. Llibres dolents o mediocres, irrellevants, sigui pel contingut o pel continent (per com estan escrits o pel que diuen), o per les dues coses alhora.
És com si aquests llibres em diguessin, de vegades fins i tot com si em cridessin: "No badis, perquè si et despistes, si no ets autoexigent, pots acabar perpetrant 'artefactes literaris' abominables com aquest!".
Una altra cosa, és clar, és que després jo sàpiga actuar en conseqüència... perquè de la teoria a la pràctica sovint hi ha un bon tros.
En qualsevol cas, llegir el comentari de Pla m'ajuda a estar una mica més alerta.
--
(1) Notes del capvesprol. Edicions Destino, 1979 (p. 59)
Pla té raó. O si més no, a mi, llegir o fullejar (sovint més el segon que el primer) llibres dolents, em serveix de manera indiscutible. Llibres dolents o mediocres, irrellevants, sigui pel contingut o pel continent (per com estan escrits o pel que diuen), o per les dues coses alhora.
És com si aquests llibres em diguessin, de vegades fins i tot com si em cridessin: "No badis, perquè si et despistes, si no ets autoexigent, pots acabar perpetrant 'artefactes literaris' abominables com aquest!".
Una altra cosa, és clar, és que després jo sàpiga actuar en conseqüència... perquè de la teoria a la pràctica sovint hi ha un bon tros.
En qualsevol cas, llegir el comentari de Pla m'ajuda a estar una mica més alerta.
--
(1) Notes del capvesprol. Edicions Destino, 1979 (p. 59)
24 d’ag. 2019
Una carmelita
La meva primera parella tenia una tia monja carmelita descalça. Es deia Rosa, i en recordo alguna de les cartes que enviava a la meva parella, que també es deia Rosa. En les cartes també parlava de mi, i ens exhortava a què visquéssim "cristianament" (cosa impossible, perquè la seva neboda abans s'havia casat per l'Església amb un altre home). Eren unes cartes escrites amb lletra petita i línies juntes, unes cartes molt avorrides i pesades, que naturalment li enviava amb tota la seva bona voluntat. Llegint les cartes, a mi em feia la sensació que aquella tia monja "no era d'eixe món", a causa de la seva saturació de clausura i la seva desconnexió de la realitat exterior.
Aquella Rosa carmelita havia estat a dos convents. Del primer en va marxar, quan van decidir flexibilitzar una mica la clausura. Ella no compartia la necessitat d'aquella reforma, volia seguir amb la clausura estricta i la disciplina rigorosa, de manera que se'n va anar a un altre convent de carmelites que seguien vivint segons les normes antigues. Aquell canvi va suposar també un canvi climàtic notable, perquè el primer convent estava a la vora del mar, a Altea, mentre que el segon estava a Conca.
Pel que m'explicava llavors la meva companya, la seva tia era una dona amb un pensament molt rígid, però que d'altra banda estava molt a gust amb la vida que havia triat. Alguna vegada que ella l'havia anat a veure al monestir de Conca, després em deia que la veia contenta.
Ara aquesta monja carmelita té ja més de noranta anys, i segueix a Conca. Conserva el cap ben clar, es pot valdre bé per ella mateixa, i segueix contenta amb la seva vida de monja de rigorosa clausura.
22 d’ag. 2019
Sobre salut mental
El mar
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/el-mar.html
Quan un fill et dinamita la vida
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/quan-un-fill-et-dinamita-la-vida.html
L'Obituari
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/lobituari.html
Ansietat i problemes del cor
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/ansietat-i-problemes-del-cor.html
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/el-mar.html
Quan un fill et dinamita la vida
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/quan-un-fill-et-dinamita-la-vida.html
L'Obituari
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/lobituari.html
Ansietat i problemes del cor
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/ansietat-i-problemes-del-cor.html
20 d’ag. 2019
La samarreta
Estic a punt de sortir de casa i la meva companya em diu: "Fa dies que portes aquesta samarreta, te l'hauries de canviar". I li dic que sí (en aquests casos sempre s'ha de dir que sí), que després, i alhora obro la porta i vaig marxant...
Quan torno ja me l'he canviat, duc una bonica samarreta de franges blanques i grises horitzontals (l'altra era tota blau marí). Li dic a ella: "Ho veus? Me n'he comprat una de nova, perquè estiguis contenta!" I ella em mira i no sap com mirar-me, perquè aquesta samarreta fa olor de suavitzant, i no de samarreta nova. I a més, ja sap que "mai" m'he comprat una samarreta (a mi l'olor de suavitzant no m'agrada, però si va "junt" amb una samarreta que et trobes al carrer, val la pena ser tolerant).
Aquest mateix dia, a més de "comprar-me" una samarreta també em "compro" una bossa amb pebrots, albergínies i cebes (suposo que algú que marxava de vacances ha tingut la gentilesa de deixar-ho al carrer). De manera que alguna estona potser farem una escalivada, o una samfaina.
Perdó, me n'oblidava: també arreplego una barra de pa, però això és ja tan habitual...
Quan torno ja me l'he canviat, duc una bonica samarreta de franges blanques i grises horitzontals (l'altra era tota blau marí). Li dic a ella: "Ho veus? Me n'he comprat una de nova, perquè estiguis contenta!" I ella em mira i no sap com mirar-me, perquè aquesta samarreta fa olor de suavitzant, i no de samarreta nova. I a més, ja sap que "mai" m'he comprat una samarreta (a mi l'olor de suavitzant no m'agrada, però si va "junt" amb una samarreta que et trobes al carrer, val la pena ser tolerant).
Aquest mateix dia, a més de "comprar-me" una samarreta també em "compro" una bossa amb pebrots, albergínies i cebes (suposo que algú que marxava de vacances ha tingut la gentilesa de deixar-ho al carrer). De manera que alguna estona potser farem una escalivada, o una samfaina.
Perdó, me n'oblidava: també arreplego una barra de pa, però això és ja tan habitual...
19 d’ag. 2019
Figues
Vaig a veure uns coneguts. Viuen en una casa apartada. Hi vaig caminant, i abans d'arribar-hi veig una figuera. M'hi acosto, i veig que ja hi ha figues madures. En pessigo algunes, molt dolces, i després acabo d'arribar a la casa.
Saludo la mestressa, i li dic que he vist que ja hi ha figues madures a aquella figuera. Ella em diu que ja n'està al cas, que té la figuera controlada, que cada any, "a finals d'agost o principis de setembre", aquelles figues maduren.
És el 10 d'agost. Veig que no m'ha entès (és a dir, "que ja pot anar a collir figues"), de manera que li ho torno a dir. I em torna a contestar el mateix, que per descomptat la té controlada, "que ja sap que a finals d'agost...".
Em quedo bocabadat. De manera que li ho torno a dir, una altra vegada, a poc a poc, vocalitzant bé, ben clar: "Si ara vas a la figuera, podràs menjar figues madures".
A la tercera sembla que sí, que ho entén. Em mira de manera diferent, i em diu que alguna estona hi anirà, perquè li agraden molt les figues. Però no em sembla que m'ho digui molt convençuda, potser encara dubta entre seguir amb la seva idea, "la seva creença", o assumir que "la realitat" potser és una altra. Amb les idees fixes sovint passa això, que no és fàcil fer-les trontollar.
Tres dies després, molt lluny, en un entorn diferent. Camino per un parc urbà, per un camí pel qual cada dia hi passen centenars de persones. No exagero, centenars.
Al costat del camí hi ha una figuera; m'hi aturo i, fent alguns equilibris, estiro algunes branques i vaig collint algunes figues ben madures (si ningú les arreplega, les que caiguin se les menjaran els senglars al vespre; per descomptat, entre ells i jo, prefereixo ser jo qui se les mengi).
Passen algunes persones, algunes em miren, sense aturar-se. Passa una parella jove, els dos d'uns 25 anys, ben plantats. Ell li diu a ella, amb seguretat i suficiència, en veu prou alta com perquè no només la senti ella, sinó també jo: "Mira aquest home, està collint figues, però són ben verdes, encara falta dies perquè madurin!".
És veritat, però no són figues verdes, sinó "de les verdes", i les que cullo estan ben madures, dolcíssimes.
"Benaurats els saberuts i d'idees fixes, ja que així els passavolants que estan atents podran menjar-se les figues madures."
Amén.
Saludo la mestressa, i li dic que he vist que ja hi ha figues madures a aquella figuera. Ella em diu que ja n'està al cas, que té la figuera controlada, que cada any, "a finals d'agost o principis de setembre", aquelles figues maduren.
És el 10 d'agost. Veig que no m'ha entès (és a dir, "que ja pot anar a collir figues"), de manera que li ho torno a dir. I em torna a contestar el mateix, que per descomptat la té controlada, "que ja sap que a finals d'agost...".
Em quedo bocabadat. De manera que li ho torno a dir, una altra vegada, a poc a poc, vocalitzant bé, ben clar: "Si ara vas a la figuera, podràs menjar figues madures".
A la tercera sembla que sí, que ho entén. Em mira de manera diferent, i em diu que alguna estona hi anirà, perquè li agraden molt les figues. Però no em sembla que m'ho digui molt convençuda, potser encara dubta entre seguir amb la seva idea, "la seva creença", o assumir que "la realitat" potser és una altra. Amb les idees fixes sovint passa això, que no és fàcil fer-les trontollar.
Tres dies després, molt lluny, en un entorn diferent. Camino per un parc urbà, per un camí pel qual cada dia hi passen centenars de persones. No exagero, centenars.
Al costat del camí hi ha una figuera; m'hi aturo i, fent alguns equilibris, estiro algunes branques i vaig collint algunes figues ben madures (si ningú les arreplega, les que caiguin se les menjaran els senglars al vespre; per descomptat, entre ells i jo, prefereixo ser jo qui se les mengi).
Passen algunes persones, algunes em miren, sense aturar-se. Passa una parella jove, els dos d'uns 25 anys, ben plantats. Ell li diu a ella, amb seguretat i suficiència, en veu prou alta com perquè no només la senti ella, sinó també jo: "Mira aquest home, està collint figues, però són ben verdes, encara falta dies perquè madurin!".
És veritat, però no són figues verdes, sinó "de les verdes", i les que cullo estan ben madures, dolcíssimes.
"Benaurats els saberuts i d'idees fixes, ja que així els passavolants que estan atents podran menjar-se les figues madures."
Amén.
15 d’ag. 2019
Visita a l'Arxiu del Tribunal Militar Territorial de Barcelona
(temes familiars... i alhora no només familiars)
https://442m.blogspot.com/2019/08/visita-larxiu-del-tribunal-militar.html
https://442m.blogspot.com/2019/08/visita-larxiu-del-tribunal-militar.html
13 d’ag. 2019
Si ens mirem malament
Si ens mirem malament
ens veiem malament.
I llavors ens sentim malament.
Al revés també funciona:
nosaltres decidim.
ens veiem malament.
I llavors ens sentim malament.
Al revés també funciona:
nosaltres decidim.
12 d’ag. 2019
Fa unes setmanes
Fa unes setmanes em sentia
adolorit, espantat, desanimat,
amb mal a les articulacions,
als budells, al pit, al cap.
Estava ben baldat,
com si m'hagués intoxicat
i alhora una piconadora
m'hagués passat pel damunt.
I avui, que només tinc
una mica de mal de cap
(una fotesa), em queixo.
Fins que m'aturo i em dic:
-Ruc, desmemoriat, desgraciat,
ja no recordes com estaves fa poc,
i el que llavors hauries donat
per estar com ara estàs?
adolorit, espantat, desanimat,
amb mal a les articulacions,
als budells, al pit, al cap.
Estava ben baldat,
com si m'hagués intoxicat
i alhora una piconadora
m'hagués passat pel damunt.
I avui, que només tinc
una mica de mal de cap
(una fotesa), em queixo.
Fins que m'aturo i em dic:
-Ruc, desmemoriat, desgraciat,
ja no recordes com estaves fa poc,
i el que llavors hauries donat
per estar com ara estàs?
10 d’ag. 2019
Fotos de malalts mentals
Fotos de malalts mentals
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/fotos-de-malalts-mentals.html
Fotos de malalts mentals - 2
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/fotos-de-malalts-mentals-2.html
Fotos de malalts mentals - 3
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/fotos-de-malalts-mentals-3.html
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/fotos-de-malalts-mentals.html
Fotos de malalts mentals - 2
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/fotos-de-malalts-mentals-2.html
Fotos de malalts mentals - 3
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/fotos-de-malalts-mentals-3.html
7 d’ag. 2019
Sardines
Al matí surto de casa amb un tros de pa a la motxilla. Cap al migdia em compro un parell de plàtans i una taronja, i llavors busco un lloc per dinar. Però abans de trobar-lo (el lloc adequat -al carrer- còmode i a l'ombra), el que trobo és una llauna de sardines. Mira que bé!
És una llauna caducada fa un munt de temps (molt). Però les conserves de sardines ja sé que duren, de manera que penso que probablement aquestes sardines seran bones. I no m'equivoco (anys enrere, quan no existien les dates de caducitat, les llaunes de sardines eren bones "sempre"). I entre el pa, l'oli de la llauna, les sardines, els plàtans i la taronja, dino esplèndidament.
Dic que les llaunes de sardines és difícil que es facin malbé. Però no totes les llaunes són iguals. Per exemple, les de sardines escabetxades són més delicades, i per tant perilloses. De fet, amb la llauna de sardines trobo també una llauna de musclos, per descomptat també caducada, i ni em passa pel cap, obrir-la. Al contrari, l'agafo i la llença o a dins d'un contenidor, no fos que a algun altre espigolaire, despistat, amb menys experiència, se li acudís menjar-se aquests musclos i acabés a l'hospital.
A aquest mateix punt, amb aquest lot, no només hi trobo la llauna de sardines i la de musclos, sinó també dues llaunes d'anxoves, no cal ni dir que igualment caducades ("generosament caducades", per ser més exacte).
En aquest cas, no amb la intenció de menjar-me-les, perquè sé que no seria una bona idea (les anxoves en llauna no suporten bé el pas del temps, i encara menys si fa calor), n'obro una amb esperit investigador, "científic". I el cas és que no fa mala olor, però en lloc d'anxoves a dins el que hi ha és una mena de puré marronós, les restes de les anxoves desintegrades barrejades amb l'oli. De manera que les dues llaunes d'anxoves, l'oberta i la sense obrir, van a parar també a dins del contenidor, a fer companyia a la llauna de musclos.
És una llauna caducada fa un munt de temps (molt). Però les conserves de sardines ja sé que duren, de manera que penso que probablement aquestes sardines seran bones. I no m'equivoco (anys enrere, quan no existien les dates de caducitat, les llaunes de sardines eren bones "sempre"). I entre el pa, l'oli de la llauna, les sardines, els plàtans i la taronja, dino esplèndidament.
Dic que les llaunes de sardines és difícil que es facin malbé. Però no totes les llaunes són iguals. Per exemple, les de sardines escabetxades són més delicades, i per tant perilloses. De fet, amb la llauna de sardines trobo també una llauna de musclos, per descomptat també caducada, i ni em passa pel cap, obrir-la. Al contrari, l'agafo i la llença o a dins d'un contenidor, no fos que a algun altre espigolaire, despistat, amb menys experiència, se li acudís menjar-se aquests musclos i acabés a l'hospital.
A aquest mateix punt, amb aquest lot, no només hi trobo la llauna de sardines i la de musclos, sinó també dues llaunes d'anxoves, no cal ni dir que igualment caducades ("generosament caducades", per ser més exacte).
En aquest cas, no amb la intenció de menjar-me-les, perquè sé que no seria una bona idea (les anxoves en llauna no suporten bé el pas del temps, i encara menys si fa calor), n'obro una amb esperit investigador, "científic". I el cas és que no fa mala olor, però en lloc d'anxoves a dins el que hi ha és una mena de puré marronós, les restes de les anxoves desintegrades barrejades amb l'oli. De manera que les dues llaunes d'anxoves, l'oberta i la sense obrir, van a parar també a dins del contenidor, a fer companyia a la llauna de musclos.
5 d’ag. 2019
Luciferina i luciferassa
No és cap història d'inferns i dimonis: "La producció de llum resulta de reaccions químiques: una matèria grassa (luciferina) s'oxida en presència d'un ferment (luciferassa), i dóna oxiluciferina luminiscent."
Ho explica Joaquim Villarrúbia a "Els nostres insectes", al parlar de les cuques de llum. El llibre me'l vaig comprar fa uns quaranta anys, i llavors el vaig llegir amb molt interès. Després l'he anat conservant i, alguna vegada, de tant en tant, com ara, n'he anat rellegint algun capítol. (1)
Aquesta vegada m'adono d'una mostra del pas del temps, que no sé des de quan hi és: un parell de fulles rosegades suposo que per peixets de paper (o de plata), tan bonics ells, però alhora tan aficionats al paper, segons la seva composició.
Dels peixets de paper Joaquim Villarrúbia també en parla, i entra altres coses en diu: "Hi ha qui l'anomena el ratolinet dels llibres poc consultats". I afegeix que els agrada el paper a causa de la seva cel.lulosa, i també per les coles de les relligadures (les d'ara, sintètiques, probablement tòxiques, segur que no).
--
(1) El llibre que jo tic és una recopilació de tres llibrets publicats abans, entre el 1961 i 1962, per l'Editorial Barcino. Però no hi ha cap referència sobre la data de la recopilació (també de l'Editorial Barcino).
Ho explica Joaquim Villarrúbia a "Els nostres insectes", al parlar de les cuques de llum. El llibre me'l vaig comprar fa uns quaranta anys, i llavors el vaig llegir amb molt interès. Després l'he anat conservant i, alguna vegada, de tant en tant, com ara, n'he anat rellegint algun capítol. (1)
Aquesta vegada m'adono d'una mostra del pas del temps, que no sé des de quan hi és: un parell de fulles rosegades suposo que per peixets de paper (o de plata), tan bonics ells, però alhora tan aficionats al paper, segons la seva composició.
Dels peixets de paper Joaquim Villarrúbia també en parla, i entra altres coses en diu: "Hi ha qui l'anomena el ratolinet dels llibres poc consultats". I afegeix que els agrada el paper a causa de la seva cel.lulosa, i també per les coles de les relligadures (les d'ara, sintètiques, probablement tòxiques, segur que no).
--
(1) El llibre que jo tic és una recopilació de tres llibrets publicats abans, entre el 1961 i 1962, per l'Editorial Barcino. Però no hi ha cap referència sobre la data de la recopilació (també de l'Editorial Barcino).
3 d’ag. 2019
Les orenetes - 2
Al poble hi ha gent que es queixa de les caques de les orenetes: "Sí, les orenetes són boniques, però embruten tant!"
Hi ha gent que preferiria els paisatges urbans del tot esterilitzats. Sembla que pensin: "D'acord, que hi hagi orenetes, però que no facin caca" (o que la facin "a un vàter d'orenetes").
Alguns, com que no s'atreveixen amb les caques de gos, grosses, pastoses, pudentes, perquè els amos de gossos formen "un grup de pressió poderós", s'abonen a la crítica i l'assetjament de les orenetes i les seves minúscules caques.
Per sort, des de fa anys, les orenetes són una espècie protegida, i te la pots carregar (si més no durant el temps de cria), si en destrosses algun niu.
Abans, a cops de pedra o de canya, hi havia gent que liquidava els nius d'oreneta dels ràfecs de casa seva. Era relativament habitual (hi ha qui encara ho fa, d'amagat). Sobretot, que no hi hagi ni una caca!
D'altra banda, aquesta actitud després no els impedia queixar-se de les picades dels mosquits, dels quals les orenetes en fan una bona neteja (sinó exhaustiva, notable). Entre una petita caca al carrer i una gran butllofa al clatell, es veu que preferien la butllofa. Potser perquè així es podien gratar, cosa que, a falta potser d'un altre entreteniment, els devia donar molt de gust.
(Parlo tota l'estona dels nius als ràfecs perquè són els que fan les orenetes cuablanca, anomenades també avions, majoritàries al poble; d'orenetes de coll vermell també n'hi ha algunes parelles, però poques, i els seus nius són una mica diferents i ubicats també en llocs diferents. I després encara hi ha els falciots, que molta gent confon amb les orenetes, tot i que hi tenen molt poc a veure; són d'una altra família d'ocells, i alguns dels seus costums força diferents)
Hi ha gent que preferiria els paisatges urbans del tot esterilitzats. Sembla que pensin: "D'acord, que hi hagi orenetes, però que no facin caca" (o que la facin "a un vàter d'orenetes").
Alguns, com que no s'atreveixen amb les caques de gos, grosses, pastoses, pudentes, perquè els amos de gossos formen "un grup de pressió poderós", s'abonen a la crítica i l'assetjament de les orenetes i les seves minúscules caques.
Per sort, des de fa anys, les orenetes són una espècie protegida, i te la pots carregar (si més no durant el temps de cria), si en destrosses algun niu.
Abans, a cops de pedra o de canya, hi havia gent que liquidava els nius d'oreneta dels ràfecs de casa seva. Era relativament habitual (hi ha qui encara ho fa, d'amagat). Sobretot, que no hi hagi ni una caca!
D'altra banda, aquesta actitud després no els impedia queixar-se de les picades dels mosquits, dels quals les orenetes en fan una bona neteja (sinó exhaustiva, notable). Entre una petita caca al carrer i una gran butllofa al clatell, es veu que preferien la butllofa. Potser perquè així es podien gratar, cosa que, a falta potser d'un altre entreteniment, els devia donar molt de gust.
(Parlo tota l'estona dels nius als ràfecs perquè són els que fan les orenetes cuablanca, anomenades també avions, majoritàries al poble; d'orenetes de coll vermell també n'hi ha algunes parelles, però poques, i els seus nius són una mica diferents i ubicats també en llocs diferents. I després encara hi ha els falciots, que molta gent confon amb les orenetes, tot i que hi tenen molt poc a veure; són d'una altra família d'ocells, i alguns dels seus costums força diferents)
2 d’ag. 2019
Les orenetes
A les orenetes que fan el niu al ràfec de la teulada de la casa on visc els és indiferent el plaer amb què jo llegeixo, a dins de casa, per exemple, la traducció de "l'Odissea" feta per Carles Riba.
Els és indiferent que jo llegeixi aquest llibre, o "Caperucita en Manhatan", de Carmen Martín Gaite, o "La escritura o la vida", de Jorge Semprún, o...
Elles van a la seva: ocupen el ràfec de la teulada i no els importa el que jo faig, sobretot perquè no les molesto, no interfereixo en les seves vides. Elles fan els nius a fora, i jo tinc el niu a dins.
El meu niu: tot el que jo valoro, els meus llibres, els meus papers, la meva taula, el meu llit, la meva terrassa, la meva tranquil.litat, el meu benestar (i amb tants "meus" a la boca o al llapis em sento estrany, amb tantes declaracions de propietat)... Tot això a les orenetes els és ben igual.
Des de fa uns anys, uns quinze o vint, fan nius al ràfec. Primer va ser un niu, un any o dos després un altre, després un altre... fins a quatre, els que ara hi ha.
Aquesta progressiva colonització va començar després d'arreglar el ràfec (cosa que em vaig veure obligat a fer a causa del mal estat en què estava). Abans, tal com he dit, no hi havia nius, tot i que algunes cases de la vora, també amb ràfecs molt vells i precaris, ja estaven colonitzades (en canvi, a altres cases, tot i tenir bons ràfecs, no hi ha hagut mai cap niu). Misteris dels gustos de les orenetes...
Els és indiferent que jo llegeixi aquest llibre, o "Caperucita en Manhatan", de Carmen Martín Gaite, o "La escritura o la vida", de Jorge Semprún, o...
Elles van a la seva: ocupen el ràfec de la teulada i no els importa el que jo faig, sobretot perquè no les molesto, no interfereixo en les seves vides. Elles fan els nius a fora, i jo tinc el niu a dins.
El meu niu: tot el que jo valoro, els meus llibres, els meus papers, la meva taula, el meu llit, la meva terrassa, la meva tranquil.litat, el meu benestar (i amb tants "meus" a la boca o al llapis em sento estrany, amb tantes declaracions de propietat)... Tot això a les orenetes els és ben igual.
Des de fa uns anys, uns quinze o vint, fan nius al ràfec. Primer va ser un niu, un any o dos després un altre, després un altre... fins a quatre, els que ara hi ha.
Aquesta progressiva colonització va començar després d'arreglar el ràfec (cosa que em vaig veure obligat a fer a causa del mal estat en què estava). Abans, tal com he dit, no hi havia nius, tot i que algunes cases de la vora, també amb ràfecs molt vells i precaris, ja estaven colonitzades (en canvi, a altres cases, tot i tenir bons ràfecs, no hi ha hagut mai cap niu). Misteris dels gustos de les orenetes...
29 de jul. 2019
El silenci
Un dia, parlant amb la Lívia del silenci ella diu que silenci absolut no en sent mai, perquè sempre sent una lleu remor de fons, que no sap si ve de l'exterior o si és interior, de dins del seu cap.
Jo li dic que en entorns molt silenciosos aquesta lleu remor també la sento, i que penso que és interior, potser originada per alguna part de l'aparell auditiu, o pel mateix cervell. Però que com que és molt lleu, si hi ha un mínim de soroll exterior queda ofegada, "inexistent". Perquè cal molt silenci, per tal de poder percebre aquesta falta de silenci...
Alhora, li dic a la Lívia que en entorns molt silenciosos, encara que sembli contradictori, aquesta remor interior en general "tampoc no la sento". Per la senzilla raó què no hi estic atent: com que el meu cap està pendent del silenci exterior, suposo que pel seu compte "esborra" aquest canal sonor interior, aquesta petita interferència acústica.
Li dic això, i després m'adono que el fet d'haver-ne parlat, d'haver-hi pensat, m'ha contaminat el meu automatisme, i ara em costa més ignorar aquesta remor. Quan m'envolta un entorn silenciós, inoportuna, aquesta remor em fa la guitza i em diu: "Ei, que sóc aquí!" Sí, abans ja hi era, i ja ho sabia, però sense fer-n'hi cas era com si no hi fos. I per tant en aquests espais o estones "de gran silenci" (per sort de tant en tant encara puc estar a algun lloc d'aquestes característiques), m'era més fàcil gaudir aquest aparent "silenci absolut".
De moment és així. Suposo que de mica en mica aniré recuperant l'automatisme anterior, l'atenció selectiva capaç d'esborrar, en aquests moments privilegiats de gran silenci exterior, aquest inoportú "soroll sistèmic" interior. A veure...
(de vegades, la despreocupació, la falta d'atenció i l'absència de reflexió són un avantatge)
Jo li dic que en entorns molt silenciosos aquesta lleu remor també la sento, i que penso que és interior, potser originada per alguna part de l'aparell auditiu, o pel mateix cervell. Però que com que és molt lleu, si hi ha un mínim de soroll exterior queda ofegada, "inexistent". Perquè cal molt silenci, per tal de poder percebre aquesta falta de silenci...
Alhora, li dic a la Lívia que en entorns molt silenciosos, encara que sembli contradictori, aquesta remor interior en general "tampoc no la sento". Per la senzilla raó què no hi estic atent: com que el meu cap està pendent del silenci exterior, suposo que pel seu compte "esborra" aquest canal sonor interior, aquesta petita interferència acústica.
Li dic això, i després m'adono que el fet d'haver-ne parlat, d'haver-hi pensat, m'ha contaminat el meu automatisme, i ara em costa més ignorar aquesta remor. Quan m'envolta un entorn silenciós, inoportuna, aquesta remor em fa la guitza i em diu: "Ei, que sóc aquí!" Sí, abans ja hi era, i ja ho sabia, però sense fer-n'hi cas era com si no hi fos. I per tant en aquests espais o estones "de gran silenci" (per sort de tant en tant encara puc estar a algun lloc d'aquestes característiques), m'era més fàcil gaudir aquest aparent "silenci absolut".
De moment és així. Suposo que de mica en mica aniré recuperant l'automatisme anterior, l'atenció selectiva capaç d'esborrar, en aquests moments privilegiats de gran silenci exterior, aquest inoportú "soroll sistèmic" interior. A veure...
(de vegades, la despreocupació, la falta d'atenció i l'absència de reflexió són un avantatge)
25 de jul. 2019
23 de jul. 2019
Llaços grocs
Puja al tren un home d'uns trenta-cinc anys. Porta un llaç groc a la camisa, un altre llaç groc més gran a una motxilla, i un tercer llaç groc que penja d'una bossa de viatge. S'asseu, posa la motxilla al seient del costat i la bossa al seient del davant.
A la següent estació puja bastanta gent, i ja es veu que no hi haurà seients per a tothom. Ell, però, no s'immuta, fa veure que no veu ningú. Fins que una dona li demana si pot treure la bossa, i ell ho fa. Mentrestant la gent segueix passant amunt i avall, buscant seient, fins que una altra dona li diu si pot treure la motxilla. I llavors també treu la motxilla. Aquesta vegada més a poc a poc, i amb cara de frustració; potser pensa que és un abús, que havent tret ja la bossa, "també" hagi de treure la motxilla!
Hi ha gent així, persones que quan van en tren (és a dir, "per la vida"), "obliguen" els altres a demanar el que no haurien d'haver de demanar. Persones que, a sobre, quan els fan demandes com aquesta, quan es veuen obligades a alliberar els seients que tenen ocupats amb les seves pertinences, fan mala cara. Potser perquè pensen que la seva motxilla (ei, poca broma, "la seva motxilla"!), té el mateix dret "a seure" que els altres viatgers.
Als trens, com a tots els espais públics, sempre hi passen coses, són escenaris fascinants. I quan la història té detalls afegits com aquest dels llaços grocs (o altres llaços d'altres colors, o altres "identificadors"), observar el que passa encara és més curiós, interessant, educatiu.
A la següent estació puja bastanta gent, i ja es veu que no hi haurà seients per a tothom. Ell, però, no s'immuta, fa veure que no veu ningú. Fins que una dona li demana si pot treure la bossa, i ell ho fa. Mentrestant la gent segueix passant amunt i avall, buscant seient, fins que una altra dona li diu si pot treure la motxilla. I llavors també treu la motxilla. Aquesta vegada més a poc a poc, i amb cara de frustració; potser pensa que és un abús, que havent tret ja la bossa, "també" hagi de treure la motxilla!
Hi ha gent així, persones que quan van en tren (és a dir, "per la vida"), "obliguen" els altres a demanar el que no haurien d'haver de demanar. Persones que, a sobre, quan els fan demandes com aquesta, quan es veuen obligades a alliberar els seients que tenen ocupats amb les seves pertinences, fan mala cara. Potser perquè pensen que la seva motxilla (ei, poca broma, "la seva motxilla"!), té el mateix dret "a seure" que els altres viatgers.
Als trens, com a tots els espais públics, sempre hi passen coses, són escenaris fascinants. I quan la història té detalls afegits com aquest dels llaços grocs (o altres llaços d'altres colors, o altres "identificadors"), observar el que passa encara és més curiós, interessant, educatiu.
22 de jul. 2019
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
