Allí on vaig dir A, ara potser dic B (en part)

En el seu moment vaig opinar que el judici dels acusats pel cas del guàrdia urbà de Barcelona Juan José Salas, que va quedar tetraplègic el 2006, va ser un judici amb diferents irregularitats. Vaig dir que aquell judici (Audiència Provincial de Barcelona, 2008; Tribunal Suprem, 2009) no va ser un judici just, per més d'un motiu.

Fa uns dies Rodrigo Lanza, un dels acusats i condemnats llavors, va ser declarat culpable de "l'homicidi imprudent" de Víctor Laínez el 2017, a Saragossa. Val a dir que des del moment que em vaig assabentar d'aquesta mort i de qui era l'acusat, vaig sentir un neguit important.

Sobre el judici del 2008 segueixo pensant el mateix, que no va ser un judici just. Però el neguit a causa dels fets de Saragossa ha fet que em plantegés que en aquell judici injust de Barcelona podria ser (no afirmo res, només plantejo un dubte, exposo una possibilitat), que s'hagués condemnat, llavors, potser, un veritable culpable.

Em venia de gust fer aquesta matisació o esmena parcial, afegir aquest "potser". Incloure aquest dubte. De la mateixa manera que també em venia de gust aprofitar aquesta avinentesa per fer una generalització i posar de manifest aquestes possibles paradoxes: que en un judici injust es pot condemnar, eventualment, un veritable culpable. I encara més inquietant: que en un judici just (just en el sentit que reuneix totes les garanties legals vigents), de vegades es pot condemnar un innocent.

Torno al cas del judici sobre els fets del 2006 a Barcelona. Posteriorment, es va culpar de maltractaments i fals testimoni, en un altre judici per un altre cas, dos dels policies que havien intervingut com a testimonis contra els acusats pels fets del 2006. Llavors, l'acusació de fals testimoni contra aquests dos policies va ser utilitzada pels defensors de Rodrigo Lanza i els altres acusats per qüestionar un cop més el judici en el qual havien sigut declarats culpables. Mentre que, per l'altra banda, la dels defensors de la sentència, es va argumentar que un fals testimoni posterior no tenia perquè pressuposar un fals testimoni previ.

En aquest sentit, i segons el mateix tipus d'argumentació, la segona condemna de Rodrigo Lanza no hauria d'haver servit per a avalar la primera, però el cas és que pràcticament tots els mitjans de comunicació han establer aquesta relació: en general han coincidit (dient-ho de forma diferent segons els casos), en què la segona sentència i condemna "és una garantia" de la correcció de la primera.

De fet, tal com ja he dit, el doble protagonisme a mi també m'ha generat inquietud... Però m'he quedat (he preferit quedar-me) amb aquesta inquietud i incertesa, sense pretendre dissoldre-les, perquè crec que sovint són més fiables (menys arriscats, i en definitiva més justos), els dubtes i les inseguretats que segons quines certeses.