Bolígraf, tomàquets, mitjons

Em trobo un bolígraf i una llibreta amb uns quants fulls encara en blanc. Agafo el bolígraf i els fulls en blanc, m'assec en un banc, i escric això: "Em trobo un bolígraf i una llibreta..."

Al vespre, quan torno cap a casa, veig un home que furga amb un pal a dins d'uns contenidors. Després, dóna un cop d'ull a una bossa de plàstic que hi ha a terra, a fora, al costat. Però es veu que no li interessa el contingut de la bossa, no n'agafa res. A continuació, amb el seu carret, segueix carrer enllà.

Quan jo arribo a l'alçada dels contenidors, ell ja no hi és. Al passar, dono un cop d'ull a la bossa, i veig que hi ha bastants tomàquets, en bones condicions. També dues bosses de pastanagues petites i ja pelades, i un pit de pollastre ben envasat, amb data de caducitat del mateix dia.

Agafo tota la bossa, i quan arribo a casa rento uns quants tomàquets i totes les pastanagues, trossejo el pollastre (primer l'ensumo, fa olor de "en perfectes condicions"), ho fico tot en una olla amb una mica d'aigua i engego el foc.

Un cop bullit, em puc regalar un esplèndid sopar: gràcies a qui ha deixat la bossa al carrer, i gràcies també al rebuscador, que no l'ha volgut (i com que me'n sobra, el que queda ho guardo a la nevera, per a altres àpats). Per sort, aquests dies la Lívia no hi és, ha marxat de viatge, i per tant no corro el risc que ella arrufi el nas a causa de l'origen de les meves provisions.

La Lívia té una genètica més aviat compradora, i en canvi jo tinc una genètica més aviat arreplegadora. De fet, el mateix dia, entre el boli del matí i els tomàquets del vespre, també em trobo una bossa plena de mitjons, nets, de diferents tipus, colors i dibuixos, la majoria de la meva mida, de manera que tinc una altra bona alegria.

De vegades li ho dic, a la Lívia, que si les seves amistats, més fines que les meves, s'assabentessin de la mena de company que ella té, d'aquestes coses que de vegades faig, es quedarien ben esgarrifades. Sort que no en saben res.