Farinetes, estampes i solituds

El Bernat a l'hora de dinar em pregunta què em ve de gust, i li dic que si en té i no li sembla malament, em faria il.lusió un plat de "papilles" (de petit sempre n'havia dit així). Sé que a ell aquestes farinetes preparades i una mica dolces, que només cal barrejar amb aigua o llet, i que venen a les farmàcies i també als supermercats, li agraden. Sovint en té a casa. A mi també m'agraden; en aquest sentit, els dos som com nens petits.

El Bernat és original per moltes raons. Per exemple, té la casa plena d'estampes i figuretes de maresdedeus, jesusos i sants. Un munt, per tot arreu, fins i tot al lavabo. En parlem, d'aquesta, de l'altra... Me n'assenyala una i em pregunta què em sembla. A l'estampa hi ha una cara com la del Sant Sudari, però amb els ulls oberts.

El Bernat m'explica l'origen de la imatge. Em diu que, fa temps, una persona estava al davant d'un sagrari amb el Santíssim a dins, i que de cop va tenir una sensació molt especial: va percebre que el sagrari irradiava una gran i misteriosa energia, i que alhora "algú" (estava sol), li deia que en fes una foto.

Com que duia una màquina de fer fotos, va fer la foto. I quan va revelar el rodet es va quedar meravellat, perquè el que sortia en el revelat era, de manera miraculosa, aquella imatge de l'estampa. Em diu el Bernat que a més d'aquell fet sorprenent, després les còpies que s'han anat fent de la imatge també han protagonitzat altres fets inexplicables i miraculosos; algunes persones, al mirar la imatge, han vist que els somreia, altres han vist que els ulls ploraven, i algunes fins i tot han vist les llàgrimes, reals, humides, mullant la cartolina de l'estampa.

Com més tracto i conec el Bernat més m'entendreix, a causa de les històries que de vegades explica. I també (encara més) per la forma com viu, ben peculiar, solitària, trista, condicionada sobretot per la seva dificultat per socialitzar-se amb normalitat.

Després del dinar de farinetes (me'n menjo dos plats), i d'uns bombons i un cafè de postres, sortim els dos junts de casa seva. Al sortir diu: "Tanco el llum". Es refereix a l'habitació on estàvem, que fa alhora de menjador i sala d'estar. I el tanca, "en singular", perquè li queden sis llums més encesos, a la mateixa habitació, i altres llums a altres habitacions (ell trigarà hores a tornar a casa... i no li sobren els diners).

És una més de les seves peculiaritats, deixar llums permanentment encesos, i estufes enceses (de vegades amb les portes obertes), i menjars que s'acumulen i sovint es fan malbé, a dins de la nevera, a la cuina, al menjador... Alhora que per la casa s'acumula la pols, el desordre, una fina pel.lícula de greix a molts llocs, i papers, capses, ampolles, i objectes d'allò més heterogenis... La casa i la vida del Bernat és com una barca a la deriva.

Però no li dic res, perquè l'objectiu de la visita no és fer apostolat de l'ordre i la neteja, sinó només fer-li una estona de companyia. A més, els sermons sobre aquests temes ja sé que serveixen ben poc. Abans n'hi feia algun, fins que veig entendre que només li generaven incomoditat, alhora que tot seguia igual. Com a màxim, alguna vegada, li insinuo, com de passada, alguna cosa: "potser si aconseguissis endreçar una mica..." Però el problema és que el principal desordre el té a dins del cap (no sempre havia sigut així, fa anys, ara ja molts, havia sigut una persona ben funcional i "convencional").

D'altra banda, pel que fa a les bombetes i estufes sempre enceses, m'estimo més pensar que cadascú contribueix com pot, en la mesura de les seves forces, al canvi climàtic. I la veritat és que si al final al poble on viu el Bernat a l'hivern la temperatura puja uns graus, s'hi estarà més bé.

El Bernat és una bona persona. Hauria de passar més sovint a saludar-lo, com aquesta vegada, però em queda lluny, i em costa trobar el dia avinent.

Quan torno cap a casa, el viatge no és del tot còmode. El tren va ple (no m'ho esperava); no hi ha seients lliures, i com que no tinc ganes d'anar tota l'estona dret, acabo seient a terra. A terra, és obvi, no s'hi està tan bé com al seient, però així i tot agafo la carpeta amb els papers i em poso a escriure això (després, a casa, un altre dia ho teclejaré).

Ho escric i encara em sobra temps, perquè el viatge dura més d'una hora. Quan deso la carpeta, llavors m'entretinc mirant la gent, per exemple unes noies que tinc a tocar, els seus genolls i cuixes a l'alçada dels meus ulls, ben assegudes als seus seients, enfeinades mirant els seus mòbils, parlant entre elles, rient... Sí, són d'una altra generació, en molts sentits.

Amb el Bernat també hem parlat de la gent gran, de com és tractada de vegades. Hem parlat, en concret, sobretot, de la seva mare; ha sigut la part més trista de la conversa d'aquesta visita. Però si de cas d'aquest tema trist ja en parlaré un altre dia.