Suposo que ens passa a tots. Diem una cosa a algú i després, més endavant, potser ens diuen que n'havíem dit una altra. O al revés, ens la diuen a nosaltres, i després ens diuen que no ens la van dir (o que ens la van dir diferent).
De vegades en aquests desacords no hi ha mala fe, la discrepància només és el resultat de la distorsió dels records. Dels records nostres, o dels records dels altres: ens pot passar a tots, perquè la memòria sovint s'altera, és poc fiable.
Altres vegades el problema és diferent. Ja no es tracta de distorsions inconscients, sinó que tots els indicis apunten a veritables manipulacions o enganys. Quan hi ha indicis d'aquests (o gairebé certeses), de vegades m'agradaria tenir gravades algunes converses. I llavors poder-les revisar (com el comissari Villarejo). Per tal de saber si és que de vegades la meva memòria em falla, o si és que li falla a algú altre.
O si el que passa és que, senzillament, em volen enredar.
27 de juny 2019
24 de juny 2019
23 de juny 2019
17 de juny 2019
Davant del desacord, callar
"Es imposible vivir en este mundo sin provocar la desaprobación de la gente, a veces en forma grave." Wayne W. Dyer (1)
Explico una història. Parlo dels meus records d’uns fets (sabent que tots els records són subjectius i fràgils) i els acompanyo de la meva opinió d’aquests fets (òbviament també subjectiva). Des d’aquesta doble subjectivitat, assumida i reconeguda, articulo un relat argumentant el meu punt de vista i aportant alhora la informació que crec que pot ajudar a avalar la credibilitat dels meus records i del meu relat interpretatiu.
Després, comparteixo el que he escrit. Llavors, potser passa que a algú li interessa, o a algú potser li desagrada, mentre que a la majoria de gent senzillament li és indiferent (és una indiferència, aquesta, que té la virtut de convidar a la humilitat).
De vegades, pel que fa a les persones a les quals ha desagradat allò que he escrit, he intentat argumentar la meva postura, defensar-la. Fins que m’he adonat que m’estava equivocant. Del tot.
Crec que en aquests casos les explicacions sobren, no calen, perquè (de la manera que escric, o que intento escriure) normalment aquestes "explicacions" (avançant-me a previsibles objeccions) ja he intentat incloure-les en l'escrit inicial. Repetir-les després, per tant, és una reiteració absurda.
D'altra banda, el proselitisme, el debat amb el propòsit de convèncer l'altre, encara té menys sentit: és normal que el que fem no agradi a tothom, i és absurd pretendre canviar els gustos dels altres: òbviament, cadascú té els que té i pensa el que vol (o el que pot).
En resum: sé que en casos així, en primer lloc, abans d'escriure, haig de procurar pensar bé; que a continuació, haig de procurar escriure bé allò pensat (si és que em sembla que val la pena escriure-ho); que un cop escrit haig de revisar-ho les vegades que faci falta, fins que em sembli que està prou ben explicat. I al final, si llavors em sembla oportú, compartir-ho.
I després callar. Però pel que fa a callar, de vegades encara m'equivoco.
--
(1) Tus zonas erróneas. Grijalbo, 1978 (36a. edició, 1988, p. 75). Poc abans diu: "A todos nos gusta que nos aplaudan, que nos hagan cumplidos y nos alaben. (...) La búsqueda de aprobación se convierte en una zona errónea sólo cuando se convierte en una necesidad en vez de un deseo." Algun dia parlaré més d'aquest llibre, perquè és un fenomen curiós, tant pel seu contingut (i les seves fonts, amb un deute obvi cap a Albert Ellis, al qual no obstant no esmenta en cap moment), com pel fet que es va convertir en un èxit de vendes mundial (actualment es segueix reeditant).
Explico una història. Parlo dels meus records d’uns fets (sabent que tots els records són subjectius i fràgils) i els acompanyo de la meva opinió d’aquests fets (òbviament també subjectiva). Des d’aquesta doble subjectivitat, assumida i reconeguda, articulo un relat argumentant el meu punt de vista i aportant alhora la informació que crec que pot ajudar a avalar la credibilitat dels meus records i del meu relat interpretatiu.
Després, comparteixo el que he escrit. Llavors, potser passa que a algú li interessa, o a algú potser li desagrada, mentre que a la majoria de gent senzillament li és indiferent (és una indiferència, aquesta, que té la virtut de convidar a la humilitat).
De vegades, pel que fa a les persones a les quals ha desagradat allò que he escrit, he intentat argumentar la meva postura, defensar-la. Fins que m’he adonat que m’estava equivocant. Del tot.
Crec que en aquests casos les explicacions sobren, no calen, perquè (de la manera que escric, o que intento escriure) normalment aquestes "explicacions" (avançant-me a previsibles objeccions) ja he intentat incloure-les en l'escrit inicial. Repetir-les després, per tant, és una reiteració absurda.
D'altra banda, el proselitisme, el debat amb el propòsit de convèncer l'altre, encara té menys sentit: és normal que el que fem no agradi a tothom, i és absurd pretendre canviar els gustos dels altres: òbviament, cadascú té els que té i pensa el que vol (o el que pot).
En resum: sé que en casos així, en primer lloc, abans d'escriure, haig de procurar pensar bé; que a continuació, haig de procurar escriure bé allò pensat (si és que em sembla que val la pena escriure-ho); que un cop escrit haig de revisar-ho les vegades que faci falta, fins que em sembli que està prou ben explicat. I al final, si llavors em sembla oportú, compartir-ho.
I després callar. Però pel que fa a callar, de vegades encara m'equivoco.
--
(1) Tus zonas erróneas. Grijalbo, 1978 (36a. edició, 1988, p. 75). Poc abans diu: "A todos nos gusta que nos aplaudan, que nos hagan cumplidos y nos alaben. (...) La búsqueda de aprobación se convierte en una zona errónea sólo cuando se convierte en una necesidad en vez de un deseo." Algun dia parlaré més d'aquest llibre, perquè és un fenomen curiós, tant pel seu contingut (i les seves fonts, amb un deute obvi cap a Albert Ellis, al qual no obstant no esmenta en cap moment), com pel fet que es va convertir en un èxit de vendes mundial (actualment es segueix reeditant).
14 de juny 2019
Conviure amb el dolor, cites
Ahir vaig parlar del llibre "Sobrevivir al dolor", de Grela Bravo (Plataforma Editorial, 2014). En reprodueixo algunes frases o paràgrafs, amb algunes de les idees que a mi m'han semblat més interessants (el número del final de la cita és el de la pàgina del llibre):
"En parte, pues, debemos nuestra interpretación mental de qué es el dolor a nuestra vivencia, y en parte también a la cultura. Es decir, al valor cultural y social que nuestro entorno le atribuye a dicha experiencia." 29
"Una definición clínica 'más realista' sería quizás la siguiente: 'El dolor es lo que el paciente dice que es. Es lo que el paciente describe y no lo que los demás piensan que debe ser'." 31
"La primera reacción al dolor suele ser el miedo. (...) cuando este dolor no logra responder al tratamiento se genera la ansiedad, la depresión, la irritabilidad." 43
"¿Podríamos decir que una de las secuelas del dolor es la huella psicológica que este deja?" 45
"Forma parte de mi imaginario esa familiaridad con la consulta médica. Y también la suma de pequeñas decepciones tras ella." 49
"Por eso ya duele antes, cuando aún no está, por temor a que pueda llegar. Y después duele también, por miedo a que no se vaya a marchar. Duele antes, durante y después." 60
"Y, sin embargo, necesitas que los demás en cierto modo aprendan también a vivir con 'tu' dolor." 63
"Cómo explicar que a veces puedo y a veces no. Cómo explicarles que necesito unas horas para poder poner en marcha mi día y que cumplir con la jornada laboral estándar es casi imposible para mí." 66
"El dolor y la fatiga no pueden vencerse prolongando la exposición a aquello que despierta o agudiza nuestro dolor." 74
"Tienes, tienes, tienes. Lo que ellos creen que son opiniones o consejos encierra el imperativo señalado con el dedo índice de lo que debemos hacer para estar mejor, como si se tratara únicamente de una cuestión de actitud. Como si los únicos que no quisiéramos dejar de sentirnos doloridos cada día fuéramos nosotros." 79
"Es muy probable que nos duela más el sufrimiento que el daño. El camino que va de uno a otro es el que probablemente podremos modificar. Quizás no evitar, pero si disminuir su duración, cambiar como lo recorremos (...) si no podemos evitar el daño físico, ni tampoco la sensación física de dolor (...) sí podemos poner toda nuestra voluntad al servicio de evitar al máximo nuestro sufrimiento." 103
"He aprendido cuánta necesidad tienen las personas de saberse escuchadas, importantes por un instante, exclusivas en un discurso y únicas en la historia que narran." 122
"Al final todos buscamos eso: ser comprendidos en nuestro dolor. Te agradecen hasta el infinito, aunque a veces no hayas hecho nada. Nada más -ni menos- que escucharlos... y sostenerles la mirada." 123
"Antes (...) trataba de explicar cómo había ido desarrollando la habilidad de una trapecista, saltando por las grietas que el dolor deja, buscando la luz, para salir de su sombra gris, convirtiendo cada día en una batalla renovada por no perder el color. Todo acaba articulándose en los huecos que deja el dolor." 131
"En parte, pues, debemos nuestra interpretación mental de qué es el dolor a nuestra vivencia, y en parte también a la cultura. Es decir, al valor cultural y social que nuestro entorno le atribuye a dicha experiencia." 29
"Una definición clínica 'más realista' sería quizás la siguiente: 'El dolor es lo que el paciente dice que es. Es lo que el paciente describe y no lo que los demás piensan que debe ser'." 31
"La primera reacción al dolor suele ser el miedo. (...) cuando este dolor no logra responder al tratamiento se genera la ansiedad, la depresión, la irritabilidad." 43
"¿Podríamos decir que una de las secuelas del dolor es la huella psicológica que este deja?" 45
"Forma parte de mi imaginario esa familiaridad con la consulta médica. Y también la suma de pequeñas decepciones tras ella." 49
"Por eso ya duele antes, cuando aún no está, por temor a que pueda llegar. Y después duele también, por miedo a que no se vaya a marchar. Duele antes, durante y después." 60
"Y, sin embargo, necesitas que los demás en cierto modo aprendan también a vivir con 'tu' dolor." 63
"Cómo explicar que a veces puedo y a veces no. Cómo explicarles que necesito unas horas para poder poner en marcha mi día y que cumplir con la jornada laboral estándar es casi imposible para mí." 66
"El dolor y la fatiga no pueden vencerse prolongando la exposición a aquello que despierta o agudiza nuestro dolor." 74
"Tienes, tienes, tienes. Lo que ellos creen que son opiniones o consejos encierra el imperativo señalado con el dedo índice de lo que debemos hacer para estar mejor, como si se tratara únicamente de una cuestión de actitud. Como si los únicos que no quisiéramos dejar de sentirnos doloridos cada día fuéramos nosotros." 79
"Es muy probable que nos duela más el sufrimiento que el daño. El camino que va de uno a otro es el que probablemente podremos modificar. Quizás no evitar, pero si disminuir su duración, cambiar como lo recorremos (...) si no podemos evitar el daño físico, ni tampoco la sensación física de dolor (...) sí podemos poner toda nuestra voluntad al servicio de evitar al máximo nuestro sufrimiento." 103
"He aprendido cuánta necesidad tienen las personas de saberse escuchadas, importantes por un instante, exclusivas en un discurso y únicas en la historia que narran." 122
"Al final todos buscamos eso: ser comprendidos en nuestro dolor. Te agradecen hasta el infinito, aunque a veces no hayas hecho nada. Nada más -ni menos- que escucharlos... y sostenerles la mirada." 123
"Antes (...) trataba de explicar cómo había ido desarrollando la habilidad de una trapecista, saltando por las grietas que el dolor deja, buscando la luz, para salir de su sombra gris, convirtiendo cada día en una batalla renovada por no perder el color. Todo acaba articulándose en los huecos que deja el dolor." 131
13 de juny 2019
Conviure amb el dolor
"Al reírnos, el movimiento de los músculos genera un estímulo eléctrico (...) Los nervios transmiten el impulso a la glándula pituitaria o hipófisis. Esta (...) libera endorfinas, un analgésico natural que provoca una sensación placentera de bienestar generalizado." Grela Bravo
Però no sempre és així: de vegades riure, o més ben dit, només l'inici d'una rialla, et provoca un dolor tan desmesurat que la rialla se t'estronca a l'instant.
És el que li passa al Carles aquests dies, a causa d'una crisi de mal d'esquena. I riure rai, que és controlable (el mal et talla de manera fulminant la rissa), però un atac d'esternuts (per exemple) pot arribar a ser demolidor, terrorífic. Per sort, aquests dies el Carles no té problemes amb els esternuts, però altres vegades li han coincidit, i s'ho ha passat d'allò més malament.
L'estratègia del Carles passa per intentar autocontenir-se (en el cas de les rialles o els esternuts), adaptar-se als moviments lents, calculats, a les llargues pauses quan tots els intents de moviment generen dolor... De dia i de nit: per exemple, ficar-se al llit, o sortir-ne, aquests dies al Carles li pot costar llargues estones, diferents intents, acompanyats d'incapacitats i frustracions a causa de les fuetades de dolor. Igual que girar-se durant la nit: de vegades, literalment, no pot.
El Carles, però, s'ho agafa bé. Diu que ell té sort, perquè no té un dolor permanent: ell, en segons quines posicions, no pateix. Diu que pensar en aquesta característica del seu mal, recordar que hi ha gent que faci el que faci o estigui com estigui sent dolor, de manera constant, el consola una mica. No per allò de "mals dels altres, consol de beneits", sinó pel fet de pensar, diu el Carles, que "ell" podria ser un dels altres.
I és veritat, el dolor (això és el terrible) sempre pot ser pitjor, sigui quin sigui el que t'afecti: només ho descobreixes quan t'agredeix un dolor encara més virulent, més demolidor, del que ja tenies o havies tingut.
La cita inicial pertany al llibre de Grela Bravo "Sobrevivir al dolor" (Plataforma Editorial, 2014, p. 159). Amb una manera d'escriure de vegades molt peculiar, molt poètica, fa un recorregut fascinant pel món del dolor i del sofriment, en general, i dels seus en concret.
Potser alguna vegada el to poètic agafa massa protagonisme (si més no pel meu gust), amb la conseqüència que sembla que perdis el fil i (de vegades) no sàpigues ben bé on ets. Per exemple, tot i que diferencia molt bé entre el dolor (el mal) i el sofriment (tot allò negatiu que genera en la nostra ment el dolor), alguna vegada, a causa del llenguatge que fa servir, em queda el dubte sobre (en aquell moment concret) de quin està parlant.
Però en conjunt és un gran text, és a dir, un text adequat (crec) per a una persona que tingui una vida "de convivència forçada amb el dolor", o per a algú que, sense veure's afectat per dolors d'aquesta envergadura, vulgui entendre com se senten, com intenten sobreviure, aquestes persones.
Però no sempre és així: de vegades riure, o més ben dit, només l'inici d'una rialla, et provoca un dolor tan desmesurat que la rialla se t'estronca a l'instant.
És el que li passa al Carles aquests dies, a causa d'una crisi de mal d'esquena. I riure rai, que és controlable (el mal et talla de manera fulminant la rissa), però un atac d'esternuts (per exemple) pot arribar a ser demolidor, terrorífic. Per sort, aquests dies el Carles no té problemes amb els esternuts, però altres vegades li han coincidit, i s'ho ha passat d'allò més malament.
L'estratègia del Carles passa per intentar autocontenir-se (en el cas de les rialles o els esternuts), adaptar-se als moviments lents, calculats, a les llargues pauses quan tots els intents de moviment generen dolor... De dia i de nit: per exemple, ficar-se al llit, o sortir-ne, aquests dies al Carles li pot costar llargues estones, diferents intents, acompanyats d'incapacitats i frustracions a causa de les fuetades de dolor. Igual que girar-se durant la nit: de vegades, literalment, no pot.
El Carles, però, s'ho agafa bé. Diu que ell té sort, perquè no té un dolor permanent: ell, en segons quines posicions, no pateix. Diu que pensar en aquesta característica del seu mal, recordar que hi ha gent que faci el que faci o estigui com estigui sent dolor, de manera constant, el consola una mica. No per allò de "mals dels altres, consol de beneits", sinó pel fet de pensar, diu el Carles, que "ell" podria ser un dels altres.
I és veritat, el dolor (això és el terrible) sempre pot ser pitjor, sigui quin sigui el que t'afecti: només ho descobreixes quan t'agredeix un dolor encara més virulent, més demolidor, del que ja tenies o havies tingut.
La cita inicial pertany al llibre de Grela Bravo "Sobrevivir al dolor" (Plataforma Editorial, 2014, p. 159). Amb una manera d'escriure de vegades molt peculiar, molt poètica, fa un recorregut fascinant pel món del dolor i del sofriment, en general, i dels seus en concret.
Potser alguna vegada el to poètic agafa massa protagonisme (si més no pel meu gust), amb la conseqüència que sembla que perdis el fil i (de vegades) no sàpigues ben bé on ets. Per exemple, tot i que diferencia molt bé entre el dolor (el mal) i el sofriment (tot allò negatiu que genera en la nostra ment el dolor), alguna vegada, a causa del llenguatge que fa servir, em queda el dubte sobre (en aquell moment concret) de quin està parlant.
Però en conjunt és un gran text, és a dir, un text adequat (crec) per a una persona que tingui una vida "de convivència forçada amb el dolor", o per a algú que, sense veure's afectat per dolors d'aquesta envergadura, vulgui entendre com se senten, com intenten sobreviure, aquestes persones.
11 de juny 2019
10 de juny 2019
Pla i Verdaguer
Llegir-lo, o com a mínim fullejar-lo: tenia pendent des de feia dècades "El quadern gris", de Josep Pla. Al final m'hi he posat, i estic content d'haver-ho fet: m'agrada, molt, tant el que escriu, el que descriu, com la forma com ho fa, com escriu.
Havia llegit alguna cosa de Pla, poca, fa molts anys, tants, que ni recordo la impressió que em va fer. També pot ser que, llavors, jo amb altres gustos, no hagués valorat i gaudit aquells textos (no recordo quins).
He arribat tard a "El quadern gris" (i potser a altres lectures de Pla, a veure...), però hi he arribat "en un estat de maduració" que em permet una lectura, i un plaer, que segurament fa anys no eren al meu abast.
Del que n'he llegit fins ara, només una petita part del llibre, en podria comentar moltes coses, munts. Ja siguin frases soltes, rotundes i rodones com perfectes objectes d'artesania (dic d'artesania perquè suposo que a ell li agradaria més aquesta associació que, per exemple, amb l'orfebreria), o descripcions detallades i acolorides, o sorprenents acumulacions d'adjectius... o els comentaris sobre persones i personatges, com ara altres escriptors i les seves obres.
Per exemple, sobre L'Atlàntida i Canigó de Verdaguer en fa uns comentaris (uns judicis) que m'encanten, perquè diu, i molt ben dit, allò que jo de vegades he intentat explicar durant alguna conversa, potser sense gaire encert: el cansament absolut que em provoquen aquestes obres, el nul interès que em desvetllen, el desconcert que sento pel fet que siguin tan valorades. Diu Pla:
"A la matinada, tracto, una vegada més, de llegir Verdaguer. No he pogut, fins ara, acabar ni un sol cant de 'L'Atlàntida' o del 'Canigó'. (...) Tota aquesta enorme geologia, totes aquestes històries desorbitades, no em promouen ni el més lleu interès. (...) La sensació de buidor, l'ensulsiada de verbalisme (...) totalment deslligat de la vida humana autèntica, la sonoritat grandiosa de les estrofes, m'esterilitza tota possibilitat d'atenció o de curiositat."
Més endavant Pla torna a parlar de Verdaguer, i no li estalvia elogis pel que fa al seu protagonisme com a constructor de llenguatge literari. Aquesta és una de les coses de Pla que m'agrada, que per una banda pugui ser tan contundent com quan parla de L'Atlàntida i Canigó, i alhora també tan contundent quan fa els elogis que fa de Verdaguer:
"Verdaguer fou un home fort, violent, orgullós, de cos enter. No podia pas ésser d'altra manera: agafar amb les mans una llengua conservada maquinalment per la pagesia com qui agafa un fang informe i convertir-la en un mitjà d'expressió és una feina considerable... De seguida és dit! Des del punt de vista de l'eficàcia, doncs, tot el que es pugui dir en honor de Verdaguer serà poc, al costat del que es mereix."
I a la pàgina següent:
"Després, hi ha la prosa de Verdaguer: insuperada magnífica."
He llegit només una petita part del llibre, vaig a poc a poc, sense presses. Com que encara me'n queda molt, potser encara hi trobaré més referències a Verdaguer, alguna altra sorpresa... a banda de les diferents sorpreses (petites, discretes, o grans, agosarades, espurnejants), que apareixen escampades, afilerades o amuntegades, per totes les pàgines del llibre: no n'hi ha ni una que no em sorprengui (agradablement) per alguna cosa.
--
(*) Edicions Destino, 1966, segona edició, 1969 (p. 123, 160, 161).
Havia llegit alguna cosa de Pla, poca, fa molts anys, tants, que ni recordo la impressió que em va fer. També pot ser que, llavors, jo amb altres gustos, no hagués valorat i gaudit aquells textos (no recordo quins).
He arribat tard a "El quadern gris" (i potser a altres lectures de Pla, a veure...), però hi he arribat "en un estat de maduració" que em permet una lectura, i un plaer, que segurament fa anys no eren al meu abast.
Del que n'he llegit fins ara, només una petita part del llibre, en podria comentar moltes coses, munts. Ja siguin frases soltes, rotundes i rodones com perfectes objectes d'artesania (dic d'artesania perquè suposo que a ell li agradaria més aquesta associació que, per exemple, amb l'orfebreria), o descripcions detallades i acolorides, o sorprenents acumulacions d'adjectius... o els comentaris sobre persones i personatges, com ara altres escriptors i les seves obres.
Per exemple, sobre L'Atlàntida i Canigó de Verdaguer en fa uns comentaris (uns judicis) que m'encanten, perquè diu, i molt ben dit, allò que jo de vegades he intentat explicar durant alguna conversa, potser sense gaire encert: el cansament absolut que em provoquen aquestes obres, el nul interès que em desvetllen, el desconcert que sento pel fet que siguin tan valorades. Diu Pla:
"A la matinada, tracto, una vegada més, de llegir Verdaguer. No he pogut, fins ara, acabar ni un sol cant de 'L'Atlàntida' o del 'Canigó'. (...) Tota aquesta enorme geologia, totes aquestes històries desorbitades, no em promouen ni el més lleu interès. (...) La sensació de buidor, l'ensulsiada de verbalisme (...) totalment deslligat de la vida humana autèntica, la sonoritat grandiosa de les estrofes, m'esterilitza tota possibilitat d'atenció o de curiositat."
Més endavant Pla torna a parlar de Verdaguer, i no li estalvia elogis pel que fa al seu protagonisme com a constructor de llenguatge literari. Aquesta és una de les coses de Pla que m'agrada, que per una banda pugui ser tan contundent com quan parla de L'Atlàntida i Canigó, i alhora també tan contundent quan fa els elogis que fa de Verdaguer:
"Verdaguer fou un home fort, violent, orgullós, de cos enter. No podia pas ésser d'altra manera: agafar amb les mans una llengua conservada maquinalment per la pagesia com qui agafa un fang informe i convertir-la en un mitjà d'expressió és una feina considerable... De seguida és dit! Des del punt de vista de l'eficàcia, doncs, tot el que es pugui dir en honor de Verdaguer serà poc, al costat del que es mereix."
I a la pàgina següent:
"Després, hi ha la prosa de Verdaguer: insuperada magnífica."
He llegit només una petita part del llibre, vaig a poc a poc, sense presses. Com que encara me'n queda molt, potser encara hi trobaré més referències a Verdaguer, alguna altra sorpresa... a banda de les diferents sorpreses (petites, discretes, o grans, agosarades, espurnejants), que apareixen escampades, afilerades o amuntegades, per totes les pàgines del llibre: no n'hi ha ni una que no em sorprengui (agradablement) per alguna cosa.
--
(*) Edicions Destino, 1966, segona edició, 1969 (p. 123, 160, 161).
6 de juny 2019
Desmemòries històriques
A causa de la desinformació que em facilita un informador de Renfe, haig de baixar a La Garriga del tren que havia agafat per anar a Centelles, perquè no hi para.
Mentre a La Garriga espero el tren següent, al davant de l'estació veig l'entrada d'un refugi antiaeri de la Guerra Civil. Un panell informatiu explica, entre altres coses, que durant la guerra hi va haver grans fluxos de refugiats, provocats per l'avanç de les tropes franquistes. (1)
Ho llegeixo i tinc un cop més aquesta sensació d'estranyesa i desànim al constatar aquesta memòria històrica esbiaixada i parcialment desmemoriada que alguns promouen. Perquè durant la Guerra Civil hi va haver moviments de refugiats de dos tipus, el d'aquelles persones que fugien a causa de l'avanç de les tropes franquistes, i el d'aquelles altres que fugien de la repressió de la rereguarda republicana. Unes i altres eren persones refugiades, totes fugien per salvar la vida o evitar altres represàlies.
Que un dels dos grups fos (al final) quantitativament molt més gran que l'altre no legitima en absolut el silenciament del segon (d'altra banda, si la guerra hagués acabat diferent, és obvi que al final la proporció entre els dos grups de refugiats també hauria sigut diferent de la que va ser).
Després de la parada obligada a La Garriga i de la lliçó de desmemòria inesperada (només relativament inesperada, perquè avui dia aquest posicionament esbiaixat és habitual), un cop a Centelles l'amfitrió de la casa on dino m'explica que el seu avi, que era de Ripoll, durant la guerra es va dedicar a ajudar a passar la frontera a algunes persones, entre elles capellans, persones que intentaven sortir de la zona republicana per tal de salvar la vida. Ves per on, un bon exemple del que he exposat, d'aquest altre moviment de refugiats.
Durant els 40 anys de dictadura franquista es va construir una memòria oficial esbiaixada (selectiva, mentidera); 40 anys després del final de la dictadura, hi ha persones (i el que encara és més greu, institucions) encaparrades en construir "una altra memòria històrica", alternativa, també selectiva i mentidera.
No aprenem res. (2)
--
(1) Dic que el panell explica això "entre altres coses". Una de bona és que, a banda de parlar de la Guerra Civil, al parlar dels refugiats fa un paral.lelisme amb els moviments de refugiats actuals.
(2) D'aquest tema ja n'he parlat altres vegades, sobretot posant l'exemple del silenci sobre les txeques. Aquest dia també hi penso, quan a l'entrada a l'estació, a terra, hi veig una rajola amb el dibuix d'una bomba, com a recordatori que l'estació va ser bombardejada. Doncs mira, estaria bé una iniciativa semblant per tal de senyalitzar aquelles esglésies i convents que durant la guerra van ser utilitzades com a txeques. Perquè si es tracta de recordar, més val que ho recordem "tot", i no només "el que ens ve de gust recordar".
Mentre a La Garriga espero el tren següent, al davant de l'estació veig l'entrada d'un refugi antiaeri de la Guerra Civil. Un panell informatiu explica, entre altres coses, que durant la guerra hi va haver grans fluxos de refugiats, provocats per l'avanç de les tropes franquistes. (1)
Ho llegeixo i tinc un cop més aquesta sensació d'estranyesa i desànim al constatar aquesta memòria històrica esbiaixada i parcialment desmemoriada que alguns promouen. Perquè durant la Guerra Civil hi va haver moviments de refugiats de dos tipus, el d'aquelles persones que fugien a causa de l'avanç de les tropes franquistes, i el d'aquelles altres que fugien de la repressió de la rereguarda republicana. Unes i altres eren persones refugiades, totes fugien per salvar la vida o evitar altres represàlies.
Que un dels dos grups fos (al final) quantitativament molt més gran que l'altre no legitima en absolut el silenciament del segon (d'altra banda, si la guerra hagués acabat diferent, és obvi que al final la proporció entre els dos grups de refugiats també hauria sigut diferent de la que va ser).
Després de la parada obligada a La Garriga i de la lliçó de desmemòria inesperada (només relativament inesperada, perquè avui dia aquest posicionament esbiaixat és habitual), un cop a Centelles l'amfitrió de la casa on dino m'explica que el seu avi, que era de Ripoll, durant la guerra es va dedicar a ajudar a passar la frontera a algunes persones, entre elles capellans, persones que intentaven sortir de la zona republicana per tal de salvar la vida. Ves per on, un bon exemple del que he exposat, d'aquest altre moviment de refugiats.
Durant els 40 anys de dictadura franquista es va construir una memòria oficial esbiaixada (selectiva, mentidera); 40 anys després del final de la dictadura, hi ha persones (i el que encara és més greu, institucions) encaparrades en construir "una altra memòria històrica", alternativa, també selectiva i mentidera.
No aprenem res. (2)
--
(1) Dic que el panell explica això "entre altres coses". Una de bona és que, a banda de parlar de la Guerra Civil, al parlar dels refugiats fa un paral.lelisme amb els moviments de refugiats actuals.
(2) D'aquest tema ja n'he parlat altres vegades, sobretot posant l'exemple del silenci sobre les txeques. Aquest dia també hi penso, quan a l'entrada a l'estació, a terra, hi veig una rajola amb el dibuix d'una bomba, com a recordatori que l'estació va ser bombardejada. Doncs mira, estaria bé una iniciativa semblant per tal de senyalitzar aquelles esglésies i convents que durant la guerra van ser utilitzades com a txeques. Perquè si es tracta de recordar, més val que ho recordem "tot", i no només "el que ens ve de gust recordar".
4 de juny 2019
3 de juny 2019
El terraplanisme, segona part
"¿Tiene sentido cualquier afirmación? Por lo visto, no. Incluso si se cogen palabras completamente sensatas y se unen en plena conformidad con las reglas de la gramática puede obtenerse un completo absurdo." L. Landau (1)
Després d'haver-me assabentat de la vigència de la teoria del terraplanisme, un dia li pregunto a l'Antonio què en sap ell, donant per fet que n'ha d'estar al corrent, i així és.
L'Antonio em diu que els terraplanistes són mala gent, i m'explica per què. Diu que amb aquesta teoria el que fan, el que pretenen els terraplanistes, és desacreditar la influència d'extraterrestre en l'evolució humana, una cosa absolutament òbvia, que qualsevol persona amb dos dits de seny i que hagi investigat una mica (tal com ell ha fet), no posa en dubte.
L'Antonio es passa bona part del dia mirant vídeos d'extraterrestres, forces ocultes i tota mena de coses i històries estranyes. I s'engresca quan en parla.
Dels terraplanistes i els extraterrestres l'Antonio passa a parlar de Darwin, diu que era un ignorant, que tot s'ho feia venir bé. Perquè, a veure, si nosaltres hem evolucionat fins a convertir-nos en humans intel.ligents, si tot és només una qüestió d'evolució, per què els dofins, els gossos i els conills no tenen també intel.ligències com la nostra?
Diu que la teoria de l'evolució de Darwin en part és correcta, però que hi ha l'altra part, la del salt evolutiu, i que aquest salt només es va poder produir, en el passat, gràcies a la intervenció en el codi genètic humà d'éssers intel.ligents d'altres galàxies, els "anunaquis", uns extraterrestres que des d'aleshores, des del seu planeta, van observant la nostra evolució.
Diu que a la vista del que fem els humans, i d'algunes tonteries que pensem (com la del terraplanisme i la del darwinisme), aquests extraterrestres deuen estar més aviat decebuts amb nosaltres.
La història al final sempre és la mateixa: "els deus", bíblics o d'altres galàxies, no estan contents. Substituïm la Santíssima Trinitat pels anunaquis (o per qui sigui), però tot segueix igual.
--
(1) Inici de "¿Qué es la teoría de la relatividad?", L. Landau, Y. Rumer i altres. Akal Editor, 1980.
Després d'haver-me assabentat de la vigència de la teoria del terraplanisme, un dia li pregunto a l'Antonio què en sap ell, donant per fet que n'ha d'estar al corrent, i així és.
L'Antonio em diu que els terraplanistes són mala gent, i m'explica per què. Diu que amb aquesta teoria el que fan, el que pretenen els terraplanistes, és desacreditar la influència d'extraterrestre en l'evolució humana, una cosa absolutament òbvia, que qualsevol persona amb dos dits de seny i que hagi investigat una mica (tal com ell ha fet), no posa en dubte.
L'Antonio es passa bona part del dia mirant vídeos d'extraterrestres, forces ocultes i tota mena de coses i històries estranyes. I s'engresca quan en parla.
Dels terraplanistes i els extraterrestres l'Antonio passa a parlar de Darwin, diu que era un ignorant, que tot s'ho feia venir bé. Perquè, a veure, si nosaltres hem evolucionat fins a convertir-nos en humans intel.ligents, si tot és només una qüestió d'evolució, per què els dofins, els gossos i els conills no tenen també intel.ligències com la nostra?
Diu que la teoria de l'evolució de Darwin en part és correcta, però que hi ha l'altra part, la del salt evolutiu, i que aquest salt només es va poder produir, en el passat, gràcies a la intervenció en el codi genètic humà d'éssers intel.ligents d'altres galàxies, els "anunaquis", uns extraterrestres que des d'aleshores, des del seu planeta, van observant la nostra evolució.
Diu que a la vista del que fem els humans, i d'algunes tonteries que pensem (com la del terraplanisme i la del darwinisme), aquests extraterrestres deuen estar més aviat decebuts amb nosaltres.
La història al final sempre és la mateixa: "els deus", bíblics o d'altres galàxies, no estan contents. Substituïm la Santíssima Trinitat pels anunaquis (o per qui sigui), però tot segueix igual.
--
(1) Inici de "¿Qué es la teoría de la relatividad?", L. Landau, Y. Rumer i altres. Akal Editor, 1980.
2 de juny 2019
El terraplanisme
Val la pena parlar d'aquesta ocurrència segons la qual la terra és plana? Doncs potser no, però la cosa canvia si coneixes un nen al qual el seu pare li explica aquesta tonteria, el nen se la creu i, a causa d'això, després té problemes a l'escola i amb els amics.
En aquest cas el tema es complica, i encara es complica més si el pare d'aquest nen a sobre de tenir aquestes idees és un manipulador i, a base de suborns i xantatges, aconsegueix que el fill, emocionalment insegur i dependent, no sigui capaç de protegir-se del que diu o fa el seu pare.
Fill de pares separats, cada un amb diferents problemes i mancances, el Lluís ha anat sobrevivint en aquest ecosistema familiar complicat, desenvolupant ell també les seves pròpies dificultats i inseguretats, algunes calcades de les dels pares. Des de fa poc, a aquestes dificultats se li ha afegit el terraplanisme sobrevingut del pare. Una tonteria que segurament tindrà sobre el Lluís només un efecte temporal, però que mentrestant per a ell suposa, en la seva vida ja difícil, una pedra més a la sabata.
Llegeixo una mica sobre això del terraplanisme, i es veu que té una base religiosa: segons els terraplanistes, "la teoria" segons la qual la terra és rodona és un intent de qüestionar la realitat suprema de l'existència de Déu. A partir d'aquesta convicció, per defensar que la terra no és rodona qualsevol ocurrència absurda és vàlida. Cap novetat, els sistemes de creences tots funcionen de manera semblant.
Una altra característica del terraplanisme és que els líders d'aquesta ocurrència es veu que no se la creuen, però la consideren útil per dos motius: un, per defensar les seves concepcions religioses (es veu que emparentades amb les dels cristians creacionistes), i l'altre, en la mesura que es veu que és un bon esquer a l'hora d'obtenir finançament (mitjançant la venda de publicacions i la captació de donatius).
Després hi ha els "militants de base terraplanistes", els crèduls proselitistes, sense "visions estratègiques", només amb el seu fanatisme primari i incult. Com el pare del Lluís.
En aquest cas el tema es complica, i encara es complica més si el pare d'aquest nen a sobre de tenir aquestes idees és un manipulador i, a base de suborns i xantatges, aconsegueix que el fill, emocionalment insegur i dependent, no sigui capaç de protegir-se del que diu o fa el seu pare.
Fill de pares separats, cada un amb diferents problemes i mancances, el Lluís ha anat sobrevivint en aquest ecosistema familiar complicat, desenvolupant ell també les seves pròpies dificultats i inseguretats, algunes calcades de les dels pares. Des de fa poc, a aquestes dificultats se li ha afegit el terraplanisme sobrevingut del pare. Una tonteria que segurament tindrà sobre el Lluís només un efecte temporal, però que mentrestant per a ell suposa, en la seva vida ja difícil, una pedra més a la sabata.
Llegeixo una mica sobre això del terraplanisme, i es veu que té una base religiosa: segons els terraplanistes, "la teoria" segons la qual la terra és rodona és un intent de qüestionar la realitat suprema de l'existència de Déu. A partir d'aquesta convicció, per defensar que la terra no és rodona qualsevol ocurrència absurda és vàlida. Cap novetat, els sistemes de creences tots funcionen de manera semblant.
Una altra característica del terraplanisme és que els líders d'aquesta ocurrència es veu que no se la creuen, però la consideren útil per dos motius: un, per defensar les seves concepcions religioses (es veu que emparentades amb les dels cristians creacionistes), i l'altre, en la mesura que es veu que és un bon esquer a l'hora d'obtenir finançament (mitjançant la venda de publicacions i la captació de donatius).
Després hi ha els "militants de base terraplanistes", els crèduls proselitistes, sense "visions estratègiques", només amb el seu fanatisme primari i incult. Com el pare del Lluís.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
