Pla i Verdaguer

Llegir-lo, o com a mínim fullejar-lo: tenia pendent des de feia dècades "El quadern gris", de Josep Pla. Al final m'hi he posat, i estic content d'haver-ho fet: m'agrada, molt, tant el que escriu, el que descriu, com la forma com ho fa, com escriu.

Havia llegit alguna cosa de Pla, poca, fa molts anys, tants, que ni recordo la impressió que em va fer. També pot ser que, llavors, jo amb altres gustos, no hagués valorat i gaudit aquells textos (no recordo quins).

He arribat tard a "El quadern gris" (i potser a altres lectures de Pla, a veure...), però hi he arribat "en un estat de maduració" que em permet una lectura, i un plaer, que segurament fa anys no eren al meu abast.

Del que n'he llegit fins ara, només una petita part del llibre, en podria comentar moltes coses, munts. Ja siguin frases soltes, rotundes i rodones com perfectes objectes d'artesania (dic d'artesania perquè suposo que a ell li agradaria més aquesta associació que, per exemple, amb l'orfebreria), o descripcions detallades i acolorides, o sorprenents acumulacions d'adjectius... o els comentaris sobre persones i personatges, com ara altres escriptors i les seves obres.

Per exemple, sobre L'Atlàntida i Canigó de Verdaguer en fa uns comentaris (uns judicis) que m'encanten, perquè diu, i molt ben dit, allò que jo de vegades he intentat explicar durant alguna conversa, potser sense gaire encert: el cansament absolut que em provoquen aquestes obres, el nul interès que em desvetllen, el desconcert que sento pel fet que siguin tan valorades. Diu Pla:

"A la matinada, tracto, una vegada més, de llegir Verdaguer. No he pogut, fins ara, acabar ni un sol cant de 'L'Atlàntida' o del 'Canigó'. (...) Tota aquesta enorme geologia, totes aquestes històries desorbitades, no em promouen ni el més lleu interès. (...) La sensació de buidor, l'ensulsiada de verbalisme (...) totalment deslligat de la vida humana autèntica, la sonoritat grandiosa de les estrofes, m'esterilitza tota possibilitat d'atenció o de curiositat."

Més endavant Pla torna a parlar de Verdaguer, i no li estalvia elogis pel que fa al seu protagonisme com a constructor de llenguatge literari. Aquesta és una de les coses de Pla que m'agrada, que per una banda pugui ser tan contundent com quan parla de L'Atlàntida i Canigó, i alhora també tan contundent quan fa els elogis que fa de Verdaguer:

"Verdaguer fou un home fort, violent, orgullós, de cos enter. No podia pas ésser d'altra manera: agafar amb les mans una llengua conservada maquinalment per la pagesia com qui agafa un fang informe i convertir-la en un mitjà d'expressió és una feina considerable... De seguida és dit! Des del punt de vista de l'eficàcia, doncs, tot el que es pugui dir en honor de Verdaguer serà poc, al costat del que es mereix."

I a la pàgina següent:

"Després, hi ha la prosa de Verdaguer: insuperada magnífica."

He llegit només una petita part del llibre, vaig a poc a poc, sense presses. Com que encara me'n queda molt, potser encara hi trobaré més referències a Verdaguer, alguna altra sorpresa... a banda de les diferents sorpreses (petites, discretes, o grans, agosarades, espurnejants), que apareixen escampades, afilerades o amuntegades, per totes les pàgines del llibre: no n'hi ha ni una que no em sorprengui (agradablement) per alguna cosa.

--
(*) Edicions Destino, 1966, segona edició, 1969 (p. 123, 160, 161).