Davant del desacord, callar

"Es imposible vivir en este mundo sin provocar la desaprobación de la gente, a veces en forma grave." Wayne W. Dyer (1)

Explico una història. Parlo dels meus records d’uns fets (sabent que tots els records són subjectius i fràgils) i els acompanyo de la meva opinió d’aquests fets (òbviament també subjectiva). Des d’aquesta doble subjectivitat, assumida i reconeguda, articulo un relat argumentant el meu punt de vista i aportant alhora la informació que crec que pot ajudar a avalar la credibilitat dels meus records i del meu relat interpretatiu.

Després, comparteixo el que he escrit. Llavors, potser passa que a algú li interessa, o a algú potser li desagrada, mentre que a la majoria de gent senzillament li és indiferent (és una indiferència, aquesta, que té la virtut de convidar a la humilitat).

De vegades, pel que fa a les persones a les quals ha desagradat allò que he escrit, he intentat argumentar la meva postura, defensar-la. Fins que m’he adonat que m’estava equivocant. Del tot.

Crec que en aquests casos les explicacions sobren, no calen, perquè (de la manera que escric, o que intento escriure) normalment aquestes "explicacions" (avançant-me a previsibles objeccions) ja he intentat incloure-les en l'escrit inicial. Repetir-les després, per tant, és una reiteració absurda.

D'altra banda, el proselitisme, el debat amb el propòsit de convèncer l'altre, encara té menys sentit: és normal que el que fem no agradi a tothom, i és absurd pretendre canviar els gustos dels altres: òbviament, cadascú té els que té i pensa el que vol (o el que pot).

En resum: sé que en casos així, en primer lloc, abans d'escriure, haig de procurar pensar bé; que a continuació, haig de procurar escriure bé allò pensat (si és que em sembla que val la pena escriure-ho); que un cop escrit haig de revisar-ho les vegades que faci falta, fins que em sembli que està prou ben explicat. I al final, si llavors em sembla oportú, compartir-ho.

I després callar. Però pel que fa a callar, de vegades encara m'equivoco.

--
(1) Tus zonas erróneas. Grijalbo, 1978 (36a. edició, 1988, p. 75). Poc abans diu: "A todos nos gusta que nos aplaudan, que nos hagan cumplidos y nos alaben. (...) La búsqueda de aprobación se convierte en una zona errónea sólo cuando se convierte en una necesidad en vez de un deseo." Algun dia parlaré més d'aquest llibre, perquè és un fenomen curiós, tant pel seu contingut (i les seves fonts, amb un deute obvi cap a Albert Ellis, al qual no obstant no esmenta en cap moment), com pel fet que es va convertir en un èxit de vendes mundial (actualment es segueix reeditant).