Conviure amb el dolor

"Al reírnos, el movimiento de los músculos genera un estímulo eléctrico (...) Los nervios transmiten el impulso a la glándula pituitaria o hipófisis. Esta (...) libera endorfinas, un analgésico natural que provoca una sensación placentera de bienestar generalizado." Grela Bravo

Però no sempre és així: de vegades riure, o més ben dit, només l'inici d'una rialla, et provoca un dolor tan desmesurat que la rialla se t'estronca a l'instant.

És el que li passa al Carles aquests dies, a causa d'una crisi de mal d'esquena. I riure rai, que és controlable (el mal et talla de manera fulminant la rissa), però un atac d'esternuts (per exemple) pot arribar a ser demolidor, terrorífic. Per sort, aquests dies el Carles no té problemes amb els esternuts, però altres vegades li han coincidit, i s'ho ha passat d'allò més malament.

L'estratègia del Carles passa per intentar autocontenir-se (en el cas de les rialles o els esternuts), adaptar-se als moviments lents, calculats, a les llargues pauses quan tots els intents de moviment generen dolor... De dia i de nit: per exemple, ficar-se al llit, o sortir-ne, aquests dies al Carles li pot costar llargues estones, diferents intents, acompanyats d'incapacitats i frustracions a causa de les fuetades de dolor. Igual que girar-se durant la nit: de vegades, literalment, no pot.

El Carles, però, s'ho agafa bé. Diu que ell té sort, perquè no té un dolor permanent: ell, en segons quines posicions, no pateix. Diu que pensar en aquesta característica del seu mal, recordar que hi ha gent que faci el que faci o estigui com estigui sent dolor, de manera constant, el consola una mica. No per allò de "mals dels altres, consol de beneits", sinó pel fet de pensar, diu el Carles, que "ell" podria ser un dels altres.

I és veritat, el dolor (això és el terrible) sempre pot ser pitjor, sigui quin sigui el que t'afecti: només ho descobreixes quan t'agredeix un dolor encara més virulent, més demolidor, del que ja tenies o havies tingut.

La cita inicial pertany al llibre de Grela Bravo "Sobrevivir al dolor" (Plataforma Editorial, 2014, p. 159). Amb una manera d'escriure de vegades molt peculiar, molt poètica, fa un recorregut fascinant pel món del dolor i del sofriment, en general, i dels seus en concret.

Potser alguna vegada el to poètic agafa massa protagonisme (si més no pel meu gust), amb la conseqüència que sembla que perdis el fil i (de vegades) no sàpigues ben bé on ets. Per exemple, tot i que diferencia molt bé entre el dolor (el mal) i el sofriment (tot allò negatiu que genera en la nostra ment el dolor), alguna vegada, a causa del llenguatge que fa servir, em queda el dubte sobre (en aquell moment concret) de quin està parlant.

Però en conjunt és un gran text, és a dir, un text adequat (crec) per a una persona que tingui una vida "de convivència forçada amb el dolor", o per a algú que, sense veure's afectat per dolors d'aquesta envergadura, vulgui entendre com se senten, com intenten sobreviure, aquestes persones.