En l'escrit anterior deia que a la meva mare, bipolar, mai cap psiquiatre li va plantejar la conveniència de fer alguna mena de psicoteràpia. No és cert del tot. El darrer psiquiatre que va tenir, suposo que cansat de sentir-me a mi insistir tant, al final es va posar en contacte amb una psicòloga i van quedar que la meva mare hi aniria (això passava quan la meva mare ja era gran i jo estava més a prop seu, abans havia estat molt al marge de tots els seus problemes).
Va ser un desastre. Des del primer dia no van sintonitzar gens: a la meva mare no li va agradar la psicòloga, i crec que al revés també passava el mateix. A banda d'això, d'aquesta inexistent sintonia, imprescindible si l'objectiu és aconseguir alguna cosa de profit, crec que a més aquella psicòloga tampoc va ser gaire hàbil entomant el cas de la meva mare (tenint en compte com va dur les sessions i el plantejament que va fer). Va fallar tot. Era un repte molt complicat, i es va abordar sense un interès veritable, sense convenciment, i va passar el que suposo que, amb aquests condicionants, era inevitable que passés.
El cas de la meva mare de fàcil no ho era, perquè el primer que calia fer amb ella era fer-li adonar dels avantatges que en podria treure, d'una psicoteràpia, cosa de la que ella en dubtava, ja que tothom sempre li havia dit, de manera explícita o implícita, que no serviria de res. La meva mare era espavilada, prou per ser conscient que la derivació a la psicòloga per part del psiquiatre era forçada: el psiquiatre, durant anys, li havia dit molts cops que no li semblava que pogués ser d'utilitat, una psicoteràpia. Vaja, que era molt i molt difícil que aquella iniciativa hagués acabat amb algun resultat positiu.
Crec que llavors l'únic que pensava de debò que una psicoteràpia la podria ajudar era jo, i la meva influència era molt petita, tenint en compte d'una banda la manera de ser de la meva mare (amb idees molt consolidades i difícils de canviar), i d'una altra el protagonisme del psiquiatre, amb un paper de persona "infal.lible", pel que fa al tema de la importància de la medicació i la irrellevància de la psicoteràpia.
Però el més significatiu va ser la interpretació que es va fer d'aquell intent. Un cop obvi el fracas, la conclusió del psiquiatre, que la meva mare també va assumir, va ser que el fracàs confirmava la reticència a confiar en qualsevol possible benefici de la psicoteràpia. És a dir, ara ja s'havia fet la prova, i havia quedat clar que no havia servit de res fer-la, tal com ja s'havia dit tantes vegades i durant tants anys.
Aleshores devia fer uns quaranta anys que la meva mare havia començat a tenir els problemes que més endavant van ser etiquetats com de tipus bipolar. Durant anys, va anar a la consulta de molts metges diferents que li van fer diferents diagnòstics i, per tant, li van pautar diferents tractaments, sempre només farmacològics. No sé quan va ser (llavors jo vivia lluny i no estava al cas del que li passava) que finalment es va concretar el diagnòstic de bipolaritat, el que sí sé és que van passar molts anys. I després van seguir passant-ne, d'anys i de psiquiatres, perquè cap li encertava el tractament, la medicació adequada per a ella.
He dit que no li encertaven la medicació, i no és del tot correcte. Perquè el primer problema que s'havia de superar (com en tots els casos de persones amb trastorns bipolars) era convèncer la meva mare de la necessitat de medicar-se, i de fer-ho regularment. És a dir, si en conjunt els resultats de la medicació van ser sovint tan pobres, és una incògnita si va ser a causa de la irregularitat (presumpta o real) de la meva mare prenent-se els medicaments o de la falta d'efecte dels medicaments. És impossible saber-ho.
Suposo que la meva mare no arribava a notar els desitjats efectes positius (potser per falta de paciència, o perquè no seguia prou les pautes, o senzillament perquè en el seu cas els medicaments eren inefectius), i en canvi se li feien molt feixucs els efectes secundaris adversos, de manera que, tenint en compte que tenia caràcter i feia bastant el que volia, té una certa lògica que no seguis, potser, les pautes establertes (si això va ser sempre així, o esporàdicament, o quan i com, és un altre misteri).
El cas és que durant quaranta anys la meva mare va buscar l'ajuda de diferents metges i psiquiatres, que li van receptar diferents medicaments, pautats de diferent manera, buscant un efecte que no s'acabava d'aconseguir mai (1), ja que seguia esclavitzada per l'alternança arbitrària entre les eufòries i les depressions. Però ella seguia anant al psiquiatra de torn, fent un intent més, sempre un intent mes, amb l'esperança que alguna vegada la medicació acabés fent l'efecte desitjat.
En canvi, va fer un únic intent de psicoteràpia, i aquest únic intent va servir perquè tothom, ella inclosa, arribés a la conclusió "que allò no servia de res". ¿Algú s'imagina que hagués fet al revés, que hagués anat quaranta anys a diferents psicoterapeutes i que hagués fet un únic intent de medicació amb un psiquiatre? I que al cap de dues visites hagués decidit que no li servia i que per tant ho deixava? I que el seu psicoterapeuta de torn llavors li hagués dit: "Ho veus? Ja t'ho deia!"
--
(1) De l'etapa d'estabilitat que va passar la meva mare quan va morir el meu pare ja n'he parlat altres cops, fent diferents consideracions de les possibles causes d'aquella bona etapa (i també de les causes de la seva finalització), de manera que ara la deixo al marge.
22 d’oct. 2013
20 d’oct. 2013
La meva mare - Medicació i psicoteràpia
La Kay R. Jamison és una psicòloga clínica especialitzada en el trastorn bipolar, un trastorn que ella mateixa pateix. A "Una ment inquieta" (1) ens en parla, des de la seva doble condició de professional i víctima de la malaltia. El llibre el trobo fascinant per diferents motius.
En primer lloc perquè descriu "des de dins", d'una manera molt viva i colpidora, tant els estats depressius com els eufòrics del trastorn bipolar, sobretot els segons. Crec que per una persona que conegui algú bipolar i vulgui entendre aquests estats, que vulgui entendre una mica aquest món que oscil.la entre els esclats bojos de les eufòries i la negror de les depressions profundes, aquesta és una lectura molt recomanable. I segurament també per a una persona bipolar, per entendre's una mica millor ella mateixa.
En segon lloc per l'anàlisi i les consideracions més racionals que fa del trastorn com a experta, com a psicòloga clínica especialitzada en el trastorn.
En tercer lloc perquè fins i tot en el cas que el trastorn bipolar no t'interessi especialment, fa moltes reflexions sobre la gestió de les emocions, i sobre les expectatives existencials, que són aplicables, crec, a la vida de qualsevol persona.
En quart lloc perquè és un llibre que atrapa (si més no, a mi m'ha atrapat). L'argument és molt potent, i està molt ben escrit, de manera molt atractiva i fàcil de llegir. Té un ritme, "una música", que m'agrada molt.
Però sobretot, o per acabar-ho de reblar, per a mi és especialment interessant i colpidor perquè la meva mare era bipolar, i malgrat els esforços que vaig fer quan ella encara vivia, malgrat les lectures que llavors i posteriorment he acumulat, llegint el llibre de la Kay R. Jamison encara he descobert, o m'ha semblat entendre millor, àmbits de la meva mare que m'eren desconeguts, una descoberta que m'ha fet adonar de la falta de comprensió que en general va patir ella.
És un llibre del que en podria comentar moltes coses, però ara en triaré només una, que d'altra banda ja he comentat diferents vegades, en diferents contextos. La Kay R. Jamison explica que quan ella va començar a tenir problemes importants, als vint anys (ara en té setanta), al marge de la seva reticència a acceptar la malaltia i la necessitat de la medicació, va trobar psiquiatres que no només tenien molt clar que en casos com el seu la medicació era imprescindible, sinó que també ho era la psicoteràpia.
Ho llegeixo i recordo el que passava fa uns anys, quan l'últim psiquiatre de la meva mare repetia una vegada i una altra que l'important era la medicació. La medicació i prou. Els psiquiatres anteriors (va passar per uns quants, ni tans sols sé quants van ser ni en concret quins), tinc entès que tots eren més o menys del mateix criteri.
El darrer psiquiatre de la meva mare era un psiquiatre de reconegut prestigi, que treballava en un gran hospital, i estava vinculat a un equip d'investigació i atenció dels trastorns bipolars. Era també professor d'universitat, de manera que els seus criteris els transmetia als seus alumnes, que ara deuen regir-se, si no és que els han revisat, per aquells mateixos criteris. Més ben dit, això no és només una hipòtesi: algun dels seus alumnes, ja psiquiatres, els he conegut al mateix hospital, molt joves, i efectivament amb el mateix criteri.
La Kay R. Jamison diu que la medicació li va salvar la vida i que la psicoteràpia li va permetre viure. La meva mare va tenir la doble desgracia que, d'una banda, la medicació en el seu cas no va ser tan efectiva i, d'una altra banda, que no es va poder beneficiar de cap psicoteràpia que l'ajudés a viure. I en aquests casos ajudar a viure no és cap cosa abstracta, consisteix en coses concretes, tan elemental i lògiques com que t'ajudin a conèixer-te millor, que t'ajudin a aprendre a identificar les situacions de risc, i a aprendre a adquirir els recursos per a esquivar-les o enfrontar-les, que t'ajudin a ser conscient de les teves limitacions i també dels teus punts forts, que t'ajudin... per tal d'estar el millor preparat possible per gestionar la dificilíssima vida que has de gestionar si tens un trastorn bipolar.
A la meva mare se li va desencadenar la bipolaritat a principis dels anys seixanta, més o menys a la mateixa època que a la Kay R. Jamison a l'altra banda de l'Atlàntic. La Kay R. Jamison llavors va tenir la sort de comptar amb psiquiatres amb aquesta doble visió, i afirma que això va ser fonamental de cara a poder gestionar la seva difícil vida sense acabar embogida. A la meva mare no només no li va oferir ningú aquesta opció, sinó que quan ella ja era gran i jo la vaig reclamar no em van fer cap cas; de fet, amb educades i bones paraules, em van tractar d'ignorant.
De tota manera, per tal de fer justícia al psiquiatre de la meva mare que he esmentat, haig d'afegir que es va portar admirablement bé amb ella, amb una calidesa i una generositat immenses. Si a més hagués tingut aquesta visió més global de la que parla la Kay R. Jamison, hauria estat el millor psiquiatre del món.
--
(1) Una mente inquieta. Kay R. Jamison. Tusquests, 1996
En primer lloc perquè descriu "des de dins", d'una manera molt viva i colpidora, tant els estats depressius com els eufòrics del trastorn bipolar, sobretot els segons. Crec que per una persona que conegui algú bipolar i vulgui entendre aquests estats, que vulgui entendre una mica aquest món que oscil.la entre els esclats bojos de les eufòries i la negror de les depressions profundes, aquesta és una lectura molt recomanable. I segurament també per a una persona bipolar, per entendre's una mica millor ella mateixa.
En segon lloc per l'anàlisi i les consideracions més racionals que fa del trastorn com a experta, com a psicòloga clínica especialitzada en el trastorn.
En tercer lloc perquè fins i tot en el cas que el trastorn bipolar no t'interessi especialment, fa moltes reflexions sobre la gestió de les emocions, i sobre les expectatives existencials, que són aplicables, crec, a la vida de qualsevol persona.
En quart lloc perquè és un llibre que atrapa (si més no, a mi m'ha atrapat). L'argument és molt potent, i està molt ben escrit, de manera molt atractiva i fàcil de llegir. Té un ritme, "una música", que m'agrada molt.
Però sobretot, o per acabar-ho de reblar, per a mi és especialment interessant i colpidor perquè la meva mare era bipolar, i malgrat els esforços que vaig fer quan ella encara vivia, malgrat les lectures que llavors i posteriorment he acumulat, llegint el llibre de la Kay R. Jamison encara he descobert, o m'ha semblat entendre millor, àmbits de la meva mare que m'eren desconeguts, una descoberta que m'ha fet adonar de la falta de comprensió que en general va patir ella.
És un llibre del que en podria comentar moltes coses, però ara en triaré només una, que d'altra banda ja he comentat diferents vegades, en diferents contextos. La Kay R. Jamison explica que quan ella va començar a tenir problemes importants, als vint anys (ara en té setanta), al marge de la seva reticència a acceptar la malaltia i la necessitat de la medicació, va trobar psiquiatres que no només tenien molt clar que en casos com el seu la medicació era imprescindible, sinó que també ho era la psicoteràpia.
Ho llegeixo i recordo el que passava fa uns anys, quan l'últim psiquiatre de la meva mare repetia una vegada i una altra que l'important era la medicació. La medicació i prou. Els psiquiatres anteriors (va passar per uns quants, ni tans sols sé quants van ser ni en concret quins), tinc entès que tots eren més o menys del mateix criteri.
El darrer psiquiatre de la meva mare era un psiquiatre de reconegut prestigi, que treballava en un gran hospital, i estava vinculat a un equip d'investigació i atenció dels trastorns bipolars. Era també professor d'universitat, de manera que els seus criteris els transmetia als seus alumnes, que ara deuen regir-se, si no és que els han revisat, per aquells mateixos criteris. Més ben dit, això no és només una hipòtesi: algun dels seus alumnes, ja psiquiatres, els he conegut al mateix hospital, molt joves, i efectivament amb el mateix criteri.
La Kay R. Jamison diu que la medicació li va salvar la vida i que la psicoteràpia li va permetre viure. La meva mare va tenir la doble desgracia que, d'una banda, la medicació en el seu cas no va ser tan efectiva i, d'una altra banda, que no es va poder beneficiar de cap psicoteràpia que l'ajudés a viure. I en aquests casos ajudar a viure no és cap cosa abstracta, consisteix en coses concretes, tan elemental i lògiques com que t'ajudin a conèixer-te millor, que t'ajudin a aprendre a identificar les situacions de risc, i a aprendre a adquirir els recursos per a esquivar-les o enfrontar-les, que t'ajudin a ser conscient de les teves limitacions i també dels teus punts forts, que t'ajudin... per tal d'estar el millor preparat possible per gestionar la dificilíssima vida que has de gestionar si tens un trastorn bipolar.
A la meva mare se li va desencadenar la bipolaritat a principis dels anys seixanta, més o menys a la mateixa època que a la Kay R. Jamison a l'altra banda de l'Atlàntic. La Kay R. Jamison llavors va tenir la sort de comptar amb psiquiatres amb aquesta doble visió, i afirma que això va ser fonamental de cara a poder gestionar la seva difícil vida sense acabar embogida. A la meva mare no només no li va oferir ningú aquesta opció, sinó que quan ella ja era gran i jo la vaig reclamar no em van fer cap cas; de fet, amb educades i bones paraules, em van tractar d'ignorant.
De tota manera, per tal de fer justícia al psiquiatre de la meva mare que he esmentat, haig d'afegir que es va portar admirablement bé amb ella, amb una calidesa i una generositat immenses. Si a més hagués tingut aquesta visió més global de la que parla la Kay R. Jamison, hauria estat el millor psiquiatre del món.
--
(1) Una mente inquieta. Kay R. Jamison. Tusquests, 1996
10 d’oct. 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
