La meva mare - Medicació i psicoteràpia

La Kay R. Jamison és una psicòloga clínica especialitzada en el trastorn bipolar, un trastorn que ella mateixa pateix. A "Una ment inquieta" (1) ens en parla, des de la seva doble condició de professional i víctima de la malaltia. El llibre el trobo fascinant per diferents motius.

En primer lloc perquè descriu "des de dins", d'una manera molt viva i colpidora, tant els estats depressius com els eufòrics del trastorn bipolar, sobretot els segons. Crec que per una persona que conegui algú bipolar i vulgui entendre aquests estats, que vulgui entendre una mica aquest món que oscil.la entre els esclats bojos de les eufòries i la negror de les depressions profundes, aquesta és una lectura molt recomanable. I segurament també per a una persona bipolar, per entendre's una mica millor ella mateixa.

En segon lloc per l'anàlisi i les consideracions més racionals que fa del trastorn com a experta, com a psicòloga clínica especialitzada en el trastorn.

En tercer lloc perquè fins i tot en el cas que el trastorn bipolar no t'interessi especialment, fa moltes reflexions sobre la gestió de les emocions, i sobre les expectatives existencials, que són aplicables, crec, a la vida de qualsevol persona.

En quart lloc perquè és un llibre que atrapa (si més no, a mi m'ha atrapat). L'argument és molt potent, i  està molt ben escrit, de manera molt atractiva i fàcil de llegir. Té un ritme, "una música", que m'agrada molt.

Però sobretot, o per acabar-ho de reblar, per a mi és especialment interessant i colpidor perquè la meva mare era bipolar, i malgrat els esforços que vaig fer quan ella encara vivia, malgrat les lectures que llavors i posteriorment he acumulat, llegint el llibre de la Kay R. Jamison encara he descobert, o m'ha semblat entendre millor, àmbits de la meva mare que m'eren desconeguts, una descoberta que m'ha fet adonar de la falta de comprensió que en general va patir ella.

És un llibre del que en podria comentar moltes coses, però ara en triaré només una, que d'altra banda ja he comentat diferents vegades, en diferents contextos. La Kay R. Jamison explica que quan ella va començar a tenir problemes importants, als vint anys (ara en té setanta), al marge de la seva reticència a acceptar la malaltia i la necessitat de la medicació, va trobar psiquiatres que no només tenien molt clar que en casos com el seu la medicació era imprescindible, sinó que també ho era la psicoteràpia.

Ho llegeixo i recordo el que passava fa uns anys, quan l'últim psiquiatre de la meva mare repetia una vegada i una altra que l'important era la medicació. La medicació i prou. Els psiquiatres anteriors (va passar per uns quants, ni tans sols sé quants van ser ni en concret quins), tinc entès que tots eren més o menys del mateix criteri.

El darrer psiquiatre de la meva mare era un psiquiatre de reconegut prestigi, que treballava en un gran hospital, i estava vinculat a un equip d'investigació i atenció dels trastorns bipolars. Era també professor d'universitat, de manera que els seus criteris els transmetia als seus alumnes, que ara deuen regir-se, si no és que els han revisat, per aquells mateixos criteris. Més ben dit, això no és només una hipòtesi: algun dels seus alumnes, ja psiquiatres, els he conegut al mateix hospital, molt joves, i efectivament amb el mateix criteri.

La Kay R. Jamison diu que la medicació li va salvar la vida i que la psicoteràpia li va permetre viure. La meva mare va tenir la doble desgracia que, d'una banda, la medicació en el seu cas no va ser tan efectiva i, d'una altra banda, que no es va poder beneficiar de cap psicoteràpia que l'ajudés a viure. I en aquests casos ajudar a viure no és cap cosa abstracta, consisteix en coses concretes, tan elemental i lògiques com que t'ajudin a conèixer-te millor, que t'ajudin a aprendre a identificar les situacions de risc, i a aprendre a adquirir els recursos per a esquivar-les o enfrontar-les, que t'ajudin a ser conscient de les teves limitacions i també dels teus punts forts, que t'ajudin... per tal d'estar el millor preparat possible per gestionar la dificilíssima vida que has de gestionar si tens un trastorn bipolar.

A la meva mare se li va desencadenar la bipolaritat a principis dels anys seixanta, més o menys a la mateixa època que a la Kay R. Jamison a l'altra banda de l'Atlàntic. La Kay R. Jamison llavors va tenir la sort de comptar amb psiquiatres amb aquesta doble visió, i afirma que això va ser fonamental de cara a poder gestionar la seva difícil vida sense acabar embogida. A la meva mare no només no li va oferir ningú aquesta opció, sinó que quan ella ja era gran i jo la vaig reclamar no em van fer cap cas; de fet, amb educades i bones paraules, em van tractar d'ignorant.

De tota manera, per tal de fer justícia al psiquiatre de la meva mare que he esmentat, haig d'afegir que es va portar admirablement bé amb ella, amb una calidesa i una generositat immenses. Si a més hagués tingut aquesta visió més global de la que parla la Kay R. Jamison, hauria estat el millor psiquiatre del món.

--
(1) Una mente inquieta. Kay R. Jamison. Tusquests, 1996