27 de set. 2023

La Villa Maria

24 de set. 2023

Tenir l'oportunitat

(familia sobrevinguda, l'Elisabet)

https://xocolataimelindros.blogspot.com/2023/09/tenir-loportunitat.html

22 de set. 2023

'Dígame', 5 de gener de 1965

Entremig dels matolls d'un parc hi veig uns papers. M'hi acosto, amb la intenció d'arreplegar-los i llençar-los a una paperera. Però llavors veig que són uns quants exemplars d'una revista antiga, Dígame, dels anys 60 del segle passat. 

Els agafo, m'assec a un banc i els fullejo. I en l'exemplar del 5 de gener de 1965 hi veig una notícia sobre el retorn a Espanya d'unes monges dominiques, a causa de la persecució que havien patit al Congo. Llavors al Congo hi havia una guerra civil, entre els "simba", que havien agafat el control de la part nord-oriental del país, i el Govern (la República Democràtica del Congo havia aconseguit la seva independència cinc anys abans).

Com que quan era jove l'Assumpta havia estat al Congo i sempre s'ha interessat per la seva situació (encara hi manté contactes), uns dies després, quan la vaig a veure, li porto aquesta revista. Li fa il.lusió, i llavors em comença a explicar coses d'aquells anys, perquè llavors ella hi era, al Congo, fent de mestra en un projecte de l'Institut de Missioneres Seculars (IMS), al qual pertany.

Em diu que recorda els grups de monges que van haver de fugir de les zones més conflictives, i alguna que va morir assassinada. De les que van poder fugir, un grup les van acollir en una casa de l'IMS a Kinshasa.

A l'article de la revista també diu que amb les monges que van tornar a Madrid hi anava el periodista de l'ABC Luis María Ansón, que havia anat al Congo com a enviat especial del diari. L'Assumpta diu que va coincidir un dia amb ell, i que el Luis María Ansón el va decebre molt, a causa de les seves opinions racistes, tan extremes, que una companya de l'Assumpta el va fer callar.

També m'explica l'Assumpta que a l'escola on ella donava classes tenien un vigilant, un home amb mitja cara completament destrossada i que feia molta angúnia: si li miraves de perfil la banda bona, era normal, però l'altra banda era espantosa.

Quan buscaven un home per fer la feina de vigilant a l'escola, es van presentar uns quants candidats. Llavors, l'Assumpta va argumentar que aquell home, amb aquella cara, seria impossible que trobés feina enlloc, de manera que li havien de donar la feina a ell. D'altra banda, la cara no era l'únic factor en contra seu, ja que abans havia sigut un simba, i ves a saber què havia fet, com a tal. Les monges coneixien aquest passat seu, però van decidir confiar en ell. I no se'n van penedir mai: va tenir sempre un comportament impecable, del tot exemplar.

Després de deu anys al Congo, a l'Assumpta l'IMS li va demanar que anés a Espanya, perquè assumís unes altres feines. A Espanya s'hi va estar uns tres anys, i després va tornar al Congo, a fer de mestra allí una altra vegada. S'hi va estar uns altres tres anys, fins que el seu pare es va posar malalt i va tornar per ajudar la seva mare.

L'Assumpta de vegades ja m'havia explicat històries dels seus anys al Congo, però aquest episodi de la revolta dels simbas i les monges perseguides, el de la trobada amb Luis María Ansón, i el de la contractació del vigilant, encara no me'ls havia explicat.

Me'ls ha explicat, al capdavall, com a resultat d'aquesta curiosa coincidència, d'aquesta cadena d'atzars: la troballa casual per part meva entre uns matolls d'aquests números de la revista Dígame dels anys 60, i al fet que llavors jo m'assegués a un banc i en fulleges alguns exemplars, i hi trobés precisament aquesta notícia.

Vethoaquí, quines casualitats més curioses...

18 de set. 2023

Dibreiel, Koliel, Uriel

(família sobrevinguda, a través d'un parent una mica parent...)

https://senseseny.blogspot.com/2023/09/dibreiel-koliel-uriel.html

17 de set. 2023

Sobre el final de la vida

12 de set. 2023

Coses LGTBIQ


Vocacions i identitats

10 de set. 2023

Sobre els records

8 de set. 2023

Sobre salut mental

Al.lucinacions neurològiques i psiquiàtriques
https://horitzontal.blogspot.com/2023/09/allucinacions-neurologiques-i.html

La Yolanda, com a exemple
http://horitzontal.blogspot.com/2023/09/la-yolanda-com-exemple.html

6 de set. 2023

Mules i camins de ferradura

Quan encara no hi havia tractors, el Ciscu feia de tractant de mules. El negoci li havia anat sempre força bé. En els seus millors temps, el Ciscu era un tractant molt conegut. Tot i ser d'un poblet d'Alta Ribagorça aragonesa, una vegada (fa potser quaranta-cinc anys), a la Garrotxa, vaig parlar amb un altre antic tractant de bestiar, i aquell home recordava el Ciscu, el tenia present, tot i moure's l'un i l'altre per comarques tan allunyades (i més, tenint en compte que els seus desplaçaments pel territori com a tractants de bestiar, d'una fira a una altra, eren "a pas de mula", o de vaca...).

El Ciscu, com tota la gent de la seva generació, va enganxar la transició dels animals als motors, però com que ell es movia sobretot per zones de muntanya, amb molts pobles llavors només accessibles per camins de ferradura, va ser dels últims tractants de mules actius. De fet, no va saber veure l'abast dels canvis que s'estaven produint, irreversibles. I quan tothom ja es desfeia de les mules que tenia, ell no les va vendre, amb l'argument que hi havia zones de muntanya a les quals els tractors no hi podrien arribar mai, i que, per tant, algun dia es tornaria a revalorar el seu preu. 

No va ser així: de mica en mica les pistes van anar substituint els camins de ferradura. I als pobles on no van arribar les pistes, els seus habitants en van marxar, van quedar deshabitats. El resultat de tot plegat va ser que al final el Ciscu va quedar completament arruïnat. 

Amb les mules no va saber preveure el futur. Però era un home decidit, i llavors no es va arrupir: va començar una altra vegada, amb una trentena d'ovelles, que d'entrada no va poder pagar. Les va quedar a deure, perquè no tenia ni una pesseta. Aquelles poques ovelles, uns quants anys després, quan jo vaig arribar a aquelles muntanyes s'havien convertit ja en un dels ramats més grans de l'Alta Ribagorça, de més de vuit-centes ovelles, ben seleccionades i ben cuidades, que cada any parien un munt de corders. L'antic i important tractant de mules, llavors amb l'ajuda del seu fill gran, ja era un important i respectat pastor d'ovelles.

Fa gairebé cinquanta anys, amb ell i el seu ramat vaig fer algunes cabaneres, traginant el ramat d'unes a unes altres pastures. També vam conviure temporades a un dels pobles de la seva transhumància, i el vaig acompanyar, algun estiu, quan pujava el ramat més amunt, als comuns del seu poble, on feien un únic ramat amb les ovelles dels altres pastors que llavors encara hi havia al poble.

Ell i el seu fill eren bons pastors tant de corral com del defora. Ho dic així perquè un pastor que sigui bo pasturant el ramat, però que no ho sigui feinejant al corral, no pot prosperar; sobretot durant les temporades de cria, al corral hi ha molta feina, i no fàcil de fer. 

Ells, pare i fill, a més tenien un do que a mi em deixava bocabadat. Perquè entre ells dos, per exemple al vespre, a la vora del foc, podien parlar de qualsevol de les seves vuit-centes ovelles, i tots dos sabien de quina parlava l'altre, a partir d'alguna referència que es donaven; les coneixien totes, mentre que jo les veia totes iguals, llevat que tinguessin taques o clapes que les diferenciessin bé, cosa a més poc habitual, perquè gairebé totes eren completament blanques.

D'això ara ja fa gairebé quaranta anys; el pare fa temps que és mort, el fill ja és gran, i a més dels anys té poca salut, ja no pot fer de pastor. I qui porta ara el ramat és el net. Jo, que llavors havia tombat per aquelles muntanyes, ara en visc molt lluny, però tinc molts bons records d'aquells anys, d'aquella vida, d'aquella gent.

I pel que fa a les mules, a banda d'alguna que encara vaig arribar a veure a algun bosc, desemboscant troncs, ara fa molts anys que les úniques mules que alguna vegada veig són les que surten a alguna pel.lícula de l'Oest com a animals de càrrega (o a alguna pel.lícula de la Primera Guerra Mundial, traginant munició o arrossegant canons).

4 de set. 2023

El Raül i els didalets d'aiguardent

El Raül diu que quan era petit, quan tenia quatre anys, el seu pare, a ell i als seus germans de sis i set anys, al matí, en dejú, els donava un gotet amb un través de dit d'aiguardent, i després una galeta. Els feia beure l'aiguardent a la força, els deia que així s'acostumarien a l'alcohol, perquè era important aprendre a beure bé. El Raül diu que les primeres vegades era horrorós, l'aiguardent li cremava la gola i li regirava la panxa, però que després s'hi va anar acostumant.

Del vi, diu que si menges llenties i beus un o dos gots de vi, això no fa mal a ningú, que va bé. Perquè el vi porta nutrients necessaris, que això ja ho saben bé els metges que no tenen prejudicis. A continuació, el Raül defensa l'alcohol de la cervesa, diu que és diferent del del vi, no només per la graduació, sinó per la composició. Diu que l'alcohol de la cervesa és millor, més saludable, que el del vi.

Però quan s'anima realment, quan arriba a la veritable eufòria, és quan comença a fer elogis de la marihuana, de la qual diu que gairebé hauria de ser obligatòria, ja que així la gent estaria més relaxada, contenta, i hi hauria menys conflictes.

Jo he anat a veure l'Eduard, i a casa seva he coincidit amb aquest amic seu, que jo no coneixia. Una bona sorpresa. Com que m'adono que no tindria cap sentit ni utilitat fer el més petit comentari sobre el que diu (és un fervent apòstol de la religió de l'alcohol i la marihuana), no el faig. Només escolto.

Escolto bocabadat, i alhora inquiet. Perquè sé que l'Eduard, fa uns quants anys, a causa dels seus consums va acabar a un psiquiàtric. I tots aquests elogis de l'alcohol i les marihuanes suposo que deuen fer que la germana de l'Eduard més aviat s'esgarrifi. Està asseguda a l'altra part de la sala, callada, fent veure que llegeix un llibre.

2 de set. 2023

El primer tren del matí

Amb la Lívia hem decidit agafar el primer tren del matí per anar al poble. A quarts de set arribem a l'estació del Passeig de Gràcia i, abans de baixar al vestíbul, al davant de la porta d'una botiga de luxe, damunt d'uns cartrons, hi veiem el Domingo dormint. Com és habitual en ell, no porta cap bossa ni motxilla, només la roba posada (pantalons i samarreta) i les sabates. Si fos l'hivern, aniria igual, només amb un jersei o jaqueta afegits.

Li faig una foto de record, i deixo que segueixi dormint, sense dir-li res, tot i que a aquesta hora ja és completament de dia. Altres vegades, també a aquesta hora, ja l'he trobat dormint al davant d'alguna de les botigues que hi ha al costat de l'estació. M'imagino que dorm aquí perquè, com que és un lloc molt cèntric i amb molta visibilitat, i al costat de l'estació, es deu sentir més protegit.

Amb la Lívia baixem al vestíbul, comprem els bitllets, i després ens prenem un cafè al bar del vestíbul, perquè encara falten uns vint minuts pel nostre tren.

Mentre estem al bar, apareix al vestíbul el Domingo. De seguida ens veu i se'ns acosta, amb la cara riallera. Jo, si hagués dormit al carrer com ell, damunt d'uns cartrons, ara estaria ben desmanegat i adolorit, però ell diu que ja hi està acostumat.

Ens pregunta si anem cap al poble, i li diem que sí. Després ens diu que és el seu sant, i és veritat, és sant Domènec (d'aquesta trobada ja fa uns dies). Li diem que el convidem, i demana un cafè amb llet i una pasta, i més que menjar-s'ho, ho devora. La Lívia es queda parada, de veure com ho engoleix, com un gos, amb els ulls fixos en la pasta i la tassa, sense dirigir-nos ni una mirada, fins que s'ho acaba. Llavors sí, ens mira un altre cop, i torna a somriure.

Li pregunto quin programa té, i em diu que primer anirà a la Meridiana, i després a Sant Andreu, i després ja no recordo a quin altre lloc. Uns llocs, ens aclareix, "bons" per als seus propòsits, que no especifica, però que no són cap secret: captar, fer una mica de llàstima i arreplegar uns dinerets.

Aquest mateix dia, ja al poble, trobo el seu germà pel carrer, i em pregunta si fa molt que no he vist el Domingo. I li dic que tot just l'he vist fa unes hores, però no li dic "com l'he vist". Al poble tothom ho sap, la vida que fa quan va a Barcelona (o a alguna altra ciutat), però no cal fer safareig.

Subscriure's a: Missatges (Atom)