Quan encara no hi havia tractors, el Ciscu feia de tractant de mules. El negoci li havia anat sempre força bé. En els seus millors temps, el Ciscu era un tractant molt conegut. Tot i ser d'un poblet d'Alta Ribagorça aragonesa, una vegada (fa potser quaranta-cinc anys), a la Garrotxa, vaig parlar amb un altre antic tractant de bestiar, i aquell home recordava el Ciscu, el tenia present, tot i moure's l'un i l'altre per comarques tan allunyades (i més, tenint en compte que els seus desplaçaments pel territori com a tractants de bestiar, d'una fira a una altra, eren "a pas de mula", o de vaca...).
El Ciscu, com tota la gent de la seva generació, va enganxar la transició dels animals als motors, però com que ell es movia sobretot per zones de muntanya, amb molts pobles llavors només accessibles per camins de ferradura, va ser dels últims tractants de mules actius. De fet, no va saber veure l'abast dels canvis que s'estaven produint, irreversibles. I quan tothom ja es desfeia de les mules que tenia, ell no les va vendre, amb l'argument que hi havia zones de muntanya a les quals els tractors no hi podrien arribar mai, i que, per tant, algun dia es tornaria a revalorar el seu preu.
No va ser així: de mica en mica les pistes van anar substituint els camins de ferradura. I als pobles on no van arribar les pistes, els seus habitants en van marxar, van quedar deshabitats. El resultat de tot plegat va ser que al final el Ciscu va quedar completament arruïnat.
Amb les mules no va saber preveure el futur. Però era un home decidit, i llavors no es va arrupir: va començar una altra vegada, amb una trentena d'ovelles, que d'entrada no va poder pagar. Les va quedar a deure, perquè no tenia ni una pesseta. Aquelles poques ovelles, uns quants anys després, quan jo vaig arribar a aquelles muntanyes s'havien convertit ja en un dels ramats més grans de l'Alta Ribagorça, de més de vuit-centes ovelles, ben seleccionades i ben cuidades, que cada any parien un munt de corders. L'antic i important tractant de mules, llavors amb l'ajuda del seu fill gran, ja era un important i respectat pastor d'ovelles.
Fa gairebé cinquanta anys, amb ell i el seu ramat vaig fer algunes cabaneres, traginant el ramat d'unes a unes altres pastures. També vam conviure temporades a un dels pobles de la seva transhumància, i el vaig acompanyar, algun estiu, quan pujava el ramat més amunt, als comuns del seu poble, on feien un únic ramat amb les ovelles dels altres pastors que llavors encara hi havia al poble.
Ell i el seu fill eren bons pastors tant de corral com del defora. Ho dic així perquè un pastor que sigui bo pasturant el ramat, però que no ho sigui feinejant al corral, no pot prosperar; sobretot durant les temporades de cria, al corral hi ha molta feina, i no fàcil de fer.
Ells, pare i fill, a més tenien un do que a mi em deixava bocabadat. Perquè entre ells dos, per exemple al vespre, a la vora del foc, podien parlar de qualsevol de les seves vuit-centes ovelles, i tots dos sabien de quina parlava l'altre, a partir d'alguna referència que es donaven; les coneixien totes, mentre que jo les veia totes iguals, llevat que tinguessin taques o clapes que les diferenciessin bé, cosa a més poc habitual, perquè gairebé totes eren completament blanques.
D'això ara ja fa gairebé quaranta anys; el pare fa temps que és mort, el fill ja és gran, i a més dels anys té poca salut, ja no pot fer de pastor. I qui porta ara el ramat és el net. Jo, que llavors havia tombat per aquelles muntanyes, ara en visc molt lluny, però tinc molts bons records d'aquells anys, d'aquella vida, d'aquella gent.
I pel que fa a les mules, a banda d'alguna que encara vaig arribar a veure a algun bosc, desemboscant troncs, ara fa molts anys que les úniques mules que alguna vegada veig són les que surten a alguna pel.lícula de l'Oest com a animals de càrrega (o a alguna pel.lícula de la Primera Guerra Mundial, traginant munició o arrossegant canons).
