Amb la Lívia hem decidit agafar el primer tren del matí per anar al poble. A quarts de set arribem a l'estació del Passeig de Gràcia i, abans de baixar al vestíbul, al davant de la porta d'una botiga de luxe, damunt d'uns cartrons, hi veiem el Domingo dormint. Com és habitual en ell, no porta cap bossa ni motxilla, només la roba posada (pantalons i samarreta) i les sabates. Si fos l'hivern, aniria igual, només amb un jersei o jaqueta afegits.
Li faig una foto de record, i deixo que segueixi dormint, sense dir-li res, tot i que a aquesta hora ja és completament de dia. Altres vegades, també a aquesta hora, ja l'he trobat dormint al davant d'alguna de les botigues que hi ha al costat de l'estació. M'imagino que dorm aquí perquè, com que és un lloc molt cèntric i amb molta visibilitat, i al costat de l'estació, es deu sentir més protegit.
Amb la Lívia baixem al vestíbul, comprem els bitllets, i després ens prenem un cafè al bar del vestíbul, perquè encara falten uns vint minuts pel nostre tren.
Mentre estem al bar, apareix al vestíbul el Domingo. De seguida ens veu i se'ns acosta, amb la cara riallera. Jo, si hagués dormit al carrer com ell, damunt d'uns cartrons, ara estaria ben desmanegat i adolorit, però ell diu que ja hi està acostumat.
Ens pregunta si anem cap al poble, i li diem que sí. Després ens diu que és el seu sant, i és veritat, és sant Domènec (d'aquesta trobada ja fa uns dies). Li diem que el convidem, i demana un cafè amb llet i una pasta, i més que menjar-s'ho, ho devora. La Lívia es queda parada, de veure com ho engoleix, com un gos, amb els ulls fixos en la pasta i la tassa, sense dirigir-nos ni una mirada, fins que s'ho acaba. Llavors sí, ens mira un altre cop, i torna a somriure.
Li pregunto quin programa té, i em diu que primer anirà a la Meridiana, i després a Sant Andreu, i després ja no recordo a quin altre lloc. Uns llocs, ens aclareix, "bons" per als seus propòsits, que no especifica, però que no són cap secret: captar, fer una mica de llàstima i arreplegar uns dinerets.
Aquest mateix dia, ja al poble, trobo el seu germà pel carrer, i em pregunta si fa molt que no he vist el Domingo. I li dic que tot just l'he vist fa unes hores, però no li dic "com l'he vist". Al poble tothom ho sap, la vida que fa quan va a Barcelona (o a alguna altra ciutat), però no cal fer safareig.
