Sense rima, s/n

Blanca o rosada,
fràgil i efímera:
la flor de la gavarrera.

Noms en castellà

Javier, Santiago, Manuel... gent que de petits ni sabien parlar en castellà, que potser el van començar a xampurrejar a la mili (alguns abans d'anar-hi no havien sortit mai del poble o la masia), i que malgrat tot s'han dit sempre així, amb el nom en castellà. De vegades, amb diminutius que han arrossegat fins a la vellesa: Pepito, Paquito... És divertit, trobar-te per aquests llogarrets un Pepito, i a sobre de vuitanta-quatre anys...

Entretingut amb aquests pensaments em venen al cap sobretot només d'homes; tot i que m'hi esforço, de dones gairebé no me'n venen (alguna Pepita, Carmen...). No sé si perquè entre elles aquest fenomen no era tan habitual, o perquè a l'estar el territori tan despoblat (els isolats poblets i masos del Pallars Jussà que queden a l'oest de Tremp, tot i que és un fet general i no pas exclusiu d'aquesta zona), hi havia molts homes sols i ben escasses dones.

Suposo que, a banda dels costums familiars, hi devia tenir també alguna cosa a veure el nom amb el que s'inscrivia la criatura quan naixia, que en moltes èpoques només podien ser noms castellans (no sé com anava la cosa durant els anys vint i trenta del segle passat, que és quan van néixer moltes d'aquestes persones que tinc presents). Algunes, malgrat el registre, feien servir la versió catalana, i d'altres, ja per gust, per tradició familiar o per respecte al registre, es decantaven per la castellana.

Bé, és només una anècdota, perquè de fet, a més, d'aquí uns anys tot això serà una anècdota més de l'antigor. La propagació de les Vanesas i els Jonatans farà que aquestes reflexions ja no tinguin cap sentit, perquè no recordem (ningú viu recordarà, jo tampoc, perquè seré fa temps al canyet), els temps passats en els que per aquestes contrades convivien, per exemple, els Xaviers i els Javiers...

Pepito del Castell

Dino amb lo Pepito del Castell (1). Conill i carxofes a la brasa amb amanida d'enciam i all tendre. El conill del seu conillar, i les carxofes, l'enciam i l'all del seu hort. L'oli amb el que ho amaneix és de les seves oliveres, i el vinagre del seu vi. I el vi de la seva petita vinya. El pa és del forn del pastisser de Palau (aquí els pastissers no fan pastissos, fan pa), però igual podria estar fet amb farina del blat que cada any acostuma a sembrar lo Pepito. Com enguany, que ja comença a espigar-se a la coma. Als seus vuitanta-quatre anys, m'obsequia amb un esplèndid dinar a un lloc encara més esplèndid, al costat de les eres del Meüll, alhora que em fa una demostració d'autosuficiència alimentària.

--
(1) Pepito del Castell del Meüll. L'altre Pepito del Castell, el de Castellnou, va morir fa uns anys; algun altre moment en parlaré, ho tinc pendent, perquè allà en temps també hi vaig tenir molta relació, bona, amb ell i la seva germana, la Mercè.

A la terrassa

A la terrassa.
Al fil d'estendre la roba.
Una oreneta.
Dues orenetes.
Cap oreneta.
Gràcies per la visita.

Exhibició de figures de fusta

El programa de la Fira anuncia que a la tarda, a la Plaça del Mercat, hi ha una "exhibició de figures de fusta tallades amb motoserra". Com que em crida l'atenció, decideixo anar-hi a donar un cop d'ull.

Un cop a la plaça el soroll és eixordador. Tres llenyataires joves, ben plantats, cepats, amb les respectives motoserres a tot drap, burxen en uns grans troncs, crec que de pollancre, d'uns setanta centímetres de diàmetre. Suposo que la seva intenció és fer alguna "figura", però m'imagino que acostumats com estan a abatre arbres al mig del bosc l'únic tall que dominen bé és el transversal. El més jove sembla que ho té ben assumit, i es dedica de manera sistemàtica a llescar el seu tronc com si fos un botifarró, amb desfici, una llesca rere l'altra. Mentrestant, els seus companys patollen i suen tot intentant fer alguna mena de tall més original, però sembla que tenen les idees més aviat espesses. Ara bé, de serradures, els tres en fan una cosa de no dir. Mirant l'espectacle, un núvol d'homes; a les dones, ja se sap, no els interessen, aquesta mena de despropòsits.

Cansat del rebombori, toco el dos, me'n vaig a donar un tomb per les parades de llonganisses i formatges, a ensumar-ne les olors (hi ha dies per a tot, i avui només toca enflairar). Una mica més tard torno a passar per la plaça del mercat, a veure com ha acabat la facècia. Al mig de la plaça, un caòtic i gran munt de serradures i de troncs esbocinats donen fe de les dimensions de l'esforç. De "figures" no se'n veu cap, però "de feina" sí que se'n veu, s'ha de reconèixer que aquest escamot de bosquerols n'ha fet un munt.

Amb els braços plegats o les mans a les butxaques, els badocs que encara queden s'ho miren amb un posat difícil d'interpretar.

Descansar, dormir, morir

He estat dubtant on penjar el text del següent enllaç, que també podria estar aquí, però al final m'he decantat per les pàgines del Miravolat:
http://miravolant.blogspot.com/2011/05/dormir.html

Lo Fernando (ser un trincoles)

Lo Fernando era lo Fernando: murri i fatxenda, garlaire fins el punt de fer-se bona cosa carregosa la seva xerrameca, i alhora un morralet de collons (carnestoltes, poca-solta, xinxirimalles). De manera resumida, un trincoles, que és com me'l van definir quan vaig preguntar quin peu calçava.

Trincoles ve de trincola, campaneta, i el significat derivat, "un trincoles", és força enginyós, escaient. I necessari, ja que altrament, amb un sol mot, com definiríem lo Fernando?

Però vet aquí que trobo la paraula tringoles, amb g, amb un sentit diferent: anganilles, trensilles, tintirinalles... és a dir, un miquetes, un no res.

I embolica que fa fort: tringola amb el sentit de carall, penis.

Descobreixo tot això llegint dos assajos sobre el parlar pallarès (1). Algunes de les paraules anteriors sembla que són d'ús molt local, en zones restringides del Pallars, potser només un poble o vall. En el cas de trincola, a causa de l'isolament del territori es veu que va anar agafant un sentit diferent en diferents llocs. L'origen etimològic, segons el Diccionari català-valencià-balear, és aquest: "derivat del radical onomatopeic 'trink-', imitador del so agut de la campaneta".

No sé si de tot plegat n'hauria de treure alguna conclusió, tampoc sabria quina, o de quina mena. I em quedo com al principi: lo Fernando era un trincoles (i no sé si segueix sent-ho, perquè no sé si és viu o mort, des d'allà en temps que no en sé res).

--
(1) "El parlar del Pallars", Josep Coll, Empúries, 1991. "Aïna, vocabulari temàtic del dialecte pallarès", Rosa Ramoneda (coordinadora) i vuit persones més, Grup d'estudis de llengua i literatura de Ponent i del Pirineu, 2007.

El Meüll

Després de vint-i-vuit anys d'haver tancat la porta de Casa Joaquim del Meüll i no haver-hi tornat més, després de veure, de Tremp estant, aquests darrers mesos, la silueta del poble, encimbellat, allí on es troben el serrat de Sellemana i les comes que enllacen amb la serra de Montllobar, fa pocs dies hi vaig tornar.

Mentre m'hi acostava caminant per la pista, tenia l'estranya sensació com si el temps s'hagués aturat, com si tots aquests anys no haguessin passat, com si fes no res que hagués marxat d'aquells paratges: silenci, quietud, pau, benestar...

Quan hi vaig arribar, però, el poble se'm va fer estrany. El vaig trobar més enrunat i alhora en part reconstruït, sense gaire cura. Amb més indicis de presència humana, abans gairebé inexistents (tot i que ningú hi viu de forma continuada). Com a símbol dels canvis, al mig de la petita plaça del davant de Casa Joaquim, una gran torre d'electricitat, d'aquestes de formigó. Lletja, invasiva, en el pitjor de tots els llocs possibles. Com si no hi hagués altres llocs, més discrets, on s'hagués pogut plantificar (suposant que tingui gaire sentit fer una inversió tan desmesurada, dur la llum a un poble tan isolat i deshabitat). Se'm va fer estrany, tot plegat. Un poble ni viu, ni mort del tot. Malgirbat. Diferent, força diferent, del que havia conegut i en el que m'havia sentia tan a gust: un refugi de pau i solitud en el que vaig passar uns anys tan especials.

El mateix dia, a la tarda, a Puigverd, vaig sentir-li dir a la Dolors de cal Teruel: "No hi ha bonic ni lleig, només costums i gustos". I vaig pensar que segons els meus gustos i costums, aquest Meüll d'ara el trobava més aviat lleig, tot i que em sigui de mal concretar aquesta lletjor subjectiva... difícil de fer entendre, suposo, tenint en compte que "el meu Meüll", acollidor i entranyable per a mi, era un poble que lentament i de forma inaturable s'anava esfondrant. El d'ara, amb una pista més accessible, amb la torre de l'electricitat com a símbol de modernitat i relatiu confort, suposo que és bonic i atractiu per a gent amb "gustos i costums" més habituals avui dia que els meus de quan hi vivia. Amb gustos i costums que, amb el pas del temps, en part també s'han fet meus, a mesura que he anat perdent la vitalitat i la valentia de la joventut.

Al llarg dels anys, algun cop m'he permès la fantasia de somniar viure un altre cop al Meüll. Ara, si algun cop em torna a temptar aquesta fantasia (com si fos un joc, ja que sé que aquesta opció difícilment és possible, per diferents motius), em serà més complicat alimentar-la, tant perquè aquell Meüll ja no existeix com pel pes dels meus anys.

Inicis de maig

Inicis de maig. Al torrent, floreixen els pollancres. Escampen a munts els seus flocs blancs. Petites volves de cotofluix que voleien lleugeres. Les arrossega un vent suau, pels carrers, les places, els patis interiors, arreu. Per dins de les cases si les finestres estan obertes. Avui, cap al tard, la seva dispersió es tan densa que, vistos a contrallum, amb el sol a pun de pondre's, semblen flocs de neu. Fa xafogor. Humitat, calor i pol.len: mal temps per a la gent que pateix d'asma.

Santiago

Santiago és el que per aquests tombants en diuen un home orquestra: tot alhora, canta, toca l'acordió i la bateria. A mig matí em convida a vi de missa i ametlles garapinyades, i després m'obsequia amb una petita sessió d'acordió. Té vuitanta anys, està una mica atrotinat, però conserva tota l'agilitat als dits, i m'explica que alguna vegada encara el lloguen. Tanmateix, malgrat la dedicació i la voluntat que hi posa, mai ha estat un gran músic, ni de més jove; sempre li ha faltat vivesa i alegria. Toca i canta més aviat amb monotonia, amb cara d'encantat, com si fos una pianola moguda per algú una mica cansat. Però ell n'està ben cofoi, d'ell mateix, i això val més que cap altra cosa.

Tot picant ametlles garapinyades i fent petits xarrups de vi de missa m'explica que ell no es va casar perquè de seguida es va adonar de com les gastaven, les dones, i va preferir viure sol i tranquil (viu amb el seu germà, deu anys més jove). Mentre m'exposa la seva negativa visió de les dones, de tant en tant arrodoneix l'exposició amb alguna dita: "quan les dones es posen els pantalons els homes van de reculons", "dona falaguera, vigila la cartera", "gata moixa, urpes esmolades", i d'altres de semblants...

És un tema que l'engresca, aquest de la dolenteria de les dones. Fins i tot em fa un elogi del Franco, perquè diu que llavors les dones "estaven més fermades". I ho acaba reblant afegint que ara està tot perdut, perquè hem arribat al punt que hi ha una llei que fins i tot les protegeix. Com que el tema no és molt engrescador, busco una escapatòria i li demano la recepta de les garapinyades, ja que m'ha explicat que les fa ell mateix. Me la diu: un got d'ametlles, un altre de sucre i un altre d'aigua. Que aquestes són les proporcions, però que de fet ell d'aigua només n'hi posa tres quarts, per no haver de remenar tanta estona. I una bona cassola de fang, que van millor que les de metall a l'hora d'anar remenant la barreja, fins que l'excés d'aigua s'evapora i el sucre es daura i s'espesseeix, arrebossant les ametlles. Potser no és un gran músic, però fent ametlles garapinyades sí que és tot un artista.

A banda de l'acordió, de tant en tant també "arregla gent", que diu ell, és a dir, fa de barber. Mai ha tingut barberia, ho ha anat fent a casa, quan li han demanat, i conserva un petit grup de clients fidels. Cada vegada més pocs, perquè com que tots són grans de mica en mica es van morint.

Mossèn Mateu

Després d'una llarga passejada pel terme, arribo a l'aplec d'Arbul a misses dites, literalment, quan la gent ja surt de l'ermita. Just quan el capellà, amb un pom de timonets sucat en l'aigua d'un pot de conserva (a falta d'un recipient més digne), es disposa a beneir el terme. Deu ser preconciliar, perquè ho fa en llatí; de la poca gent que hi ha (és un aplec molt familiar) suposo que ningú l'entén.

Les vistes des de l'ermita són excepcionals, un seguit de serrats, comes i barrancs que s'allunyen fins on arriba la mirada. Plantat a la vora de l'estimball del costat de l'ermita, enmig d'aquest paisatge immens, majestuós, el capellà va recitant de forma monòtona la seva cantarella en llatí. Amb la seva casulla blanca, resplendent, rematades les vores amb franjes daurades. Una escenografia insuperable i una escena entre entranyable, surrealista i excelsa. I tanmateix, sembla que el petit grup d'assistents no se n'adoni. De fet, aquesta escena és la millor, la de conjunt, la que inclou la gent, fent un petit semicercle davant del capellà, esperant que acabi, tothom més aviat distret, més aviat entaleiat amb les seves cabòries, pensant potser ja en el dinar...

Enllestit el ritual de la missa i la benedicció del terme, com que cap a ponent els núvols es van encastellant, i si plou els més de cinc quilòmetres de pista argilosa es fan impracticables per als cotxes, la gent es comença a moure, avall, cap a Puigverd, per tal d'encarrilar sense ensurts meteorològics la part més interessant de l'aplec, la gastronòmica.

La Mercedes, amb el seu mercedes, enfila el camí de tornada portant el capellà, que també ve al dinar. Mossèn Mateu és un home reposat, amant de la bona vianda; es veu a primer cop d'ull per l'aspecte, grassonet, lluent, i els comentaris que fa ho ratifiquen. Ja a la era de Vidal, on s'han parat les taules, és el primer a seure, tot i que s'espera amb discreció i pacientment que hi hagi una proporció de gent prou elevada asseguda per tal que, quan fa la primera forquillada, acompanyat d'algun altre afamat, quedi una mica dissimulat.

Mentre assaboreix amb palesa delectació el primer plat, un plat combinat d'esqueixada, truita de patates, amanida i empanada de verdures, comenta el lloc on ell compra el bacallà i com el prepara, així com on aconsegueix d'altres productes de qualitat. Més endavant, mentre corren la llangonissa i les costelles de xai ja cuites, alhora que no les estalviat, puntualitza que, de fet, a ell la carn que més li agrada és la de vedellà. També fa un bon paper amb la beguda, alhora que fa comentaris sobre vins, procedències, graduacions...

No és només ell, que traguinyola. A mitja tarda, la quantitat de cerveses, vi, vi ranci i cava que ha circulat és força considerable, prou com perquè més d'un dels entaulats tingui els ulls plens d'espurnetes i parli d'una formà no del tot habitual, força més desinhibida. En això, mossèn Mateu demostra la seva classe, ja que malgrat el que ha traguinyolat conserva completament la compostura, segueix parlant reposadament. Val a dir que de beure en sap.

Arribat aquest punt de la tarda, llavors demana de manera educada que el disculpin, perquè ha d'anar a oficiar un enterro. Ja se sap, diu, la feina de capellà té aquestes coses... Si hagués de conduir i li toqués passar un control de alcoholèmia, ho tindria pelut, però ja està tot previst i, com abans, la Mercedes, el porta un altre cop amb el seu mercedes. A l'era de Vidal, amanint les converses, el vi ranci i el cava segueixen circulant...

Lectures

El tren regional, sense presses, va fent camí cap a Lleida. Poca gent. A una banda, una noia d'uns divuit o vint anys, llegint una revista. A la portada, el titular principal diu: "Les millors retocades". El titular acompanya una composició de fotos de senyores (suposo que famoses) desvestides en biquini; amb aquests posats mig de contorsionistes, intentant amagar la panxa i projectant endavant els pits. Intentant combinar les contorsions amb aquestes postures desafiants o provocatives típiques de les fotos de senyores més o menys desvestides que surten a les revistes adreçades als senyors aficionats a aquest tipus de publicacions.

Però aquesta en concret es veu que és una revista de senyores. Una revista, sembla, "amb idees" dels possibles retocs que les lectores es podrien fer. Potser aquesta noia que la llegeix amb tanta atenció està barrinant, o calculant els imports, dels eventuals "retocs" amb els que "es podria millorar", afegint aquí, traient d'allà, modificant algun perfil... Se la veu fràgil, insegura. Amb la seva cara bufona i el seu cos esvelt, de nina, amb el seu pentinat tan curosament despentinat, com les noies dels còmics de manga, llegint amb tanta atenció aquesta revista... Dóna una gran sensació de vulnerabilitat.

Una mica més enllà, una parella que deuen rondar els cinquanta anys. Amb pinta de satisfets, ell llegint un diari d'esports, alimentant-se d'informació futbolística, amb la mateixa atenció que un filòsof deu llegir els assajos de Kant o Nietzsche. Ella, submergida en els transcendentals continguts d'una revista de xafarderies i misèries de la gent famosa. Els dos refets, molsuts, amb pintes de carnissers, lluents. Me'ls imagino fent un bon esmorzar d'ous ferrats ben oliosos acompanyats d'un bon tall de cansalada, eixugant-se els regalims llardosos que els vessen dels llavis... I vés a saber, potser són vegetarians estrictes, però amb algun problema a les tiroides que fa que se'ls acumulin els quilos; això d'imaginar les vides dels altres és mol arriscat.

L'altra persona que hi ha al departament del vagó (no hi ha ningú més) és una dona d'uns trenta anys. Dorm. No es veu que tragini cap revista. Potser quan es desperti traurà de la seva bossa un assaig o una revista de literatura... o no, potser només mirarà, assaborint-lo, el paisatge esplèndid que va passant per la finestra, amb el sol que tot just comença a enlairar-se. Mentre dorm, tot és possible...

El Jonàs de la Leocàdia - 7 (realitat i literatura)

Les visites al Jonàs sempre són estranyes, amb un solatge d'incomoditat, amb un desig inconfessat d'abreujar-les, a causa tant de l'entorn trist i depriment del psiquiàtric com de la meva incapacitat de gestionar les trobades amb més habilitat. Després, més tard, de vegades escric alguna cosa sobre com ha anat. El més sorprenent és que, llavors, si s'escau puc dedicar més temps a escriure sobre com ha anat, com ho he viscut, el que m'ha suggerit la trobada, que el temps que he dedicat "a viure-la". I això em desconcerta, aquesta dificultat de viure la realitat amb intensitat i plenitud comparada amb la relativa facilitat de convertir-la en matèria d'un relat, i entretenir-me llavors el temps que faci falta remenant un text, sense mandres ni presses per enllestir-lo. Crec que en aquests casos hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar, tot i que no sé ben bé com ho hauria de fer, per tal que aquesta relació estranya o desequilibrada entre la realitat i els entreteniments literaris fos diferent. Per tal que fos una mica més harmoniosa, o una mica més no sé com...