Mossèn Mateu

Després d'una llarga passejada pel terme, arribo a l'aplec d'Arbul a misses dites, literalment, quan la gent ja surt de l'ermita. Just quan el capellà, amb un pom de timonets sucat en l'aigua d'un pot de conserva (a falta d'un recipient més digne), es disposa a beneir el terme. Deu ser preconciliar, perquè ho fa en llatí; de la poca gent que hi ha (és un aplec molt familiar) suposo que ningú l'entén.

Les vistes des de l'ermita són excepcionals, un seguit de serrats, comes i barrancs que s'allunyen fins on arriba la mirada. Plantat a la vora de l'estimball del costat de l'ermita, enmig d'aquest paisatge immens, majestuós, el capellà va recitant de forma monòtona la seva cantarella en llatí. Amb la seva casulla blanca, resplendent, rematades les vores amb franjes daurades. Una escenografia insuperable i una escena entre entranyable, surrealista i excelsa. I tanmateix, sembla que el petit grup d'assistents no se n'adoni. De fet, aquesta escena és la millor, la de conjunt, la que inclou la gent, fent un petit semicercle davant del capellà, esperant que acabi, tothom més aviat distret, més aviat entaleiat amb les seves cabòries, pensant potser ja en el dinar...

Enllestit el ritual de la missa i la benedicció del terme, com que cap a ponent els núvols es van encastellant, i si plou els més de cinc quilòmetres de pista argilosa es fan impracticables per als cotxes, la gent es comença a moure, avall, cap a Puigverd, per tal d'encarrilar sense ensurts meteorològics la part més interessant de l'aplec, la gastronòmica.

La Mercedes, amb el seu mercedes, enfila el camí de tornada portant el capellà, que també ve al dinar. Mossèn Mateu és un home reposat, amant de la bona vianda; es veu a primer cop d'ull per l'aspecte, grassonet, lluent, i els comentaris que fa ho ratifiquen. Ja a la era de Vidal, on s'han parat les taules, és el primer a seure, tot i que s'espera amb discreció i pacientment que hi hagi una proporció de gent prou elevada asseguda per tal que, quan fa la primera forquillada, acompanyat d'algun altre afamat, quedi una mica dissimulat.

Mentre assaboreix amb palesa delectació el primer plat, un plat combinat d'esqueixada, truita de patates, amanida i empanada de verdures, comenta el lloc on ell compra el bacallà i com el prepara, així com on aconsegueix d'altres productes de qualitat. Més endavant, mentre corren la llangonissa i les costelles de xai ja cuites, alhora que no les estalviat, puntualitza que, de fet, a ell la carn que més li agrada és la de vedellà. També fa un bon paper amb la beguda, alhora que fa comentaris sobre vins, procedències, graduacions...

No és només ell, que traguinyola. A mitja tarda, la quantitat de cerveses, vi, vi ranci i cava que ha circulat és força considerable, prou com perquè més d'un dels entaulats tingui els ulls plens d'espurnetes i parli d'una formà no del tot habitual, força més desinhibida. En això, mossèn Mateu demostra la seva classe, ja que malgrat el que ha traguinyolat conserva completament la compostura, segueix parlant reposadament. Val a dir que de beure en sap.

Arribat aquest punt de la tarda, llavors demana de manera educada que el disculpin, perquè ha d'anar a oficiar un enterro. Ja se sap, diu, la feina de capellà té aquestes coses... Si hagués de conduir i li toqués passar un control de alcoholèmia, ho tindria pelut, però ja està tot previst i, com abans, la Mercedes, el porta un altre cop amb el seu mercedes. A l'era de Vidal, amanint les converses, el vi ranci i el cava segueixen circulant...