Santiago

Santiago és el que per aquests tombants en diuen un home orquestra: tot alhora, canta, toca l'acordió i la bateria. A mig matí em convida a vi de missa i ametlles garapinyades, i després m'obsequia amb una petita sessió d'acordió. Té vuitanta anys, està una mica atrotinat, però conserva tota l'agilitat als dits, i m'explica que alguna vegada encara el lloguen. Tanmateix, malgrat la dedicació i la voluntat que hi posa, mai ha estat un gran músic, ni de més jove; sempre li ha faltat vivesa i alegria. Toca i canta més aviat amb monotonia, amb cara d'encantat, com si fos una pianola moguda per algú una mica cansat. Però ell n'està ben cofoi, d'ell mateix, i això val més que cap altra cosa.

Tot picant ametlles garapinyades i fent petits xarrups de vi de missa m'explica que ell no es va casar perquè de seguida es va adonar de com les gastaven, les dones, i va preferir viure sol i tranquil (viu amb el seu germà, deu anys més jove). Mentre m'exposa la seva negativa visió de les dones, de tant en tant arrodoneix l'exposició amb alguna dita: "quan les dones es posen els pantalons els homes van de reculons", "dona falaguera, vigila la cartera", "gata moixa, urpes esmolades", i d'altres de semblants...

És un tema que l'engresca, aquest de la dolenteria de les dones. Fins i tot em fa un elogi del Franco, perquè diu que llavors les dones "estaven més fermades". I ho acaba reblant afegint que ara està tot perdut, perquè hem arribat al punt que hi ha una llei que fins i tot les protegeix. Com que el tema no és molt engrescador, busco una escapatòria i li demano la recepta de les garapinyades, ja que m'ha explicat que les fa ell mateix. Me la diu: un got d'ametlles, un altre de sucre i un altre d'aigua. Que aquestes són les proporcions, però que de fet ell d'aigua només n'hi posa tres quarts, per no haver de remenar tanta estona. I una bona cassola de fang, que van millor que les de metall a l'hora d'anar remenant la barreja, fins que l'excés d'aigua s'evapora i el sucre es daura i s'espesseeix, arrebossant les ametlles. Potser no és un gran músic, però fent ametlles garapinyades sí que és tot un artista.

A banda de l'acordió, de tant en tant també "arregla gent", que diu ell, és a dir, fa de barber. Mai ha tingut barberia, ho ha anat fent a casa, quan li han demanat, i conserva un petit grup de clients fidels. Cada vegada més pocs, perquè com que tots són grans de mica en mica es van morint.