Lo Fernando (ser un trincoles)

Lo Fernando era lo Fernando: murri i fatxenda, garlaire fins el punt de fer-se bona cosa carregosa la seva xerrameca, i alhora un morralet de collons (carnestoltes, poca-solta, xinxirimalles). De manera resumida, un trincoles, que és com me'l van definir quan vaig preguntar quin peu calçava.

Trincoles ve de trincola, campaneta, i el significat derivat, "un trincoles", és força enginyós, escaient. I necessari, ja que altrament, amb un sol mot, com definiríem lo Fernando?

Però vet aquí que trobo la paraula tringoles, amb g, amb un sentit diferent: anganilles, trensilles, tintirinalles... és a dir, un miquetes, un no res.

I embolica que fa fort: tringola amb el sentit de carall, penis.

Descobreixo tot això llegint dos assajos sobre el parlar pallarès (1). Algunes de les paraules anteriors sembla que són d'ús molt local, en zones restringides del Pallars, potser només un poble o vall. En el cas de trincola, a causa de l'isolament del territori es veu que va anar agafant un sentit diferent en diferents llocs. L'origen etimològic, segons el Diccionari català-valencià-balear, és aquest: "derivat del radical onomatopeic 'trink-', imitador del so agut de la campaneta".

No sé si de tot plegat n'hauria de treure alguna conclusió, tampoc sabria quina, o de quina mena. I em quedo com al principi: lo Fernando era un trincoles (i no sé si segueix sent-ho, perquè no sé si és viu o mort, des d'allà en temps que no en sé res).

--
(1) "El parlar del Pallars", Josep Coll, Empúries, 1991. "Aïna, vocabulari temàtic del dialecte pallarès", Rosa Ramoneda (coordinadora) i vuit persones més, Grup d'estudis de llengua i literatura de Ponent i del Pirineu, 2007.