Lectures

El tren regional, sense presses, va fent camí cap a Lleida. Poca gent. A una banda, una noia d'uns divuit o vint anys, llegint una revista. A la portada, el titular principal diu: "Les millors retocades". El titular acompanya una composició de fotos de senyores (suposo que famoses) desvestides en biquini; amb aquests posats mig de contorsionistes, intentant amagar la panxa i projectant endavant els pits. Intentant combinar les contorsions amb aquestes postures desafiants o provocatives típiques de les fotos de senyores més o menys desvestides que surten a les revistes adreçades als senyors aficionats a aquest tipus de publicacions.

Però aquesta en concret es veu que és una revista de senyores. Una revista, sembla, "amb idees" dels possibles retocs que les lectores es podrien fer. Potser aquesta noia que la llegeix amb tanta atenció està barrinant, o calculant els imports, dels eventuals "retocs" amb els que "es podria millorar", afegint aquí, traient d'allà, modificant algun perfil... Se la veu fràgil, insegura. Amb la seva cara bufona i el seu cos esvelt, de nina, amb el seu pentinat tan curosament despentinat, com les noies dels còmics de manga, llegint amb tanta atenció aquesta revista... Dóna una gran sensació de vulnerabilitat.

Una mica més enllà, una parella que deuen rondar els cinquanta anys. Amb pinta de satisfets, ell llegint un diari d'esports, alimentant-se d'informació futbolística, amb la mateixa atenció que un filòsof deu llegir els assajos de Kant o Nietzsche. Ella, submergida en els transcendentals continguts d'una revista de xafarderies i misèries de la gent famosa. Els dos refets, molsuts, amb pintes de carnissers, lluents. Me'ls imagino fent un bon esmorzar d'ous ferrats ben oliosos acompanyats d'un bon tall de cansalada, eixugant-se els regalims llardosos que els vessen dels llavis... I vés a saber, potser són vegetarians estrictes, però amb algun problema a les tiroides que fa que se'ls acumulin els quilos; això d'imaginar les vides dels altres és mol arriscat.

L'altra persona que hi ha al departament del vagó (no hi ha ningú més) és una dona d'uns trenta anys. Dorm. No es veu que tragini cap revista. Potser quan es desperti traurà de la seva bossa un assaig o una revista de literatura... o no, potser només mirarà, assaborint-lo, el paisatge esplèndid que va passant per la finestra, amb el sol que tot just comença a enlairar-se. Mentre dorm, tot és possible...