Noms en castellà

Javier, Santiago, Manuel... gent que de petits ni sabien parlar en castellà, que potser el van començar a xampurrejar a la mili (alguns abans d'anar-hi no havien sortit mai del poble o la masia), i que malgrat tot s'han dit sempre així, amb el nom en castellà. De vegades, amb diminutius que han arrossegat fins a la vellesa: Pepito, Paquito... És divertit, trobar-te per aquests llogarrets un Pepito, i a sobre de vuitanta-quatre anys...

Entretingut amb aquests pensaments em venen al cap sobretot només d'homes; tot i que m'hi esforço, de dones gairebé no me'n venen (alguna Pepita, Carmen...). No sé si perquè entre elles aquest fenomen no era tan habitual, o perquè a l'estar el territori tan despoblat (els isolats poblets i masos del Pallars Jussà que queden a l'oest de Tremp, tot i que és un fet general i no pas exclusiu d'aquesta zona), hi havia molts homes sols i ben escasses dones.

Suposo que, a banda dels costums familiars, hi devia tenir també alguna cosa a veure el nom amb el que s'inscrivia la criatura quan naixia, que en moltes èpoques només podien ser noms castellans (no sé com anava la cosa durant els anys vint i trenta del segle passat, que és quan van néixer moltes d'aquestes persones que tinc presents). Algunes, malgrat el registre, feien servir la versió catalana, i d'altres, ja per gust, per tradició familiar o per respecte al registre, es decantaven per la castellana.

Bé, és només una anècdota, perquè de fet, a més, d'aquí uns anys tot això serà una anècdota més de l'antigor. La propagació de les Vanesas i els Jonatans farà que aquestes reflexions ja no tinguin cap sentit, perquè no recordem (ningú viu recordarà, jo tampoc, perquè seré fa temps al canyet), els temps passats en els que per aquestes contrades convivien, per exemple, els Xaviers i els Javiers...