El Meüll

Després de vint-i-vuit anys d'haver tancat la porta de Casa Joaquim del Meüll i no haver-hi tornat més, després de veure, de Tremp estant, aquests darrers mesos, la silueta del poble, encimbellat, allí on es troben el serrat de Sellemana i les comes que enllacen amb la serra de Montllobar, fa pocs dies hi vaig tornar.

Mentre m'hi acostava caminant per la pista, tenia l'estranya sensació com si el temps s'hagués aturat, com si tots aquests anys no haguessin passat, com si fes no res que hagués marxat d'aquells paratges: silenci, quietud, pau, benestar...

Quan hi vaig arribar, però, el poble se'm va fer estrany. El vaig trobar més enrunat i alhora en part reconstruït, sense gaire cura. Amb més indicis de presència humana, abans gairebé inexistents (tot i que ningú hi viu de forma continuada). Com a símbol dels canvis, al mig de la petita plaça del davant de Casa Joaquim, una gran torre d'electricitat, d'aquestes de formigó. Lletja, invasiva, en el pitjor de tots els llocs possibles. Com si no hi hagués altres llocs, més discrets, on s'hagués pogut plantificar (suposant que tingui gaire sentit fer una inversió tan desmesurada, dur la llum a un poble tan isolat i deshabitat). Se'm va fer estrany, tot plegat. Un poble ni viu, ni mort del tot. Malgirbat. Diferent, força diferent, del que havia conegut i en el que m'havia sentia tan a gust: un refugi de pau i solitud en el que vaig passar uns anys tan especials.

El mateix dia, a la tarda, a Puigverd, vaig sentir-li dir a la Dolors de cal Teruel: "No hi ha bonic ni lleig, només costums i gustos". I vaig pensar que segons els meus gustos i costums, aquest Meüll d'ara el trobava més aviat lleig, tot i que em sigui de mal concretar aquesta lletjor subjectiva... difícil de fer entendre, suposo, tenint en compte que "el meu Meüll", acollidor i entranyable per a mi, era un poble que lentament i de forma inaturable s'anava esfondrant. El d'ara, amb una pista més accessible, amb la torre de l'electricitat com a símbol de modernitat i relatiu confort, suposo que és bonic i atractiu per a gent amb "gustos i costums" més habituals avui dia que els meus de quan hi vivia. Amb gustos i costums que, amb el pas del temps, en part també s'han fet meus, a mesura que he anat perdent la vitalitat i la valentia de la joventut.

Al llarg dels anys, algun cop m'he permès la fantasia de somniar viure un altre cop al Meüll. Ara, si algun cop em torna a temptar aquesta fantasia (com si fos un joc, ja que sé que aquesta opció difícilment és possible, per diferents motius), em serà més complicat alimentar-la, tant perquè aquell Meüll ja no existeix com pel pes dels meus anys.