Igualada - Callelarga

Rosa Saumell. Una vida dedicada als altres:
https://igualada-callelarga.blogspot.com/

Potser

Potser.
Potser.
Potser.
Potser.
Potser.
Potser.
Potser.
Potser.
Potser.
Potser...
I alguna cosa més?
Doncs potser no.

Tot és efímer

Se'n van les persones que estimem, o que potser odiem. Persones que ens han fet la vida agradable o desagradable; que potser ens han ajudat quan hem caigut, o que potser ens han ajudat a caure... Se'n van, igual que nosaltres també un dia marxarem, ens morirem. I el nostre record i el seu, tots els records, més aviat o més tard també aniran marxant, s'aniran fonent. De fet, de vegades ja ens oblidem dels altres quan encara viuen...

A tot estirar, podem aspirar que ens recordin un temps, potser durant la següent generació, o fins a l'altra. I poca cosa més (i de vegades encara és una desgràcia, que durin tant els records, si és el cas, per exemple, que hem sigut malvats...). 

Sigui com sigui, al final, tots els records desapareixen. Absolutament tots. Al final, no són només els records, sinó que serà tot, el que desapareixerà. Les ciutats, per exemple, símbol del nostre món, de la nostra civilització, arribarà un dia que quedaran convertides en una fina i compactada capa de formigó, acer i vidre. Només això, una fina capa, que alhora s'anirà cobrint de sediments, una fina capa que anirà desapareixent (ho deia algú fa poc, no recordo qui, ni a on). 

I després, la continuació: la desaparició de la mateixa terra, del sistema solar, d'aquesta galàxia... 

Mentrestant, però, vivim, i ens esforcem per construir relats, els nostres relats. I els defensem, potser de manera apassionada. Ho fem tot i que, si ens aturem a pensar-hi, sabem que és bastant ridícul, atesa la inevitable desaparició total de tot, d'absolutament tot. Però és que aquest relat, el relat de cadascú, i els relats col.lectius amb els quals ens identifiquem, al marge del seu grau de versemblança, de realitat (això ja és secundari), ens són imprescindibles de cara a sobreviure.

L'evolució de la vida ha anat com ha anat, i el resultat ha sigut que hem emergit nosaltres, els humans. Constructors de relats. I ja no sabem viure sense aquestes construccions, sense arrepenjar-nos-hi, sense sentir que ens donen sentit, algun sentit, una mica de sentit, un miratge de sentit. Encara que al capdavall tot sigui tan efímer. O tan absurd, només una pura invenció, resultat d'una efímera capacitat d'invenció.

Ens hem oblidat (o volem oblidar-ho), que som tan intranscendents com les formigues que veiem feinejar atrafegades. D'aquí cap allà. O les mosques, o les cuques. Bestioles que a causa de no tenir les capacitats d'elaborar relats, tampoc poden trobar a faltar el fet de no tenir-los. Com que elles, les formigues, les cuques, els escarabats, els llimacs, no tenen aquesta capacitat, no fan, ni enyoren, aquestes coses. Però sí que fan el mateix trajecte que nosaltres: una breu estada per la vida, un camí semblant cap a la mort, i llavors el no-res.

Jo, mentre m'hi encamino, cap a aquest final i aquest no res, de vegades escric. D'una banda, perquè no sóc una mosca. D'una altra, perquè tinc aquest costum, aquesta manera d'omplir les estones, "de fer veure que faig alguna cosa". I així van passant els dies, mentre encara hi hagi dies per passar...

El Joan Pintor / 2

En el cas del Joan Pintor del qual parlava abans-d'ahir, no crec que m'equivoqui molt si dic que la família que li queda segurament preferiria que es morís aviat, o que ja s'hagués mort, perquè com més anys visqui, més petita serà l'herència que els quedarà. És a dir, més petites seran les reserves econòmiques que ara ell té, i que ha d'anar gastant per anar vivint (la pensió que cobra només li arriba per pagar just el lloguer del pis).

Aquest és un altre aspecte de fer-se gran: de vegades veus tanta mesquinesa al voltant que voldries morir-te, potser no perquè tinguis realment ganes de morir-te, sinó sobretot per no veure la mesquinesa "dels voltors familiars" que estan a l'aguait, expectants.

En el cas del Joan Pintor, i és ben trist dir-ho, a banda de les passejades i les cerveses (i les queixes, reclamacions i amenaces a les companyies telefòniques i d'electricitat que intenten estafar-lo), una altra ocupació és intentar mantenir, de manera discreta i diplomàtica, a una distància prudencial de la seva vida quotidiana, aquests familiars (ja que sembla que el seu únic interès és respecte del "balanç econòmic" en el moment del desenllaç final; mentrestant, gairebé ni li truquen, si no és que alguna vegada ensumen que en poden treure alguna cosa).

Per sort, el Joan Pintor també té una molt bona amiga, i la filla d'aquesta amiga, que li tenen un gran afecte i que estan molt implicades en l'acompanyament i la protecció del Joan Pintor. De fet, elles ho han fet sempre; en aquest cas, jo sóc el nou vingut, a aquest "equip protector".

D'aquestes dues dones algun altre dia també n'hauria de parlar, perquè tant les seves vides, com les seves actituds, fan que s'ho mereixin. Les poso a la llista de temes pendents.

El Joan Pintor i els mandales

De vegades parlo del Joan F., i de vegades del Joan M. Com que de vegades és un i de vegades l'altre, tots dos Joans, i això de les lletres potser genera confusió, del Joan M. a partir d'ara en diré Joan Pintor, i del Joan F., Joan Entrenador.

Són molt diferents, els dos, però també tenen coses en comú. La primera, òbvia, que els dos es diuen Joan. També, que els dos són grans. I que també als dos, de manera cíclica, les companyies de telefonia i electricitat intenten enredar-los (o directament estafar-los). Pel que fa a això, estan en la mateixa situació de vulnerabilitat que la majoria de la gent gran, a la qual, aquestes companyies, amb un desvergonyiment que voreja el delicte flagrant, intenten enredar de tant en tant (ho intenten amb tothom, és clar, però la gent gran està més desprotegida, cosa que les companyies saben perquè en tenen totes les dades, també l'edat que tenen). Però per avui el deixo, aquest tema de les "estafes legals" a la gent gran, si de cas un altre dia ja hi tornaré.

Des de fa uns mesos, al Joan Pintor el vaig a veure cada setmana. Fem una passejada, compartim una cervesa (ell, acompanyada d'uns quants medicaments), i xerrem una estona. El Joan Pintor ara ja no pinta: ha baixat de nivell, i des de fa un temps entreté les moltes hores solitàries a casa seva acolorint mandales. A més, "com que és pintor", cada mandala, quan l'acaba, el firma, amb una firma desproporcionadament gran.

Quan m'ensenya els mandales (sempre m'ensenya els últims), ell mateix en fa els elogis: que si queden tan bonics, que si són molt encertades les combinacions de colors... I a mi llavors m'és fàcil fer-lo content: com que ell ja ho diu tot, només em cal dir-li que té tota la raó. 

El Joan Pintor té el pis amb les parets plenes de quadres, tots seus, i en una habitació, estibats en grans prestatges, moltíssims més, centenars, també tots seus (durant uns anys, va pintar molt). Ara, cada vegada té més coll avall que, el dia que es mori, la majoria d'aquests quadres, o tots, aniran a les escombraries. 

Li ha costat, arribar a aquest punt d'acceptació (i de vegades encara s'hi resisteix). Durant molt temps, va fer diferents intents, primer per vendre'ls, després per regalar-los. Amb ben poc èxit, llevat d'alguna excepció, en l'etapa dels regals. Però és un final inevitable, perquè no són res de l'altre món, tot i que alguns tenen la seva gràcia, amb pinzellades fresques i colors bonics.

Aquestes visites al Joan Pintor també em van bé a mi, perquè em refresquen aquest tema: quan ens morim, "morim del tot": el record que deixem és molt efímer. Sobretot, si no tenim família que "allarguin una mica" aquells records que ens inclouen. Això, pel que fa als records. I pel que fa a tot allò material i que per a nosaltres potser era molt important (llibres, mobles, etc.), amb una mica de sort algú potser n'aprofitarà algunes coses, però la resta també acabarà a les escombraries.

Una altra cosa que penso, quan vaig a veure el Joan Pintor i m'ensenya els mandales acolorits, és aquesta: si un dia la meva vida ha de quedar limitada "a pintar mandales per entretenir-me", prefereixo morir-me. És a dir, si ja no puc fer alguna cosa una mica útil (com per exemple, anar a veure el Joan Pintor, o el Joan Entrenador, o alguna altra persona com ells, i fer-los una estona de companyia i, si cal, resoldre'ls algun embolic de factures o del que sigui), prefereixo deixar-ho estar, això de viure.

Per descomptat, amb el que acabo de dir no vull formular de cap manera una mena de "principi general" sobre el sentit de la vida. L'únic que faig és referir-me, exclusivament, "al sentit que per a mi té la meva vida". Els altres, que cadascú faci el que vulgui, o el que pugui, o el que li deixin...

Més suïcidis

(salut mental)
https://horitzontal.blogspot.com/2021/05/mes-suicidis.html

Pamplona MCMLXVII

(temes religiosos i familiars)
https://holapronobis.blogspot.com/2021/05/pamplona-mcmlxvii.html

Recordatori maig 2021

(sobre el final de la vida)
https://miravolant.blogspot.com/2021/05/recordatori-maig-2021.html

Dijous Sant i borratxeres

(històries familiars)
https://442m.blogspot.com/2021/05/dijous-sant-i-borratxeres.html

Les tetes de la Rosaura, un altre cop

Deia l'altre dia que vaig fer un riu a un pipicà. Era un dia que anava a veure el Joan F. Aquell dia, una hora abans d'arribar a casa del Joan F., l'havia telefonat: 

-Encara ets al llit?
-Sí
-D'aquí una estona vinc!
-Home, precisament avui...
-Sí, avui, ara, de manera que tens una hora per treure't les lleganyes, posar-te les sabatilles, i estar en condicions d'obrir la porta, quan toqui el timbre.

Quan arribo, a les dues del migdia, el Joan ha fet part dels deures: s'ha alçat del llit, s'ha posat les sabatilles i m'obre la porta. Dic part dels deures perquè encara va amb el pijama, "conserva" les lleganyes, té la cara d'adormit, du els cabells escabellats...

Camina amb molta dificultat, de vegades sembla que estigui a punt de caure. Anem els dos cap al menjador i seiem, i llavors estem una estona parlant, fins que arriba la Rosaura, la seva cuidadora. Quan ella arriba, ens saludem i, de seguida, el Joan F. li diu: "Ara anirem a la dutxa, oi?" 

Ella li diu que, ja que té visita, ho faran diferent: primer li escalfarà el dinar i dinarà i, després, ja el dutxarà. Al Joan no li acaba d'agradar el canvi de plans, remuga una mica, però com que entén que no hi ha res a fer, claudica. 

A la dutxa no sé tot el que passa, però m'imagino que potser alguna cosa més que un ensabonat, aclarit i eixugat. Vaja, alguna cosa més interessant pel Joan que el dinar. Perquè si no, sembla que seria incomprensible, aquesta pressa del Joan per anar a la dutxa amb la Rosaura. 

De fet, del tipus de relació que hi ha entre el Joan (83 anys, que semblen molts més), i la Rosaura (oficialment la seva cuidadora, quaranta i alguns anys, ben portats), només en tinc algunes dades i alguns indicis. Altres vegades ja n'he explicat alguna cosa, de la relació entre el Joan i la Rosaura, és un tema amb diferents subtemes, perquè actualment també són parella de fet. Ho són perquè a ella li convé, per tal de poder regularitzar la seva situació legal, i ell per la seva banda intenta treure "algun rèdit carnal", d'aquest vincle legal. Amb uns resultats que pel que sembla ell considera pobres. 

Després d'escalfar-li el dinar, la Rosaura s'està al menjador parlant amb mi una mica. És baixeta i grassoneta, arrodonida. Jo estic assegut, i ella dreta a uns dos metres davant meu. Davant meu amb el seu gran escot, i els seus grans pits desbordats. I amb la camisa a la qual, per baix, també li falta un pam de roba, de manera que una bona part de panxa també me l'exposa, de manera generosa. Com si em digués, ensenyant-me el melic i aquell munt de carn: "Mira tot el que tinc!". 

Com que jo estic assegut i ella dreta, l'horitzontal dels meus ulls enfoca directament al seu melic. La veritat és que haig de fer un esforç, per mirar-la a la cara, i trobo la situació una mica incòmoda. Dic una mica perquè, de fet, ja hi estic acostumat d'altres vegades, a la seva vestimenta o desvestimenta.

El curiós d'això sobretot és que, algun cop (també ho he explicat ja alguna altra vegada), la Rosaura se'm queixa del Joan, diu que de vegades ell la mira de manera molt insistent, que li diu que li voldria fer petons, i grapejar-la, i la Rosaura em diu que això la molesta... És a dir, que ella va vestida o desvestida com va, i alhora es queixa que el Joan, un vell verd de manual, després, la miri de manera libidinosa i la vulgui grapejar.

Ella es queixa, però suposo que la queixa és només "un formulisme", perquè suposo que a ella aquesta estratègia i les seves conseqüències ja li va bé, perquè així té el Joan atrapat: ella és qui té el control de la situació, de la seva situació com a assalariada d'ell (perquè és assalariada i parella de fet, les dues coses alhora). 

Ara tot això ja ho tinc assimilat, aquest costum de l'exposició de pits i panxes i culs, acompanyada de les queixes corresponents. Ja ho tinc entès, que això funciona així, i en faig poc cas, i penso que ja s'espavilaran, La Rosaura i el Joan, cadascú defensant "els seus interessos". 

Quan el Joan està a mig dinar, me'n vaig. Els deixo així, amb les seves històries, i jo me'n vaig amb les meves. Torno cap a casa caminant i, a un supermercat que trobo, em compro una barra de pa, una bossa de cacauets pelats i una poma. I mentre vaig caminant vaig menjant-me el meu dinar. I alhora penso que, mentrestant, el Joan i la Rosaura potser ja són a la dutxa, amb els seus mercadejos, posant en pràctica ves a saber quines tècniques d'ensabonat, sobretot pel que fa a les parts més "íntimes" del Joan...

Pipicans

Vaig a veure un conegut. Abans d'arribar a casa seva, tinc ganes de fer un riu, i per primer cop se m'acudeix una alternativa a la manca de llocs apropiats: com que de pipicans sí que n'hi ha, per què no utilitzar-ne un? O és que els gossos han de tenir més facilitats que jo, pel que fa a l'eventual necessitat de pixar quan estàs al carrer? Això, a banda que ells, els gossos, a sobre, pixen on els dóna la gana. En general, a fora dels pipicans. Pixen per tot arreu (perquè de gossos n'hi ha per tot arreu, i en grans quantitats, i cada vegada més), i el resultat és que les voreres i les cantonades i els fanals estan plens de reguerols de pixums, uns més secs, uns altres més frescos, recents...

Torno a la urgència de la meva bufeta. Què és el més greu que em pot passar, si faig un pipí a un pipicà? Que em denunciïn, ofesos, els amos de gossos? Que la Guàrdia Urbana em posi una multa per fer un pipí a un pipicà, un lloc no autoritzat per fer pipí les persones? Que surti als diaris la notícia, potser amb una foto inclosa? Bé, potser això últim seria una bona manera d'iniciar una campanya pública per tal d'aconseguir que a la ciutat hi hagi, d'una vegada, una xarxa de "pipihumans"! Potser ja seria l'hora, que a més de pensar tant en els gossos (pel que fa a aquest tema), els ajuntaments també pensessin en les persones, a l'hora de pensar en la necessitat de fer pipí "de tots els animals".

El cas és que, aquesta vegada, tinc un pipicà a la vora, de manera que decideixo inaugurar aquesta nova opció: entro al pipicà (per sort solitari, la veritat és que m'hauria fet mandra, iniciar ja la campanya reivindicativa), i faig un bon riu. Quin descans! Quin plaer!

Content i alleujat, segueixo el meu camí. Dic que content i alleujat perquè pixar, quan en tens necessitat, no és només una necessitat biològica, absoluta, sinó que també és un dels plaers més grans que existeixen. Una altra cosa és que d'aquest tema, d'aquest plaer, se'n parli poc, potser perquè es considera que, el plaer de pixar, és un plaer amb poques possibilitats literàries, amb poc "glamur".