Se'n van les persones que estimem, o que potser odiem. Persones que ens han fet la vida agradable o desagradable; que potser ens han ajudat quan hem caigut, o que potser ens han ajudat a caure... Se'n van, igual que nosaltres també un dia marxarem, ens morirem. I el nostre record i el seu, tots els records, més aviat o més tard també aniran marxant, s'aniran fonent. De fet, de vegades ja ens oblidem dels altres quan encara viuen...
A tot estirar, podem aspirar que ens recordin un temps, potser durant la següent generació, o fins a l'altra. I poca cosa més (i de vegades encara és una desgràcia, que durin tant els records, si és el cas, per exemple, que hem sigut malvats...).
Sigui com sigui, al final, tots els records desapareixen. Absolutament tots. Al final, no són només els records, sinó que serà tot, el que desapareixerà. Les ciutats, per exemple, símbol del nostre món, de la nostra civilització, arribarà un dia que quedaran convertides en una fina i compactada capa de formigó, acer i vidre. Només això, una fina capa, que alhora s'anirà cobrint de sediments, una fina capa que anirà desapareixent (ho deia algú fa poc, no recordo qui, ni a on).
I després, la continuació: la desaparició de la mateixa terra, del sistema solar, d'aquesta galàxia...
Mentrestant, però, vivim, i ens esforcem per construir relats, els nostres relats. I els defensem, potser de manera apassionada. Ho fem tot i que, si ens aturem a pensar-hi, sabem que és bastant ridícul, atesa la inevitable desaparició total de tot, d'absolutament tot. Però és que aquest relat, el relat de cadascú, i els relats col.lectius amb els quals ens identifiquem, al marge del seu grau de versemblança, de realitat (això ja és secundari), ens són imprescindibles de cara a sobreviure.
L'evolució de la vida ha anat com ha anat, i el resultat ha sigut que hem emergit nosaltres, els humans. Constructors de relats. I ja no sabem viure sense aquestes construccions, sense arrepenjar-nos-hi, sense sentir que ens donen sentit, algun sentit, una mica de sentit, un miratge de sentit. Encara que al capdavall tot sigui tan efímer. O tan absurd, només una pura invenció, resultat d'una efímera capacitat d'invenció.
Ens hem oblidat (o volem oblidar-ho), que som tan intranscendents com les formigues que veiem feinejar atrafegades. D'aquí cap allà. O les mosques, o les cuques. Bestioles que a causa de no tenir les capacitats d'elaborar relats, tampoc poden trobar a faltar el fet de no tenir-los. Com que elles, les formigues, les cuques, els escarabats, els llimacs, no tenen aquesta capacitat, no fan, ni enyoren, aquestes coses. Però sí que fan el mateix trajecte que nosaltres: una breu estada per la vida, un camí semblant cap a la mort, i llavors el no-res.
Jo, mentre m'hi encamino, cap a aquest final i aquest no res, de vegades escric. D'una banda, perquè no sóc una mosca. D'una altra, perquè tinc aquest costum, aquesta manera d'omplir les estones, "de fer veure que faig alguna cosa". I així van passant els dies, mentre encara hi hagi dies per passar...
