De vegades parlo del Joan F., i de vegades del Joan M. Com que de vegades és un i de vegades l'altre, tots dos Joans, i això de les lletres potser genera confusió, del Joan M. a partir d'ara en diré Joan Pintor, i del Joan F., Joan Entrenador.
Són molt diferents, els dos, però també tenen coses en comú. La primera, òbvia, que els dos es diuen Joan. També, que els dos són grans. I que també als dos, de manera cíclica, les companyies de telefonia i electricitat intenten enredar-los (o directament estafar-los). Pel que fa a això, estan en la mateixa situació de vulnerabilitat que la majoria de la gent gran, a la qual, aquestes companyies, amb un desvergonyiment que voreja el delicte flagrant, intenten enredar de tant en tant (ho intenten amb tothom, és clar, però la gent gran està més desprotegida, cosa que les companyies saben perquè en tenen totes les dades, també l'edat que tenen). Però per avui el deixo, aquest tema de les "estafes legals" a la gent gran, si de cas un altre dia ja hi tornaré.
Des de fa uns mesos, al Joan Pintor el vaig a veure cada setmana. Fem una passejada, compartim una cervesa (ell, acompanyada d'uns quants medicaments), i xerrem una estona. El Joan Pintor ara ja no pinta: ha baixat de nivell, i des de fa un temps entreté les moltes hores solitàries a casa seva acolorint mandales. A més, "com que és pintor", cada mandala, quan l'acaba, el firma, amb una firma desproporcionadament gran.
Quan m'ensenya els mandales (sempre m'ensenya els últims), ell mateix en fa els elogis: que si queden tan bonics, que si són molt encertades les combinacions de colors... I a mi llavors m'és fàcil fer-lo content: com que ell ja ho diu tot, només em cal dir-li que té tota la raó.
El Joan Pintor té el pis amb les parets plenes de quadres, tots seus, i en una habitació, estibats en grans prestatges, moltíssims més, centenars, també tots seus (durant uns anys, va pintar molt). Ara, cada vegada té més coll avall que, el dia que es mori, la majoria d'aquests quadres, o tots, aniran a les escombraries.
Li ha costat, arribar a aquest punt d'acceptació (i de vegades encara s'hi resisteix). Durant molt temps, va fer diferents intents, primer per vendre'ls, després per regalar-los. Amb ben poc èxit, llevat d'alguna excepció, en l'etapa dels regals. Però és un final inevitable, perquè no són res de l'altre món, tot i que alguns tenen la seva gràcia, amb pinzellades fresques i colors bonics.
Aquestes visites al Joan Pintor també em van bé a mi, perquè em refresquen aquest tema: quan ens morim, "morim del tot": el record que deixem és molt efímer. Sobretot, si no tenim família que "allarguin una mica" aquells records que ens inclouen. Això, pel que fa als records. I pel que fa a tot allò material i que per a nosaltres potser era molt important (llibres, mobles, etc.), amb una mica de sort algú potser n'aprofitarà algunes coses, però la resta també acabarà a les escombraries.
Una altra cosa que penso, quan vaig a veure el Joan Pintor i m'ensenya els mandales acolorits, és aquesta: si un dia la meva vida ha de quedar limitada "a pintar mandales per entretenir-me", prefereixo morir-me. És a dir, si ja no puc fer alguna cosa una mica útil (com per exemple, anar a veure el Joan Pintor, o el Joan Entrenador, o alguna altra persona com ells, i fer-los una estona de companyia i, si cal, resoldre'ls algun embolic de factures o del que sigui), prefereixo deixar-ho estar, això de viure.
Per descomptat, amb el que acabo de dir no vull formular de cap manera una mena de "principi general" sobre el sentit de la vida. L'únic que faig és referir-me, exclusivament, "al sentit que per a mi té la meva vida". Els altres, que cadascú faci el que vulgui, o el que pugui, o el que li deixin...
