En el cas del Joan Pintor del qual parlava abans-d'ahir, no crec que m'equivoqui molt si dic que la família que li queda segurament preferiria que es morís aviat, o que ja s'hagués mort, perquè com més anys visqui, més petita serà l'herència que els quedarà. És a dir, més petites seran les reserves econòmiques que ara ell té, i que ha d'anar gastant per anar vivint (la pensió que cobra només li arriba per pagar just el lloguer del pis).
Aquest és un altre aspecte de fer-se gran: de vegades veus tanta mesquinesa al voltant que voldries morir-te, potser no perquè tinguis realment ganes de morir-te, sinó sobretot per no veure la mesquinesa "dels voltors familiars" que estan a l'aguait, expectants.
En el cas del Joan Pintor, i és ben trist dir-ho, a banda de les passejades i les cerveses (i les queixes, reclamacions i amenaces a les companyies telefòniques i d'electricitat que intenten estafar-lo), una altra ocupació és intentar mantenir, de manera discreta i diplomàtica, a una distància prudencial de la seva vida quotidiana, aquests familiars (ja que sembla que el seu únic interès és respecte del "balanç econòmic" en el moment del desenllaç final; mentrestant, gairebé ni li truquen, si no és que alguna vegada ensumen que en poden treure alguna cosa).
Per sort, el Joan Pintor també té una molt bona amiga, i la filla d'aquesta amiga, que li tenen un gran afecte i que estan molt implicades en l'acompanyament i la protecció del Joan Pintor. De fet, elles ho han fet sempre; en aquest cas, jo sóc el nou vingut, a aquest "equip protector".
D'aquestes dues dones algun altre dia també n'hauria de parlar, perquè tant les seves vides, com les seves actituds, fan que s'ho mereixin. Les poso a la llista de temes pendents.
