La Katharine Hepburn

(històries familiars)

https://442m.blogspot.com/2023/04/la-katharine-hepburn.html

La Carme Elias

(sobre el final de la vida)

https://miravolant.blogspot.com/2023/04/la-carme-elias.html

Dissabte in albis

(temes familiars)

https://442m.blogspot.com/2023/04/dissabte-in-albis.html

La cervesa

De lluny, veig el Joseph just en el moment que es treu una llauna de cervesa de la butxaca de la jaqueta i se la beu. Després, s'acosta a una paperera que té a la vora i hi tira la llauna. Llavors s'adona que em dirigeixo cap a ell, però d'entrada fa veure que no em veu. Tot i que en aquell moment al carrer no hi ha ningú més, no em mira fins que estic a tocar seu, i aleshores primer fa veure que mira cap al cel, fa un gest amb la mà, com si es dirigís al sol, diu alguna cosa que no entenc i encongeix les espatlles. Només llavors, em mira.

Ell sap que l'he vist bevent-se la llauna de cervesa. Però jo no n'hi dic res: el saludo, i parlem d'altres coses, en la mesura que ho permet el seu extremadament limitat castellà.

Després de molts anys vivint al carrer es va passar sis mesos a un centre de desintoxicació. En va sortir en principi abstemi, o si més no era el que deia. Al sortir li van buscar una habitació en una casa, en la qual també li posaven plat a taula. Estava content. La veritat és que no sé quina entitat ha gestionat tant els mesos de deshabituació, com el seguiment posterior; quan alguna vegada li ho he preguntat, no he aconseguit aclarir res.

Abans d'aquest dia de la llauna de cervesa ja l'havia vist diferents vegades captant al davant del supermercat, el mateix on es posava quan vivia al carrer aquí, al barri. Penso que, encara que ara tingui assegurat un lloc per dormir i el menjar, com que durant el dia fa el mateix que feia abans, només captar, i al mateix barri, al mateix carrer on es va passar anys bevent munts de cerveses, pot ser només qüestió de temps, que la quantitat de cerveses vagi augmentant, tot se li vagi complicant i, al final, acabi una altra vegada al carrer.

La monja Victòria Molins, quan parla de la seva relació amb persones marginades i alcoholitzades, o addictes a altres substàncies, acostuma  a fer referència a les moltes recaigudes, "habituals", fins que algun dia, algunes persones (no recordo que parli de proporcions) aconsegueixen mantenir de forma sostinguda l'abstinència, i llavors poden reprendre una vida més normal. Algunes, perquè altres moren de sobredosis, o de diferents malalties, després d'anys de vides molt dures al carrer, o entrant i sortint d'algun centre d'acollida. (1)

Ella d'aquestes persones en parla amb molta compassió i tendresa. Jo m'adono que no tinc aquest grau d'empatia o "sentiment amorós", tal com diu ella, cap a aquestes persones. No tinc tampoc les seves creences, i això suposo que també està relacionat amb el tipus de lligams que ella estableix. Ella, sense cap mena de dubte, està "en un nivell superior", o com a mínim diferent, d'humanitat, o com se'n pugui o hagi de dir.

Però malgrat tot penso que alguna cosa he anat aprenent, i avui el Joseph l'he vist tan desvalgut, que ni se m'ha passat pel cap, de fer-li cap comentari sobre la seva cervesa, tot i que a mi l'últim que m'havia dit, i no feia tants dies, era que ara, ell, "cap cervesa" (val a dir que llavors ja vaig dubtar que fos cert, tot i no tenir-ne cap prova). No sé què li hauria dit, la Victòria Molins...

Suposo que al Joseph jo no li dic res perquè el veig, tal com he dit, tan desvalgut,  tan fràgil, tan sol, que em sembla gairebé inevitable, que vagi bevent, ja que les cerveses, al capdavall, han sigut sovint la seva única companyia permanent, el seu únic refugi, durant anys, durant dècades. I trencar això, aquesta dependència, aquesta podria dir-se que "amistat", quan la teva vida segueix sent tan solitària, no és gens fàcil.

--
(1) Aquests dies tinc més present la Victòria Molins perquè m'han deixat el seu llibre "El regal de la vida" (Columna, 2013), i m'ha agradat molt. Per diferents raons, entre altres, perquè també parla de la feina de la Genoveva Masip, una altra monja admirable (aquesta de les Filles de la Caritat; la Victòria és Teresiana). A la Genoveva fa anys una vegada m'hi vaig referir, al parlar d'una altra història de drogaddicció i degradació, d'una persona que jo havia conegut. Llavors no vaig posar els noms reals, i a la Genoveva li deia mare Caritat. A més, en la gestió d'aquell cas (llavors jo no ho tenia clar), hi van estar implicades també les teresianes de la Victòria Molins, ja que en aquests tipus d'iniciatives, tal com la Victòria explica molt bé en el seu llibre, al barri treballaven conjuntament unes i altres monges.

El que vaig explicar fa uns quants anys era això (17/4/2013):

https://passavolant.blogspot.com/2013/04/el-julio.html

Més ortigues

Passo per un camí a la vora d'un torrent i veig un munt d'ortigues, moltes i ufanoses. Decideixo agafar-ne unes quantes, només els brots més tendres, i com que no em puc entretenir perquè m'estan esperant, les cullo sense les precaucions adequades, de manera que m'ortigo una mica. Però no hi dono importància, perquè hi ha qui diu que ortigar-se és saludable:

"Contra los dolores llamados reumáticos, las ortigas recién arrancadas, vivas, se utilizan como revulsivas, sacudiendo con ellas, sin excesiva violencia, que no es necesaria, los miembros enfermos, junto a las articulaciones y en torno de ellas, repetidas veces al día." (1)

Un cop a casa, fico la bossa plena d'ortigues a la nevera i, l'endemà al matí, en lloc de fer com uns dies enrere, que havia afegit unes poques i petites fulles d'ortiga a l'amanida de l'esmorzar, decideixo canviar la proporció, aprofitant que en tinc moltes: hi poso sobretot, com a ingredient principal, ortigues, i d'acompanyament, alguns lletsons (collits a la vora de les ortigues), i també una mica de porro, carbassó, bròquil i enciam.

Com que les ortigues segueixen ortigant, primer les tallo ben petites, esperant que així després no em picaran a dins de la boca. I funciona: un cop preparada l'amanida, quan me la menjo, sí que sento una mica de formigueig a la boca, però és això, només un formigueig.

I com que al llarg del dia no noto cap efecte advers, durant els tres dies següents vaig repetint la mateixa dosi generosa d'ortigues a l'amanida de l'esmorzar (n'havia collit moltes). I és curiós, perquè passen els dies i les ortigues segueixen ortigant com el primer dia, quan les tallo petites per incloure-les a l'amanida. I després, també noto el lleu formigueig a la boca. Fins a l'últim dia, tot i que llavors ja en fa quatre o cinc, des que les vaig collir.

Quan se m'acaba la provisió d'ortigues, llavors torno a la dosi més reduïda d'ortigues dels dies abans, amb només algunes fulles d'unes poques ortigues que han sortit a la terrassa. Amb una mica de sort, si aquestes ortigues arriben a florir i escampen llavors, potser llavors més endavant en sortiran més a altres torretes.

Anys enrere, de vegades també havia menjat importants quantitats d'ortigues sense coure, però llavors, després de collir-les, les estenia al sol, i el sol al cap d'una estona desactivava els pèls urticants. El descobriment d'ara, la conservació de les seves plenes capacitats urticants durant dies, guardades així, amb una bossa de plàstic a dins de la nevera, és una novetat interessant. (2)

Dic això de les ortigues crues perquè, bullides, com a verdura o puré, no és cap secret que no tenen cap risc (ja ho he explicat altres vegades), a més de ser bones i saludables.

--
(1) Pío Font Quer. 'Plantas medicinales. El Dioscórides renovado'. Editorial Labor, 1978 (p. 133)
(2) Urticants, ortigants... en aquest escrti no sé si he fet servir correctament aquestes dues paraules. I em fa mandra investigar-ho.

Memòries esbiaixades / 2

(sobre una xerrada sobre fosses de la Guerra Civil)

https://senseseny.blogspot.com/2023/04/memories-esbiaixades-2.html

Reunió de familiars

(l'Elisabet, família sobrevinguda)

https://xocolataimelindros.blogspot.com/2023/04/reunio-de-familiars.html

Sobre el final de la vida

Tres desitjos abans de morir - Espartac Peran
https://miravolant.blogspot.com/2023/04/tres-desitjos-abans-de-morir-espartac.html

Aprendre a morir per poder viure - Xavi Argemí
https://miravolant.blogspot.com/2023/04/aprendre-morir-per-poder-viure-xavi.html

La Lorena (continuació)

Fa dos anys vaig parlar de la Lorena, dels seus problemes de salut, dels seus esgotaments i dolors (1). Durant els mesos següents, el seu estat no va millorar, més aviat va empitjorar. Ja vaig explicar que ella no en parlava amb ningú, del que li passava. Ho dissimulava, i aconseguia que la gent no se n'adonés. De cara als altres, funcionava amb normalitat i, quan estava sola, la seva prioritat era descansar, refer-se, evitar esforços per tal de no desgastar-se i, així, després poder fer aquelles coses que, per a ella, eren prioritàries.

Fa mig any, un dia li va explicar a una parenta el que li passava. Aquesta parenta també tenia problemes de salut importants, i a banda d'anar a metges, també havia demanat opinions i buscat ajudes entre alguns terapeutes "alternatius". No detallo ni els problemes concrets ni les diferents iniciatives seves en aquests espais alternatius, en primer lloc, perquè m'allargaria i, en segon lloc, perquè no és necessari, de cara a la història de la Lorena.

Aquesta parenta, després d'escoltar les explicacions de la Lorena, li va parlar d'un home que practicava la medecina xinesa; li va dir que no era metge, però que a ella les seves opinions i consells, en una ocasió, li van ser molt útils.

La Lorena d'entrada no ho va veure clar. Anar al metge sempre li havia costat, a causa del seu escepticisme, i anar a "terapeutes alternatius" encara ho veia més complicat. Però va anar pensant en el que li havia dit la seva parenta i, al final, va considerar que si feia la prova, encara que no en tragués res de profit, l'únic que hi perdria serien els diners de la consulta. 

La visita va consistir en tres coses. La primera, moltes preguntes, i sense presses: sobre la seva vida, els seus hàbits, la seva alimentació... La segona cosa que va fer aquell home va ser agafar-la pels canells dels dos braços, amb els palmells cap amunt, tot palpant-li alhora les venes dels canells amb la punta dels dits, amb deteniment. La tercera va ser dir-li que tragués la llengua, i llavors hi va donar un cop d'ull ràpid.

A continuació, li va dir quina era la seva conclusió: "estava molt baixa d'energia", com una bateria descarregada. I que el primer que havia de fer era evitar cansar-se, per tal de no empitjorar la situació. Alhora, per tal de poder-se refer, per tornar a carregar les piles, havia de començar a menjar més (la Lorena s'alimentava amb molta frugalitat), i sobretot alimentar-se amb aliments que li aportessin més energia. En concret, li va dir que havia de menjar moltes proteïnes, i que tenint en compte el seu estat, les més indicades eren les proteïnes animals, ja que eren més fàcils d'assimilar i estaven més concentrades (li va dir que amb proteïnes vegetals hauria d'ingerir un volum tan gran d'aliments, que li costaria molt fer-ho).

A més d'aquestes dues indicacions, també li va dir que, par tal d'afavorir el procés de recuperació, durant un temps li aniria bé que es prengués algunes herbes i extractes naturals, fàcils de trobar a les herboristeries. I que amb el mateix propòsit, també seria convenient, durant unes setmanes, algunes sessions d'acupuntura.

La Lorena li va dir que de moment seguiria les dues primeres recomanacions, i a veure com anava. Perquè tant els preparats d'herbes com les agulles naturalment tenien un cost, i ella de moment preferia concentrar la inversió en l'alimentació.

Va marxar de la consulta pensant que era bastant probable que aquell home tingués raó. I va acabar de convèncer-se'n quan, pocs dies després, va fer una cosa que feia anys que no feia. Aquesta cosa era pesar-se. I quan llavors ho va fer, es va quedar esgarrifada: havia perdut un bon grapat de quilos, en relació amb el seu pes de quan era jove. I com que sempre havia sigut una dona molt prima, sense gens de greix, aquells quilos que havien desaparegut només podien ser de múscul. Vaja, que li havia passat com a les anorèxiques (o a la gent famolenca d'alguns països africans), que a causa de la falta de nutrients, els seus cossos es van "autoconsumint".

Després de la bàscula, ja no va tenir cap mena de dubte. I es va proposar fer els deures que li tocaven. Des d'aleshores, ha passat mig any. I el canvi que ha experimentat la Lorena en aquest mig any ha sigut radical: gairebé li han desaparegut tots aquells símptomes tan molestos i invalidants. I a més, ja no s'ha de preocupar per evitar els cansaments, perquè cada vegada és capaç de fer esforços més grans sense que després se senti baldada o malalta.

La Lorena diu que el seu cas és com la història del pagès i el ruc. La història diu que hi havia un pagès que va pensar que si al seu ruc li donava una mica menys de farratge, el ruc potser no ho notaria. Va fer la prova, i no va notar cap canvi. Al cap d'unes setmanes, va pensar que potser podria tornar a treure una petita part de la ració de menjar del ruc, i ho va tornar a fer. I tampoc no va notar cap gran canvi. I així, de mica en mica, va anar reduint el menjar del ruc... fins que el ruc es va morir.

És clar, el pagès no va notar els canvis perquè cada vegada eren molt petits, i ell no tenia com a referència "l'estat inicial del ruc", sinó el previ a cada prova. De manera que el ruc s'anava esllanguint lentament, i el pagès no se n'adonava.

La Lorena diu que ella era, alhora, el pagès i el ruc: qui prenia les decisions, i qui en pagava les conseqüències. Ho explica rient; i diu que també és una mostra que ella no és molt espavilada... perquè si ho hagués sigut una mica, no hauria arribat mai al punt crític que va arribar.

--
(1) La Lorena, 14/12/2020:
https://passavolant.blogspot.com/2020/12/la-lorena.html

Visita al Tribunal Eclesiàstic

(temes religiosos... i també familiars)

https://holapronobis.blogspot.com/2023/04/tribunal-eclesiastic.html