Passo per un camí a la vora d'un torrent i veig un munt d'ortigues, moltes i ufanoses. Decideixo agafar-ne unes quantes, només els brots més tendres, i com que no em puc entretenir perquè m'estan esperant, les cullo sense les precaucions adequades, de manera que m'ortigo una mica. Però no hi dono importància, perquè hi ha qui diu que ortigar-se és saludable:
"Contra los dolores llamados reumáticos, las ortigas recién arrancadas, vivas, se utilizan como revulsivas, sacudiendo con ellas, sin excesiva violencia, que no es necesaria, los miembros enfermos, junto a las articulaciones y en torno de ellas, repetidas veces al día." (1)
Un cop a casa, fico la bossa plena d'ortigues a la nevera i, l'endemà al matí, en lloc de fer com uns dies enrere, que havia afegit unes poques i petites fulles d'ortiga a l'amanida de l'esmorzar, decideixo canviar la proporció, aprofitant que en tinc moltes: hi poso sobretot, com a ingredient principal, ortigues, i d'acompanyament, alguns lletsons (collits a la vora de les ortigues), i també una mica de porro, carbassó, bròquil i enciam.
Com que les ortigues segueixen ortigant, primer les tallo ben petites, esperant que així després no em picaran a dins de la boca. I funciona: un cop preparada l'amanida, quan me la menjo, sí que sento una mica de formigueig a la boca, però és això, només un formigueig.
I com que al llarg del dia no noto cap efecte advers, durant els tres dies següents vaig repetint la mateixa dosi generosa d'ortigues a l'amanida de l'esmorzar (n'havia collit moltes). I és curiós, perquè passen els dies i les ortigues segueixen ortigant com el primer dia, quan les tallo petites per incloure-les a l'amanida. I després, també noto el lleu formigueig a la boca. Fins a l'últim dia, tot i que llavors ja en fa quatre o cinc, des que les vaig collir.
Quan se m'acaba la provisió d'ortigues, llavors torno a la dosi més reduïda d'ortigues dels dies abans, amb només algunes fulles d'unes poques ortigues que han sortit a la terrassa. Amb una mica de sort, si aquestes ortigues arriben a florir i escampen llavors, potser llavors més endavant en sortiran més a altres torretes.
Anys enrere, de vegades també havia menjat importants quantitats d'ortigues sense coure, però llavors, després de collir-les, les estenia al sol, i el sol al cap d'una estona desactivava els pèls urticants. El descobriment d'ara, la conservació de les seves plenes capacitats urticants durant dies, guardades així, amb una bossa de plàstic a dins de la nevera, és una novetat interessant. (2)
Dic això de les ortigues crues perquè, bullides, com a verdura o puré, no és cap secret que no tenen cap risc (ja ho he explicat altres vegades), a més de ser bones i saludables.
(1) Pío Font Quer. 'Plantas medicinales. El Dioscórides renovado'. Editorial Labor, 1978 (p. 133)
(2) Urticants, ortigants... en aquest escrti no sé si he fet servir correctament aquestes dues paraules. I em fa mandra investigar-ho.
