4 d’abr. 2023

La Lorena (continuació)

Fa dos anys vaig parlar de la Lorena, dels seus problemes de salut, dels seus esgotaments i dolors (1). Durant els mesos següents, el seu estat no va millorar, més aviat va empitjorar. Ja vaig explicar que ella no en parlava amb ningú, del que li passava. Ho dissimulava, i aconseguia que la gent no se n'adonés. De cara als altres, funcionava amb normalitat i, quan estava sola, la seva prioritat era descansar, refer-se, evitar esforços per tal de no desgastar-se i, així, després poder fer aquelles coses que, per a ella, eren prioritàries.

Fa mig any, un dia li va explicar a una parenta el que li passava. Aquesta parenta també tenia problemes de salut importants, i a banda d'anar a metges, també havia demanat opinions i buscat ajudes entre alguns terapeutes "alternatius". No detallo ni els problemes concrets ni les diferents iniciatives seves en aquests espais alternatius, en primer lloc, perquè m'allargaria i, en segon lloc, perquè no és necessari, de cara a la història de la Lorena.

Aquesta parenta, després d'escoltar les explicacions de la Lorena, li va parlar d'un home que practicava la medecina xinesa; li va dir que no era metge, però que a ella les seves opinions i consells, en una ocasió, li van ser molt útils.

La Lorena d'entrada no ho va veure clar. Anar al metge sempre li havia costat, a causa del seu escepticisme, i anar a "terapeutes alternatius" encara ho veia més complicat. Però va anar pensant en el que li havia dit la seva parenta i, al final, va considerar que si feia la prova, encara que no en tragués res de profit, l'únic que hi perdria serien els diners de la consulta. 

La visita va consistir en tres coses. La primera, moltes preguntes, i sense presses: sobre la seva vida, els seus hàbits, la seva alimentació... La segona cosa que va fer aquell home va ser agafar-la pels canells dels dos braços, amb els palmells cap amunt, tot palpant-li alhora les venes dels canells amb la punta dels dits, amb deteniment. La tercera va ser dir-li que tragués la llengua, i llavors hi va donar un cop d'ull ràpid.

A continuació, li va dir quina era la seva conclusió: "estava molt baixa d'energia", com una bateria descarregada. I que el primer que havia de fer era evitar cansar-se, per tal de no empitjorar la situació. Alhora, per tal de poder-se refer, per tornar a carregar les piles, havia de començar a menjar més (la Lorena s'alimentava amb molta frugalitat), i sobretot alimentar-se amb aliments que li aportessin més energia. En concret, li va dir que havia de menjar moltes proteïnes, i que tenint en compte el seu estat, les més indicades eren les proteïnes animals, ja que eren més fàcils d'assimilar i estaven més concentrades (li va dir que amb proteïnes vegetals hauria d'ingerir un volum tan gran d'aliments, que li costaria molt fer-ho).

A més d'aquestes dues indicacions, també li va dir que, par tal d'afavorir el procés de recuperació, durant un temps li aniria bé que es prengués algunes herbes i extractes naturals, fàcils de trobar a les herboristeries. I que amb el mateix propòsit, també seria convenient, durant unes setmanes, algunes sessions d'acupuntura.

La Lorena li va dir que de moment seguiria les dues primeres recomanacions, i a veure com anava. Perquè tant els preparats d'herbes com les agulles naturalment tenien un cost, i ella de moment preferia concentrar la inversió en l'alimentació.

Va marxar de la consulta pensant que era bastant probable que aquell home tingués raó. I va acabar de convèncer-se'n quan, pocs dies després, va fer una cosa que feia anys que no feia. Aquesta cosa era pesar-se. I quan llavors ho va fer, es va quedar esgarrifada: havia perdut un bon grapat de quilos, en relació amb el seu pes de quan era jove. I com que sempre havia sigut una dona molt prima, sense gens de greix, aquells quilos que havien desaparegut només podien ser de múscul. Vaja, que li havia passat com a les anorèxiques (o a la gent famolenca d'alguns països africans), que a causa de la falta de nutrients, els seus cossos es van "autoconsumint".

Després de la bàscula, ja no va tenir cap mena de dubte. I es va proposar fer els deures que li tocaven. Des d'aleshores, ha passat mig any. I el canvi que ha experimentat la Lorena en aquest mig any ha sigut radical: gairebé li han desaparegut tots aquells símptomes tan molestos i invalidants. I a més, ja no s'ha de preocupar per evitar els cansaments, perquè cada vegada és capaç de fer esforços més grans sense que després se senti baldada o malalta.

La Lorena diu que el seu cas és com la història del pagès i el ruc. La història diu que hi havia un pagès que va pensar que si al seu ruc li donava una mica menys de farratge, el ruc potser no ho notaria. Va fer la prova, i no va notar cap canvi. Al cap d'unes setmanes, va pensar que potser podria tornar a treure una petita part de la ració de menjar del ruc, i ho va tornar a fer. I tampoc no va notar cap gran canvi. I així, de mica en mica, va anar reduint el menjar del ruc... fins que el ruc es va morir.

És clar, el pagès no va notar els canvis perquè cada vegada eren molt petits, i ell no tenia com a referència "l'estat inicial del ruc", sinó el previ a cada prova. De manera que el ruc s'anava esllanguint lentament, i el pagès no se n'adonava.

La Lorena diu que ella era, alhora, el pagès i el ruc: qui prenia les decisions, i qui en pagava les conseqüències. Ho explica rient; i diu que també és una mostra que ella no és molt espavilada... perquè si ho hagués sigut una mica, no hauria arribat mai al punt crític que va arribar.