De lluny, veig el Joseph just en el moment que es treu una llauna de cervesa de la butxaca de la jaqueta i se la beu. Després, s'acosta a una paperera que té a la vora i hi tira la llauna. Llavors s'adona que em dirigeixo cap a ell, però d'entrada fa veure que no em veu. Tot i que en aquell moment al carrer no hi ha ningú més, no em mira fins que estic a tocar seu, i aleshores primer fa veure que mira cap al cel, fa un gest amb la mà, com si es dirigís al sol, diu alguna cosa que no entenc i encongeix les espatlles. Només llavors, em mira.
Ell sap que l'he vist bevent-se la llauna de cervesa. Però jo no n'hi dic res: el saludo, i parlem d'altres coses, en la mesura que ho permet el seu extremadament limitat castellà.
Després de molts anys vivint al carrer es va passar sis mesos a un centre de desintoxicació. En va sortir en principi abstemi, o si més no era el que deia. Al sortir li van buscar una habitació en una casa, en la qual també li posaven plat a taula. Estava content. La veritat és que no sé quina entitat ha gestionat tant els mesos de deshabituació, com el seguiment posterior; quan alguna vegada li ho he preguntat, no he aconseguit aclarir res.
Abans d'aquest dia de la llauna de cervesa ja l'havia vist diferents vegades captant al davant del supermercat, el mateix on es posava quan vivia al carrer aquí, al barri. Penso que, encara que ara tingui assegurat un lloc per dormir i el menjar, com que durant el dia fa el mateix que feia abans, només captar, i al mateix barri, al mateix carrer on es va passar anys bevent munts de cerveses, pot ser només qüestió de temps, que la quantitat de cerveses vagi augmentant, tot se li vagi complicant i, al final, acabi una altra vegada al carrer.
La monja Victòria Molins, quan parla de la seva relació amb persones marginades i alcoholitzades, o addictes a altres substàncies, acostuma a fer referència a les moltes recaigudes, "habituals", fins que algun dia, algunes persones (no recordo que parli de proporcions) aconsegueixen mantenir de forma sostinguda l'abstinència, i llavors poden reprendre una vida més normal. Algunes, perquè altres moren de sobredosis, o de diferents malalties, després d'anys de vides molt dures al carrer, o entrant i sortint d'algun centre d'acollida. (1)
Ella d'aquestes persones en parla amb molta compassió i tendresa. Jo m'adono que no tinc aquest grau d'empatia o "sentiment amorós", tal com diu ella, cap a aquestes persones. No tinc tampoc les seves creences, i això suposo que també està relacionat amb el tipus de lligams que ella estableix. Ella, sense cap mena de dubte, està "en un nivell superior", o com a mínim diferent, d'humanitat, o com se'n pugui o hagi de dir.
Però malgrat tot penso que alguna cosa he anat aprenent, i avui el Joseph l'he vist tan desvalgut, que ni se m'ha passat pel cap, de fer-li cap comentari sobre la seva cervesa, tot i que a mi l'últim que m'havia dit, i no feia tants dies, era que ara, ell, "cap cervesa" (val a dir que llavors ja vaig dubtar que fos cert, tot i no tenir-ne cap prova). No sé què li hauria dit, la Victòria Molins...
Suposo que al Joseph jo no li dic res perquè el veig, tal com he dit, tan desvalgut, tan fràgil, tan sol, que em sembla gairebé inevitable, que vagi bevent, ja que les cerveses, al capdavall, han sigut sovint la seva única companyia permanent, el seu únic refugi, durant anys, durant dècades. I trencar això, aquesta dependència, aquesta podria dir-se que "amistat", quan la teva vida segueix sent tan solitària, no és gens fàcil.
(1) Aquests dies tinc més present la Victòria Molins perquè m'han deixat el seu llibre "El regal de la vida" (Columna, 2013), i m'ha agradat molt. Per diferents raons, entre altres, perquè també parla de la feina de la Genoveva Masip, una altra monja admirable (aquesta de les Filles de la Caritat; la Victòria és Teresiana). A la Genoveva fa anys una vegada m'hi vaig referir, al parlar d'una altra història de drogaddicció i degradació, d'una persona que jo havia conegut. Llavors no vaig posar els noms reals, i a la Genoveva li deia mare Caritat. A més, en la gestió d'aquell cas (llavors jo no ho tenia clar), hi van estar implicades també les teresianes de la Victòria Molins, ja que en aquests tipus d'iniciatives, tal com la Victòria explica molt bé en el seu llibre, al barri treballaven conjuntament unes i altres monges.
