El Julio

El van enterrar al mateix nínxol on feia uns anys havien enterrat la mare Margarida. Mentre els operaris del cementiri introduïen el taüt, la mare Caritat, somrient, va comentar: "Ui, si la mare Margarida ho sabés, que li hem ficat el Julio a dins... ella que tenia tanta mania als homes!"

El Julio havia mort a causa de la sida, encara jove, després d'una vida força accidentada, marcada sobretot per les addiccions. Pels enganys permanents, els robatoris, el pas per la presó en més d'una ocasió...

Quan la mare Caritat el va conèixer ja era una ruïna. Estava molt deteriorat i ja sabia que li quedava poc temps de vida. La mare Caritat el va acollir en un pis que gestionava amb altres monges de la seva congregació. Durant aquell darrer tram de la seva vida, el van aixoplugar, el van alimentar, el van rentar, li van fer les cures que li calien. Van intentar apaivagar-li, en la mesura del possible, els patiments que tenia. I, sobretot, li van donar una mica de caliu. Perquè a causa de la vida que havia dut, s'havia quedat completament sol, tothom s'havia cansat d'ell.

Aquelles monges havien viscut en un convent de la part bona de la ciutat, però feia uns anys havien decidit traslladar-se a aquell barri marginal, degradat, amb molts problemes de drogues. A banda d'altres iniciatives, van posar en marxa aquell pis d'acollida. Els temps dels grans estralls l'heroïna eren recents, i la davallada del seu consum no havia suposat una millora, ja que havia anat acompanyada de l'augment de la cocaïna i del descontrol de la sida. Malauradament, al barri casos com el del Julio eren habituals.

Tot això m'ho ha explicat l'Ester, l'ex parella del Julio. Al cap d'uns anys de viure junts, ja amb un parell de fills, es va destapar el problema de les addiccions, que ja existia des de feia anys, però que ell fins aleshores havia aconseguit amagar. Era molt llest, i un gran seductor, i un gran mentider... Desgraciadament, havia arribat a aquest punt en el qual l'addicte només viu amb l'obsessió de consumir; ni les amistats, ni la parella, ni els fills, res ja no era capaç de fer-lo reaccionar. Abusava de tothom, viure amb ell era cada cop més difícil. Insuportable. I l'Ester, després d'alguns episodis molt crítics, en un moment de lucidesa, amb la intenció de protegir els fills i protegir-se ella mateixa, el va deixar.

Durant uns anys, mentre ell s'anava degradant i comportant-se cada cop de manera més antisocial, l'Ester no en va saber res. A més, ja tenia prou feina intentant tirar la família endavant. Fins que poc abans de morir el Julio, la mare Caritat la va trucar, i li va dir l'estat gairebé terminal en el que estava. I ella el va anar a veure, algunes vegades.

El dia de l'enterro, al cementiri, només hi eren la mare Caritat, l'Ester i els fills de l'Ester. Abans, ella no havia tingut clar que fos el més adequat, que els fills veiessin el seu pare, en l'estat tan degradat en el que estava. Li va semblar que era millor que es quedessin  amb la imatge del pare absent que no amb la d'aquella desferra en la que s'havia convertit.

L'Ester parla meravellosament bé de la mare Caritat i de les altres monges de la seva petita congregació. Em sembla que, com jo, l'Ester no creu en res, però això no li impedeix reconèixer la generositat i la valentia d'aquelles monges. A mi em passa el mateix: tot i ser més aviat anticlerical (ep, pacífic, res de cremar esglésies, mesquites o sinagogues), em sembla admirable la feina que fan moltes persones pertanyents a diferents organitzacions religioses. Com aquestes monges. De manera generosa, anònima, discreta i eficaç. De manera exemplar.