L'Eudald - 2

Quan et fas gran i la dentadura se't va deteriorant, a causa del desgast de les peces i el retraïment de les genives has de gestionar amb més cura la higiene dels espais interdentals, amb la seva tendència natural a retenir restes d'aliments. De manera que has de començar a fer servir escuradents, sedes dentals, o qualsevol altra mena d'eina pensada per aquesta funció.

Però no s'acaben aquí, les molèsties. Perquè la superfície dels queixals també es deteriora, té tendència a esdevenir irregular, i és fàcil que llavors també s'hi retinguin restes d'aliments, que de vegades no marxen amb facilitat només raspallant. Les concavitats d'uns queixals desgastats sembla que no vulguin alliberar les restes que s'hi han depositat, de vegades per molta fúria (o paciència) que esmercis a l'hora de raspallar. Sobretot si has menjat qualsevol aliment amb propietats adherents un cop mastegat (pa o galetes, fruits secs, etc.)

La solució, diu l'Eudald (el meu assessor particular en temes tan importants com aquest), és el xiclet, un invent ideal per treure d'aquestes concavitats les restes que no en volen sortir per pròpia voluntat. Bé, de l'Eudald ja n'he parlat algun altre cop, de la seva austera economia i la seva dèria recicladora, de manera que és fàcil preveure, l'ús que l'Eudald en fa, dels xiclets: reciclar-los també, com els escuradents, com qualsevol altre cosa que passi per les seves mans. De fet, un xiclet li pot durar setmanes, potser mesos. Perquè en aquest cas, el gust, diu, és irrellevant, ja que mentre que un xiclet conserva un mínim d'elasticitat segueix sent d'utilitat. Encara més: diu que si els xiclets són una mica vells van millor, perquè a causa d'aquest punt ideal de consistència (més adequat que quan són nous de trinca) fan més bé la seva feina.