Llaços grocs

Puja al tren un home d'uns trenta-cinc anys. Porta un llaç groc a la camisa, un altre llaç groc més gran a una motxilla, i un tercer llaç groc que penja d'una bossa de viatge. S'asseu, posa la motxilla al seient del costat i la bossa al seient del davant.

A la següent estació puja bastanta gent, i ja es veu que no hi haurà seients per a tothom. Ell, però, no s'immuta, fa veure que no veu ningú. Fins que una dona li demana si pot treure la bossa, i ell ho fa. Mentrestant la gent segueix passant amunt i avall, buscant seient, fins que una altra dona li diu si pot treure la motxilla. I llavors també treu la motxilla. Aquesta vegada més a poc a poc, i amb cara de frustració; potser pensa que és un abús, que havent tret ja la bossa, "també" hagi de treure la motxilla!

Hi ha gent així, persones que quan van en tren (és a dir, "per la vida"), "obliguen" els altres a demanar el que no haurien d'haver de demanar. Persones que, a sobre, quan els fan demandes com aquesta, quan es veuen obligades a alliberar els seients que tenen ocupats amb les seves pertinences, fan mala cara. Potser perquè pensen que la seva motxilla (ei, poca broma, "la seva motxilla"!), té el mateix dret "a seure" que els altres viatgers.

Als trens, com a tots els espais públics, sempre hi passen coses, són escenaris fascinants. I quan la història té detalls afegits com aquest dels llaços grocs (o altres llaços d'altres colors, o altres "identificadors"), observar el que passa encara és més curiós, interessant, educatiu.