La meva primera parella tenia una tia monja carmelita descalça. Es deia Rosa, i en recordo alguna de les cartes que enviava a la meva parella, que també es deia Rosa. En les cartes també parlava de mi, i ens exhortava a què visquéssim "cristianament" (cosa impossible, perquè la seva neboda abans s'havia casat per l'Església amb un altre home). Eren unes cartes escrites amb lletra petita i línies juntes, unes cartes molt avorrides i pesades, que naturalment li enviava amb tota la seva bona voluntat. Llegint les cartes, a mi em feia la sensació que aquella tia monja "no era d'eixe món", a causa de la seva saturació de clausura i la seva desconnexió de la realitat exterior.
Aquella Rosa carmelita havia estat a dos convents. Del primer en va marxar, quan van decidir flexibilitzar una mica la clausura. Ella no compartia la necessitat d'aquella reforma, volia seguir amb la clausura estricta i la disciplina rigorosa, de manera que se'n va anar a un altre convent de carmelites que seguien vivint segons les normes antigues. Aquell canvi va suposar també un canvi climàtic notable, perquè el primer convent estava a la vora del mar, a Altea, mentre que el segon estava a Conca.
Pel que m'explicava llavors la meva companya, la seva tia era una dona amb un pensament molt rígid, però que d'altra banda estava molt a gust amb la vida que havia triat. Alguna vegada que ella l'havia anat a veure al monestir de Conca, després em deia que la veia contenta.
Ara aquesta monja carmelita té ja més de noranta anys, i segueix a Conca. Conserva el cap ben clar, es pot valdre bé per ella mateixa, i segueix contenta amb la seva vida de monja de rigorosa clausura.
