El Joan F. i la Rosaura

Del Joan F. ja n'he parlat altres vegades. El vaig conèixer quan jo era adolescent, i més tard vam perdre el contacte. Durant 40 anys. Llavors em va venir la curiositat de saber què se n'hauria fet, i el vaig buscar.

El vaig localitzar, i em vaig quedar esgarrifat, a causa del seu estat lamentable de salut, física (diferents malalties), i psíquica (una depressió notable). També em vaig quedar esgarrifat de la casa on vivia, amb uns nivells de brutícia i desordre difícils d'imaginar, i de la manera com vivia, en una gran solitud, només trencada, i encara sort, per la sortida que feia al migdia a un bar per dinar (l'únic àpat que feia).

Em va costar temps, diferents visites, abans no em va deixar entrar a casa seva. S'avergonyia de la seva situació. Després, a poc a poc, vam començar a posar una mica d'ordre, d'entrada buscant l'ajuda dels serveis socials municipals.

Vaig omplir munts de contenidors d'escombraries amb tot el que hi havia per llençar, andròmines i brutícia. Entremig, va venir també una empresa de "neteges industrials", i van fer una feina considerable, a fons. I després es va establir que una dona de fer feines anés passant regularment, per tal d'intentar mantenir uns mínims de netedat i higiene.

Les dones de fer feines van anar canviant, ja fos perquè les explotava l'empresa per la qual treballaven (és una vergonya les condicions d'abús en què moltes treballen), o per qualsevol altre motiu. Fins que va arribar la Rosaura, fa poc més d'un any.

Durant aquest any la Rosaura ha anat ampliant els seus horaris, les seves competències... i el seu estatus: fa una setmana es va casar amb el Joan. El Joan té 80 anys (no té fills), i ella 40 (i bastanta família al seu país, a Cuba).

Fa dos mesos el Joan em va dir si volia fer de testimoni el dia del casament, i li vaig dir que no. Li vaig dir que em semblava molt bé que es casés amb la Rosaura, si és el que volia, i que quan ell morís ella heretés el seu patrimoni (la Rosaura no té un pél de tonta). Que fins i tot me n'alegrava, ja que així cap dels seus parents, que mai s'han ocupat del Joan, no se'n podran beneficiar (segurament el recordaran el dia que es mori, a veure si els toca alguna cosa...).

Li vaig dir això, que si de cas prengués les precaucions necessàries per tal que la Rosaura un dia no el deixés plomat, "mentre ell encara visqués". Tot això li vaig dir, però que en relació amb el matrimoni, des del meu punt de vista, encara que legítim, em semblava "un frau de l'esperit de la llei", ja que el matrimoni donaria a la Rosaura, quan ell es morís, dret a una pensió de viduïtat (ja he dit que la Rosaura és espavilada).

Que per això no volia fer de testimoni, ni tan sols anar al casament. Perquè em semblava que el sistema de pensions era un bon invent, i que si se n'abusava després el que passava era que la gent més necessitada era la primera que en sortia perjudicada.

Ara he anat a veure'ls, per primer cop després del casament (al qual finalment no vaig anar). M'ho havia demanat la Rosaura, que passés a parlar amb ells, perquè deia que el Joan feia coses rares i que ella de vegades tenia por.

Hi ha una frase que la Rosaura fa servir tot sovint: "Jo no tinc cap mena d'interès en relació a ell". De manera que el primer que li dic és que, per favor, no torni a dir aquesta frase davant meu, perquè en cas contrari no ens entendrem. Li dic que és millor parlar clar, i que és obvi que tot el que fa és de manera exclusiva pel propi interès. Ja que si no, de quin sant es casaria amb un home vell i xacrós, que li dobla l'edat, malalt, masclista, misogin, xenòfob, de vegades groller, etc. Perquè el Joan realment és així.

Li dic tot això, però que no passa res, ja que de fet tots fem el mateix: tots ens movem per interessos, cadascú els seus. Quan li ho dic el Joan és al davant, de fet a ell ja li havia dit més d'un cop el mateix. Sobre ella, i sobre ell. Li havia dit que ell no es preocupa de la Rosaura, sinó només "d'ell mateix", d'allò que li convé: té una multicuidadora eficient (fa de dona de fer feines, d'infermera, de gestora... fins ara tot de forma impecable), una dona jove de la qual a més en pot presumir "com a parella" quan surt al carrer, amb la qual a casa deu intentar "alguna altra cosa"... (no pregunto detalls sobre eventuals intimitats, però suposo que ell, com a bon vell verd, haurà intentat alguna "concessió").

Abans de marxar, els faig el resum. A ella li dic que d'aquell "contracte" no pot pretendre quedar-se només amb el bo i rebutjar el dolent, ja que és un paquet indivisible: "vell verd, rondinaire i amb diners". I que si no li agrada, que no es queixi; que si vol ho deixi córrer, perquè ningú l'ha obligat a res.

I a ell li dic que no sigui tan impresentable, i que en lloc de dir-li a la Rosaura (de vegades) despropòsits, si de cas li digui coses boniques, amables. Que no és tan difícil, perquè ella el tracta la mar de bé. I que així, els dos podran seguir representant "els seus respectius papers" (cadascú defensant els seus propis interessos), amb la falsa naturalitat natural d'aquests casos.

Quan surto al carrer tinc una sensació estranya, no només pel que fa a la història d'ells dos, sinó també pel paper que jo acabo de representar. I que a més veig que és probable que hagi de repetir algun cop més.

(de fet, d'aquí dos anys, si el Joan encara viu, li hauré de recordar que a partir de llavors vagi més amb compte, perquè aleshores la Rosaura ja no el necessitarà viu, tenint en compte que els dos anys de matrimoni són el requisit per poder accedir a la pensió de viduïtat)