Usos i abusos

Als 65 anys, o potser abans, l'Anabel va demanar una pensió no contributiva. Tenia les necessitats bàsiques cobertes: una casa, menjar, aigua, llum... Vivia de forma austera, però sense cap mancança important. Tanmateix, ella es considerava "pobre", i per això va demanar la pensió. (1)

Havia arribat a aquella edat després d'una vida de feines temporals i canviants, en general sense haver estat donada d'alta a la Seguretat Social. Era una opció de vida que havia triat ella, ja que no li agradava comprometre's, ni treballar vuit hores cada dia. D'aquesta manera havia anat sobrevivint, amb pressupostos migrats, de vegades fent equilibris, però sense passar veritables necessitats.

Quan li van concedir la pensió no contributiva, ella va considerar que era petita, i sovint se'n queixava. També es queixava del temps que havia trigat a obtenir-la, dels tràmits que havia hagut de fer... L'Anabel, de fet, era una persona de queixa fàcil, en general.

Pocs anys després, va rebre una herència important, uns diners amb els quals hauria pogut viure raonablement bé els anys que li poguessin quedar de vida.

Llavors l'Anabel va tenir por que si li detactaven el nou patrimoni li retiressin la paga, de manera que, per evitar-ho, va fer una donació de gairebé tots els diners a una filla seva, en la qual hi tenia tota la confiança. Així, ella tornava a ser "pobra", i per tant amb dret legítim a seguir rebent la paga (la filla, sigui dit de passada, no tenia cap problema econòmic, al contrari).

Amb l'Anabel som amics des de fa molts anys. I de vegades passa això, que tens amics que un dia et deixen bocabadat...

--
(1) Faig servir paraula "pobre" en general amb cautela, perquè el seu significat em sembla poc concret. ¿Algú és pobre de manera objectiva, indiscutible, o només "en relació amb algú altre"? És a dir, sembla que passat el llindar de la supervivència (un llindar del tot objectiu, viure o morir), qualsevol altre llindar pot ser respectable, també consensuable, però en el fons subjectiu.