"Ai quina pena"

"Ai quina pena!", "Quina desgràcia més gran!", "Pobre home, quina calamitat!". La dona que tinc asseguda al costat ho va dient de tant en tant, fluix, com si parlés sola, suposo que perquè espera que jo m'hi impliqui, que li digui que sí, que té raó.

Estem al tren. Es refereix a un home assegut uns seients més enllà. És cec, va acompanyat d'un gos pigall i du un bastó blanc. No sé si sent el que aquesta dona va dient, potser sí, perquè suposo que deu tenir l'oïda molt fina.

Si ho sent, dissimula. Tota l'estona fa bona cara, somriu. Durant el trajecte, fa un parell de trucades amb el mòbil. Quan ho fa parla fort; té una veu segura, agradable, tranquil.la. No dóna la sensació que la seva vida sigui una pena, una desgràcia, una calamitat.

En canvi, la dona que tinc al costat, que de tant en tant remuga el seu lament presumptament compassiu, fa mala cara, amb una barreja de tristor, seriositat i disgust. Tant si parla d'aquest home com si es queda callada (la major part de l'estona), amb la mirada encantada, perduda en el buit, submergida en ves a saber quins pensaments. En ves a saber quines tristeses, frustracions...

Ell no hi veu, però se'l veu content; ella hi veu, però no se la veu gens contenta, i sembla que atribueixi "la seva tristesa" a l'altre...