La visita al Santíssim

Per a les persones creients una capella amb el Santíssim exposat, amb Jesús "realment" present a dins del sagrari o exposat en una custòdia, és un lloc sagrat.

Per a mi, acompanyar l'Elisabet quan va a la capella del Santíssim de l'església que té al costat de la residència, em suposa submergir-me "en una experiència sagrada". La "sacralitat", en el meu cas, no la hi confereix Jesús a dins del sagrari, sinó l'Elisabet, ella, amb la seva fe, amb la seva credulitat, amb les seves oracions, amb la seva actitud recollida, amb la seva devoció. Amb la seva necessitat de ser consolada, entesa, ajudada. Pel Jesús en el qual creu, que llavors té al davant, a dins del sagrari.

Acompanyar l'Elisabet en aquestes visites m'és molt fàcil, perquè la seva religiositat és estrictament íntima, no és gens proselitista. I com que jo em comporto amb un respecte absolut en relació amb les seves creences, ella se sent còmoda amb la meva companyia. I jo acompanyant-la.

Aquest "clima" alhora afavoreix altres facilitats. Altres complicitats. Per exemple, quan parla dels escrúpols relacionats amb el present, o de les pors relacionades amb el futur. O sobretot quan manifesta remordiments relacionats amb fets passats, com ara els maldecaps i les tristeses que van patir fa anys els seus pares a causa de la seva vida caòtica. Quan diu que, llavors, "no es va portar bé amb Déu", perquè va fer mal als seus pares.

En casos així, ara tenim la suficient confiança perquè li pugui dir que Déu és qui més sap que la seva vida ha sigut molt difícil, que Déu sap molt bé tot el que ha patit ella, que Déu per sobre de tot l'estima. Que Déu valora la seva valentia, la manera com s'ha anat enfrontant a les adversitats de la vida, com ha anat assolint, de mica en mica, petites millores. I que si ella alguna vegada va fer patir els seus pares no va ser "perquè fos dolenta", sinó perquè estava malament, de vegades molt malament, incapaç de controlar els seus actes.

Quan parlem així, encara que sigui jo qui li digui aquestes coses (jo, un descregut, cosa que ella sap i alhora "oblida", ja que l'oblit l'afavoreix), diu que sí, que és veritat, i se sent menys culpable, i es relaxa una mica, s'alleuja. Si més no durant un temps, fins que li tornen a venir els remordiments, perquè són cíclics, tornen i tornen, perquè en l'educació que va rebre, a més "del Déu que estima" hi havia també "el Déu sever", fiscalitzador obsessiu de "pensaments, paraules, obres i omissions". I la petjada d'aquest segon Déu és profunda.

L'Elisabet, tal com ja he dit, m'emociona no perquè ella em transmeti la seva emoció religiosa (cosa impossible sent descregut com sóc), sinó perquè em transmet, fonamentalment, la seva petitesa i vulnerabilitat. Al capdavall, tan semblant a la meva. Perquè les persones, en definitiva, només ens diferenciem "pel paper d'embolicar"; el que hi ha a dins, per molt que ens vulguem "pensar" diferents, és essencialment el mateix.