Pronombre, adverbio, adjetivo.
Transitivo e intransitivo.
Pretérito pluscuamperfecto.
Quan anava a col.legi no vaig entendre mai res de tot això. I no és que vulgui fatxendejar d'ignorant, era ben bé així: per a mi aquell era un vocabulari, un llenguatge, del tot críptic, un món incomprensible, com si quan em parlaven d'això em parlessin en mandinga o vietnamita.
Cinquanta anys després, segueixo bastant igual: què volen dir aquestes paraules?
Entremig, l'únic que he fet és llegir, i llegir, i llegir. I escriure, de vegades bastant. Però pel que fa a coneixements d'ortografia i gramàtica, segueixo sent, tal com he dit, igual d'ignorant. De manera que quan escric, com que no em puc orientar per les normes, perquè les desconec, només em puc guiar per com em "sonen" les frases. Em sonen bé? D'acord. Que no? Doncs fora.
Això fa, és clar, que a causa de les limitacions de la meva "enciclopèdia particular de sonoritats", de vegades pugui escriure violentant principis elementals de la gramàtica (o de l'ortografia) oficial. Què hi farem, mala sort, cadascú ve d'on ve, i paga el peatge de les limitacions i les mandres que arrossega. Totes dues coses: limitacions congènites i mandres no superades...
