Quan el sol s'amaga, per tal de no agafar fred ens alcem del banc des del qual amb el Joan M. hem estat mirant el cel i els núvols, i pugem al seu pis. El Joan M. ara ja no té els mals de cap terribles que tenia (a causa de la patacada que es va clavar al caure a la dutxa, a la primavera), tot i que es segueix queixant d'un mal residual que li ha quedat. Un mal del qual se'n queixa, però que alhora és capaç de relativitzar, quan se li recorda, o ell mateix recorda, el mal torturant, extrem, que havia arribat a patir.
En teoria ara qui supervisa una mica la vida i les necessitats del Joan són dues nebodes seves (a causa de la patacada s'ha envellit de cop, i tot i que segueix vivint sol, ja no és capaç de viure sense algunes ajudes). Dic "en teoria", perquè aquestes nebodes de vegades l'ajuden d'una manera una mica peculiar. Per exemple, ja s'han ocupat d'acompanyar-lo al notari per tal que fes testament a favor d'elles. També s'han ocupat de fer-li firmar que elles siguin cotitulars del seu compte. I quan ara fa poc es van ocupar de vendre el cotxe del Joan (perquè ja està clar que no podrà tornar a conduir més), també es van "ocupar" de ficar-se els diners a la butxaca, de manera que ell no n'ha vist ni un euro.
Un dia d'aquests que el vaig a veure em diu: "Estic entre l'espasa i la paret, i si em punxen, em mataran". És a dir, que ell és conscient de la seva situació, de l'actuació interessada de les nebodes... Però, quina és l'alternativa?
Quan el vaig a veure, després, quan marxo, sempre me'n vaig trist. A causa de la seva solitud, de la seva edat, fragilitat i impotència, i del paper d'aquestes nebodes, que, a més del que he dit, pràcticament no el van a veure mai; amb prou feines li fan un truc de tant en tant (cosa que d'altra banda serveix de poc, perquè com ell sordeja, amb el telèfon no s'aclareix). I quan resulta que "s'impliquen més", llavors resulta que és per coses com les que he explicat, anar al notari, al banc, vendre el cotxe...
