De fet, el nom que jo recordo és "carraca", i m'ha agradat, parlant amb l'Assumpta, saber que ella també en deia carraques. A més, ella, uns vint anys més gran que jo, sí que quan era petita encara havia anat a "matar jueus", és a dir, a fer soroll per Setmana Santa amb la carraca, i dient-ne així, d'aquest fer soroll: "anar a matar jueus". Òbviament, no es matava ningú ni s'hi pensava, eren només paraules dites per la mainada sense consciència del que es deia.
Al 'Diccionari català-valencià-balear', a 'jueu', a l'accepció 13, diu: "Anar a matar jueus: anar els nois a fer el fas, sia amb una maceta, sia amb un garric-garrac, sia amb altres instruments sorollosos".
I a 'fas', a la primera accepció: "Les matines del dimecres, dijous i divendres sant, durant les quals es té exposat un triangle de ciris i es va apagant un ciri a la fi de cada versicle, fins a romandre tots apagats (...) b) Soroll que es fa dins l'església en acabar les dites matines, quan tots els ciris són apagats, i que es sol fer amb roncadores o carraus i pegant per terra amb branques de palmera (...) c) Acte de pegar en terra els nois armats de bastons i branques de palmera, durant els dies sants, figurant-se que van a "matar jueus".
Un tio meu, una mica més gran que l'Assumpta, recorda perfectament que a la capital de comarca on va néixer, de petit també anava ben content "a matar jueus", a dins de l'església. Ell, en canvi, de les matraques o carraques en diu carraus.
He tafanejat una mica per internet i m'ha estranyat no trobar comentaris sobre la relació entre aquest "matar jueus" infantil del temps de Pasqua, i les matances de jueus de segles enrere, de vegades durant els mateixos dies, precisament per castigar els jueus, responsables de la mort Jesús (i com a lloança, "holocaust", a Déu, ja que els jueus havien matat el seu fill). Sembla que establir aquesta vinculació hauria de ser obligat (el "joc" infantil com a reminiscència dels antics pogroms). Però no, aquesta reflexió es veu que no es fa (o jo no n'he sabut trobar exemples, tampoc és que m'hi hagi dedicat tant).
Qui sí que s'hi refereix és Josep Pla, al 'Quadern gris':
"He tingut curiositat de veure en quin estat es troba això que en diem ací "matar els jueus". En tal dia com avui, a l’època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l’església havent dinat, a matar els jueus. Hi acudíem amb tota mena d’estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per a picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també una joguina feta amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest. A l’església es produïa un xivarri enorme, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus.
"Quin origen té aquest esdeveniment? ¿És una venjança per la mort de Nostre Senyor, una venjança teòrica però de sentit claríssim? ¿És una reminiscència d’un pogrom evitat per desviació –i realitzat només simbòlicament?
"Aquesta tarda he constatat que hi havia moltes menys criatures a matar jueus que en el meu temps. En aquella època hi havia totes les criatures del poble de casa bona. Avui hi havia les més estripades: hom els deu haver donat un tall de pa i xocolata perquè vinguessin a matar els jueus. D’aquesta manera, la tradició s’haurà mantingut un any més.
"Em produeix una gran satisfacció constatar la decadència d’aquest desori arrilat i grotesc."
(el text està copiat de www.lletres.net, perquè actualment no tinc cap exemplar del llibre, suposo que la reproducció és fidel a l'original).
Per acabar, ho faré amb una poesia de 'El trobador català' (1892), d'Antoni Bori i Fontestà:
A matar jueus
Jesús ha ressuscitat;
vinga el martell i la maça
i a esvalotar al veïnat.
Ruixem-la d'aigua beneita,
i de l'església, amb mil veus,
sortim a matar dimonis,
anem a matar jueus!
amb crits i mofes ells escupiren
en el front seu;
amb rams i vergues ells l'assotaren,
i en el Calvari crucificaren
a l'Home-Déu.
amb el nostre crit etern;
escombrem-los de la terra
i enfonsem-los a l'infern.
no els donem treva, temps, ni esperança
au, nois, contra ells;
per llà on es vegi que un jueu passa,
braços enlaire, bons cops de maça,
cops de martells.
Jesús ha ressuscitat;
vinga el martell i la maça
i a esvalotar el veïnat.
Ruixem-la d'aigua beneita,
i de l'església, amb mil veus,
sortim a matar dimonis,
anem a matar jueus!
Versió de l'edició d'Editorial Millà, 1963 (p. 141). Al pròleg (firmat per A.M., suposo que algú de la família Millà), es diu de Bori i Fontestà: "Algunes de les seves composicions foren premiades en els Jocs Florals de Barcelona (...) es distingí, també, com a pedagog, exercint el professorat en les escoles d'infants, essent molt estimats els nombrosos llibres que publicà en matèria d'ensenyament."
Amén.
