Em vau dir que baixés a la realitat del fang. Però no era fang, eren fems, merda pudenta, barrejada amb vòmits repugnants i clorhídrics, asfixiants. Uns i altres anàveu defecant i vomitant allí, al toll, impúdicament, paraules fastigoses, i els peus xipollejaven en aquella bassa infecta, mentre se n'enlairava una atmosfera tòxica, que a l'expandir-se provocava un canvi climàtic mental catastròfic.
La merda als peus, la merda pujant de nivell, a les cuixes, la merda al melic, cada cop més a la vora de la boca... I no reaccionàveu, perquè els uns i els altres només veieu els vòmits dels altres, només sentíeu la pudor dels altres, només us feria la ignomínia dels altres... Només. I només us hauria calgut mirar-vos al mirall. Sense por. És a dir, sense prejudicis. I sense cap pinça al nas.
Per això us vaig dir que no baixaria al fang. Perquè no era fang, eren fems, merda: paraules del tot irrespirables.
--
(Per què escric de vegades coses així? Suposo que és una necessitat d'esbravar-me, i d'alhora equilibrar el component "de normalitat" d'altres escrits -si és que això de la normalitat és alguna cosa objectiva, que ja és molt suposar-. Continuo: i a més d'escriure-ho, per què ho comparteixo? No n'hi hauria prou amb escriure-ho, "dir-m'ho a mi mateix", sense arribar a ensenyar-ho? Bé, suposo que la suma de la primera part i la segona és el resultat d'una barreja de narcisisme, rebequeries i ganes de cridar una mica l'atenció, cosa potser més fàcil amb aquesta mena d'exabruptes...)
