"La nostra única certesa és que la vida és un viatge sense destí que no té més sentit que allò que siguem capaços de compartir amb els altres." Elif Shafak (1)
M'agrada parlar amb la Cinta. I amb el Manel, la Carme, el Ramón, l'Elisabet... De vegades també escric sobre aquestes persones. De vegades, quan penso en el fet aquest, d'escriure sobre elles, tinc una estranya sensació: de vegades no sé si parlo amb elles per tal de després poder escriure sobre el que hem parlat, "per poder-ne fer un relat" (com si jo fos un mena d'aprenent de Josep Pla), o si és que escric sobre elles perquè el fet d'escriure m'ajuda a pensar en elles, sobre elles, en les seves vides i dificultats... cosa que, després, la següent vegada que les veig, em facilita poder parlar amb elles d'una manera més acurada i profitosa.
Pel que fa a aquest embolic, sóc conscient que si és un peix que es mossega la cua i costa trobar un punt d'inici, el rellevant, la prioritat, hauria de ser sempre "l'estona compartida", i no "l'estona d'escriure". La prioritat hauria de ser sempre l'espai social, i no el literari.
Hauria de ser sempre així, perquè si alguna cosa té (o jo li veig) un veritable sentit, és a la primera. Perquè una relació "s'aguanta sola", és autònoma, no necessita l'escriptura. En canvi, una literatura testimonial que no estigui acompanyada de la intensitat i l'honestedat de la relació amb l'altre, tal vegada pot arribar a tenir "un altre tipus sentit" (per exemple, d'entreteniment), però no aquest sentit al qual aquí em refereixo.
Dit això, aclarides les importàncies i les prioritats personals, després és possible que, tot i haver-ho dit i remarcat, de vegades encara em despisti, i potser inverteixi aquestes prioritats. Com que sé que això és possible (aquestes badades, autoindulgències, etc.), sé que haig de procurar estar atent. Si més no procurar-ho. Perquè si no estic atent i llavors em despisto, el resultat pot ser una mena d'estafa, una deslleialtat cap a la persona sobre la qual escric. I també una deslleialtat cap a altres persones que, eventualment, potser llegeixin el que he escrit.
(1) La Vanguardia, La Contra, 11/01/2018
