Després d'una llarga temporada al sociosanitari, envien el Joan M. a casa, i llavors és més fàcil anar-lo a veure. No s'ha alliberat dels mals de cap provocats per la caiguda, però han minvat d'intensitat, no són tan terribles. I les ferides estan totes curades. Està una mica millor, però això no obstant, quan el vaig a veure, en un moment o altre sempre em diu "que s'havia d'haver mort", el dia que va caure a la dutxa. (1)
El Joan, des del dia de la caiguda, i a banda del dolor, és conscient que s'ha envellit de manera sobtada, moltíssim; li falla el cos, l'equilibri, el cap, la memòria... i no ho accepta
.
La primera vegada que el vaig a veure a casa, al pis, em diu que el telèfon sovint no li funciona, o que sona molt fluix, tant, que no el sent (el telèfon fix; el mòbil que tenia abans, el va estampar contra la paret al sociosanitari, en un moment de desesperació). És una queixa reiterada, aquesta del telèfon, i li dic que farem una prova, que trucaré al seu fixe des del meu mòbil, a veure què passa. Truco, i el timbre del seu telèfon sona fort, fins i tot estrident.
La primera vegada que el vaig a veure a casa, al pis, em diu que el telèfon sovint no li funciona, o que sona molt fluix, tant, que no el sent (el telèfon fix; el mòbil que tenia abans, el va estampar contra la paret al sociosanitari, en un moment de desesperació). És una queixa reiterada, aquesta del telèfon, i li dic que farem una prova, que trucaré al seu fixe des del meu mòbil, a veure què passa. Truco, i el timbre del seu telèfon sona fort, fins i tot estrident.
Ell llavors s'acosta al telèfon, el despenja, i diu: "Digui?" Estem els dos al menjador, jo estic al seu costat, i li dic que sóc jo. Però ell em diu que calli, que si jo parlo ell no pot sentir qui el truca. I amb el telèfon a l'orella segueix dient, repetint, insistint: "Digui? Qui és, vostè?"
Aleshores em poso al seu davant, per tal que em vegi bé, i li torno a dir que sóc jo. Però ell, nerviós, amb la mà m'indica que m'aparti, que no el destorbi... de manera que m'aparto i espero. I ell segueix igual: "Digui? Digui? Qui és, vostè?", fins que, finalment, desconcertat i decebut, penja, i em diu que no sap qui l'ha trucat, que no l'entenia.
Li torno a fer l'explicació, i veig que segueix sense entendre'm; em mira com si jo no hi toqués, com si fos un extraterrestre, que quines coses li dic... I es queda amb la seva versió: "Algú l'ha telefonat, i no sap qui era".
Un altre dia, més endavant, també em diu que el telèfon no li funciona (sempre que el vaig a veure em parla del mal funcionament del telèfon). I fem la mateixa prova. Truco... i, aquesta vegada, el telèfon seu efectivament no sona. I llavors ell, amb seguretat i posant èmfasi en les paraules, em diu: "Ho veus com tenia raó? Ja t'ho deia, no sona!"
Llavors m'acosto al telèfon... i veig que està mal penjat. Li ho explico a poc a poc, penjo bé i, a continuació, torno a trucar. I, naturalment, llavors el telèfon sona. Però ell no es rendeix, insisteix, diu que hi ha dies que sí i dies que no.
--
(1) He parlat del Joan M. altres vegades, per exemple:
https://passavolant.blogspot.com/2020/07/el-dolor-com-un-llop-dullals-esmolats.html
(1) He parlat del Joan M. altres vegades, per exemple:
https://passavolant.blogspot.com/2020/07/el-dolor-com-un-llop-dullals-esmolats.html
