De vegades se'm fa estrany - 3

En l'àmbit judicial s'estableix que som responsables dels nostres actes "de vegades sí i de vegades no". És a dir, segons la naturalesa dels actes i el temps transcorregut. Per exemple, si fa anys vaig cometre un delicte punible segons les lleis vigents (i llavors va quedar impune perquè no va ser detectat), i resulta que ara es descobreix, però alhora ja no pot ser jutjat perquè el delicte ha prescrit, ¿això no vol dir que la mateixa llei ja considera que, d'alguna manera, jo ja no sóc la mateixa persona de fa temps, i que per això ara ja no puc ser imputat? (desconec si el raonament jurídic és aquest, diguem que només ho apunto "com una hipòtesi útil" en el context d'aquesta reflexió).

Continuo i introdueixo ara un altre element. Si en l'àmbit judicial (o en l'extrajudicial, el de totes aquelles conductes sobre les quals la llei no es pronuncia), acceptem la idea de la "prescripció" (en el segon cas, "una prescripció moral"), ¿aquest plantejament només ha d'afectar els comportaments considerats sancionables o criticables? Només als demèrits, i no als mèrits?

Si acceptéssim la idea que no som una sinó successives persones, i que per tant les responsabilitats poden prescriure, no hauríem de fer també el mateix "amb els nostres mèrits"? No seria contradictòria, la "discriminació" de conservar i lluir amb orgull les medalles, i en canvi amagar o relativitzar les vergonyes?

I en qualsevol cas, a partir d'aquí, què? Doncs no ho sé... O potser en part sí: potser, quan hi ha embolics d'aquests, potser seria aconsellable moderar una mica les afirmacions categòriques i els abrandaments, i alhora apostar per una mica més de moderació, d'humilitat de discreció...