El Brabant

Quan vaig fer servir per primer cop un ordinador devia tenir uns trenta cinc anys. Fins aleshores la meva cultura era "de llapis i paper", perquè fins i tot les màquines d'escriure les havia fet servir poc, no m'agradaven. Ara l'ordinador el faig servir sovint, però segueixo sentint-me molt més a gust amb el llapis i el paper, que amb la pantalla i el teclat. Per exemple, aquests textos d'entrada els escric gairebé sempre a mà. A part del gust per escriure així, un altre motiu de pes és què els acostumo a escriure anant d'aquí cap allà, al tren, o als banc de les estacions. Al final ja diré per què precisament avui comento això. De moment, canvio de tema i començo amb el Brabant.

El Brabant era el pare del José, el Manolo, el Domingo i la Maria del Carme. La seva dona era l'Àgueda, encantada, molt justa. El Brabant i l'Àgeda eren aragonesos, i tinc entés que quan van arribar al poble només havia nascut el José, el més just de tots, el més estrany de tots, curt de paraules (encara més de conceptes), gairebé sense conversa, sempre malgirbat, escanyolit, amb una pinta com de guineu atemorida, la mirada esbiaixada i el cap una mica cot; com si hagués viscut sempre al bosc, acabés d'entrar al poble per primer cop i s'hagués engiponat a corre-cuita els parracs que duia.

Els pares, ja morts, i els fills, tots vius, han estat sempre gent una mica fora vol, cadascú a la seva manera. Per exemple, l'Àgueda es passava llargues estones a la botiga del poble, asseguda a una cadira del racó, que ja era com si fos seva. Allí s'hi passava llargues estones, al matí i a la tarda, callada, amb cara d'encantada, amb la seva eterna manteleta damunt les espatlles, amb les mans creuades a la falda. El costum de seure a la botiga els fills l'han heretat. És habitual trobar-te'n algun fent el borinot per la botiga, palplantat al mig i dient qualsevol carallada a qui entra, o embadocat i assegut a la cadira.

El Brabant es deia Manuel, però li deien Brabant perquè era hàbil llaurant amb les mules, amb un tipus d'arada que en deien brabant, un model que es va difondre molt a principis del segle XX: una arada amb rodes, de dues pales que treballaven de forma alterna, només una segons la direcció del solc, de manera que la terra sempre es girava cap a la banda ja llaurada. Cap dels fills va sortir espavilat per a la feina com el pare: el José, per curt, el Manolo, per dropo, el Domingo, per eixelebrat, i la Maria del Carme per una barreja de tot plegat.

El Brabant el recordo fumant sense parar, cigarrets o caliquenyes, i alhora traguinyolant també sense parar. Quan obrien el bar ell ja s'esperava a la porta; abans d'anar al defora havia de passar per la benzinera, si no es veu que no tirava. Al migdia tornava a passar pel bar, al vespre un altre cop, i tot el dia anava arrossegant la bota de vi, no fos cas de quedar-se sec. Va treballar tota la vida com una mula, desafiant totes les lleis de la naturalesa i el sentit comú: sempre anava empudegat de fum i xop d'alcohol, però força seré. Va morir molt gran, sense haver patit cap malaltia greu. De fet, quan la majoria de la gent de la seva edat ja no es movia del banc dels vells, ell si s'esqueia encara s'apuntava a anar a veremar o a l'oliva. I a sobre per no res t'escridassava: "Els joves d'avui no valeu una merda, endavant el terç!" I t'oferia la bota perquè agafessis embranzida.

Fa uns dies estava a l'estació de Sant Vicenç, assegut a un banc, escrivint precisament aquestes coses del Brabant, l'Àgeda i els seus fills. De cop, a l'andana de dues vies més enllà, hi veig el Domingo, i li faig un crit. A base de crits, ens diem quatre coses, "d'on vens, cap on vas", i alhora jo aprofito per a preguntar-li el nom de la seva germana, que se m'havia oblidat. Ell em pregunta que perquè el vull saber, el nom, i no s'acontenta amb una resposta fàcil. Li dic que de cop m'ha vingut al cap preguntar-li, sense cap motiu especial. No em creu; el bo del Domingo és això, que la gent el té per curt de gambals, però molts cops pesca les coses millor que molta gent d'aquesta que es pensa que té el carnet oficial de persona espavilada.

No provo de dir-li la veritat, al Domingo: que estic escrivint això sobre els seus pares, ell i els seus germans. Perquè si li ho digués tampoc em creuria. O potser ho hauria d'haver provat?