Església de Montsió

Barcelona, Rambla de Catalunya, Parròquia de Sant Ramon de Penyafort, Església de Montsió. Abans l'església era de les monges dominiques i formava part del Monestir de Santa Maria de Montsió, fins que el 1950 les monges se'n van anar a Esplugues de Llobregat, traslladant també el claustre adjunt, pedra a pedra. El claustre, amb l'església, ja havia estat traslladat abans, entre 1882 i 1888, des del portal de l'Àngel a la Rambla de Catalunya. La comunitat, en temps encara més remots, al segle XIV, havia estat al costat de les Drassanes, fora muralles, una ubicació qua van haver d'abandonar a causa dels perills propis d'un lloc tant desprotegit, exposat a les incursions dels pirates sarraïns (que feien per aquí el que els pirates cristians feien per la moreria). Una història llarga, una congregació i un edifici amb un seguit de peripècies del segle XIV ençà; pirates, èpoques de bonança, confiscació dels edificis durant la invasió francesa, restitucions, noves confiscacions, carros carregats de pedres d'aquí cap allà, el pas devastador de la Guerra Civil... M'explica tot això una dona que trobo a l'atri, quan m'hi adreço encuriosit i amb l'excusa de si sap per què se'n diu Parròquia de Sant Ramon de Penyafort i alhora Església de Montsió.

Les reixes que tanquen l'atri per la banda del carrer estan obertes, i també les tres grans portes de l'església. Des del mig de la Rambla Catalunya en veus tot l'interior. Em sobta. Malgrat ser un descregut permanent i un anticlerical a temps parcial, m'atrau el silenci i la penombra de l'interior de les esglésies que trobo obertes. Quan no s'hi celebre cap missa, assegut a un dels bancs del darrera, de vegades m'agrada reposar-hi una estona, aïllar-m'hi del brogit urbà. Però en aquest cas, satisfeta de manera superficial la meva tafaneria, no em tempta gens entrar a dins de l'església i seure-hi. Tantes portes esbatanades, tant rebombori del carrer envaint-la i tanta falta d'intimitat i recolliment trobo que li treuen tot l'encant.

Uns dies després, passo pel davant de l'Església del Pi i tinc la mateixa sensació, en trobar les grans portes obertes de bat a bat. Es veu que ara això es porta, com si alguns rectors volguessin competir amb els aparadors de les botigues. De l'Església del Pi, fa molts anys (però ja ben descregut), n'era un usuari relativament habitual d'un dels darrers bancs. Aprofitant el recolliment i el silenci que m'oferia, en aquella època hi passava l'estona potser fent algun dibuix o senzillament badant, contemplant com, en algun banc més endavant, potser alguna velleta anava pesant figues o resant.