Diumenge de bateig

Al migdia bategen les dues netes de la Lola de Cal Chicó, unes nenes bessones que van néixer prematures, menudes com dos ratolins. Al sortir de l'església repiquen les campanes. Sonen amb el mateix mecanisme del rellotge, però així com el toc de les hores no molesta, perquè sempre ha estat d'aquesta mena ("un so mecanitzat", tal com s'espera d'un rellotge, monòton i pausat), aquests altres repics, sobretot els festius com el d'avui, accelerats, no són gaire agradables. Des que no hi ha campaner i les campanes funcionen a cop d'interruptor, la veritat és que com més dura el repic es fa més pesat.

Abans cap batec era ben igual a l'anterior, ja que el batall mai picava al mateix punt de la campana. Les campanes, ara immobilitzades, es balancejaven o voltejaven segons el ritme i la força que el campaner els transmetia, de baix estant estirant les cordes, al principi més fresc i amb més delit, després potser ja una mica cansat, si el repic s'anava allargant. Perquè tocar una campana una mica gran requereix un esforç, no és pas com tocar un picarol. Sí, quan el Magí feia de campaner, el so de les campanes era un so molt diferent al d'ara.

De propina, avui sembla que s'han oblidat de l'interruptor. O no; és possible que els sembli que, com més dura el repic, fa més festa, més celebració. Paciència. Quan para el repic i torna el silenci penso que el millor d'aquests repics és ajudar a valorar el silenci habitual del poble, la tranquil.litat de cada dia.

Una mica més tard, al davant de Cal Chicó, s'hi arreplega la mainada esperant que des de les finestres comenci el tradicional llançament de caramels. Un costum simpàtic que ha anat degenerant; abans en llençaven uns quants grapats i cadascú es ficava a les butxaques els que podia. Ara ja hi van amb bosses, ja no es tracta d'anar a arreplegar caramels, sinó bosses de caramels, quilos de caramels. Sembla que les famílies del les criatures batejades no volen ser titllades de ràncies, i el que hauria de ser un detall sovint es converteix en un excés, una cosa fora mida. Que no sigui dit que el dia del bateig d'en tal van llençar més caramels que nosaltres! El resultat és que no és estrany que el carrer quedi empastifat de caramels trepitjats, perquè en plouen tants que és impossible arreplegar-los sense alhora no esclafar-ne. Aquest cop, tanmateix, no és dels dies pitjors, no sé si perquè a Cal Chicó són una mica més assenyats o per allò de la crisi.