Amb la Fina, al cap de molts anys

Quedo un dia amb la Fina després de molts anys de no tenir-hi cap contacte, tants anys, que d'entrada ni la reconec. La trobada ha estat idea meva. Feia molt de temps que la tenia pendent, des que em vaig equivocar, una vegada que no la vaig tractar bé, i a sobre després no vaig saber disculpar-me. I es va trencar la relació d'amistat que teníem.

El que va passar concretament tant se val, el rellevant és el que he dit, una equivocació meva i la incapacitat també meva de reaccionar llavors.

Quan ens trobem, d'entrada em sento una mica insegur. Però ella em fa un gran somriure. I es posa a xerrar, d'una manera viva, alegra. Em fa preguntes i no espera les respostes, parla d'una cosa, una altra... fins que el final, al cap d'una estona, fa una pausa, i llavors em pregunta que com és que l'he buscat.

M'ho havia preparat, i li començo a explicar el motiu... però no puc acabar. Perquè ella m'interromp, i em diu que d'allò que li dic no en recorda res. Que fa molt de temps, i que de les coses desagradables sempre se n'oblida. Que només recorda les bones, que sempre ho ha fet així.

M'ho diu molt convençuda, i jo no sé si és veritat que no recorda el que li començava a dir, o si és que prefereix fer com que no ho recorda. A més, podria no recordar-ho però tenir interès perquè li ho expliqués. Però no és així, diu que no li interessa. I m'ho diu somrient i riallera, parlant-me amb afecte, i jo em sento alleujat. Alleujat de veure-la contenta, i alhora content d'haver fet aquest pas.

Dic que no puc saber si ella realment ha oblidat aquest episodi de fa anys, però el que sí que tinc clar és que si oblidar-lo li va facilitar la vida, ben fet que va fer (en aquella època, durant uns anys, i per diferents motius, el cert és que a ella tirar endavant li va costar, no li va ser fàcil).

En canvi, jo no tenia aquest dret a l'oblit, no me'l podia permetre, mentre no hagués parlat amb ella, o si més no mentre no ho hagués intentat (òbviament, també hauria pogut passar que ella no hagués volgut parlar amb mi).

El cas és que ha anat així, i jo m'he tret un pes de sobre. Sé, per tant, que el que he fet té un important component interessat, egoista: "la meva tranquil.litat". Però també sé que quan no tractem bé algú, si ens disculpem, en general l'altra persona ho agraeix. Encara que hagin passat anys, o dècades (com en aquest cas).